PUNT FINAL A LA POLÍTICA CATALANA

El darrer dels meus escrits era una recomanació musical, i en aquest escrit hi expressava el meu disgust en haver d’escriure sempre de política, havent-hi com hi ha molts altres aspectes i assumptes a la vida, tots ells molt més interessants; ja que si bé la política és un assumpte molt interessant i engrescador, és evident que ho és ‘la política’, no el femer d’interessos, corrupcions, demagògia i mentida que és aquesta activitat actualment (arreu del món). Per això, deixarem que la cort mengi a la grípia i s’acarcanyi en els abeuradors del parlament i la resta d’institucions públiques. Vejam si amb sort, amb tanta ànsia i tanta poca ètica, s’escanyen o s’ofeguen! Sortosament, res no hi perdrem.

El meu respectat Ramón Cotarelo fa unes setmanes que abaixà la persiana del seu blog. Amb aquest gest el que demostrava era honradesa professional, ètica intel·lectual o decència social, el que vulgueu. Ell va acostar-se a la CUP en un començament, involucrant-se en la revolució nacional i social que els cupaires semblava que pretenien dur a terme. Després, amb la unitat de l’independentisme, s’acostà als ‘col·laboradors’ de Carles Puigdemont (col·laboradors aquí és un antònim de col·laboradors). I finalment, suposo que per la seva inquietud intel·lectual, formà part de les llistes del fangar d’ERC. En Ramón, que no és ximple, es va adonar de quina mena de rosegadors integren les files dels partits polítics independentistes, i així que arribà al cau de les serps verinoses, ha fugit cames per què us vull i sense mirar enrere. El pobre creia que hi havia intel·ligència, estratègia i convicció en els conductors del procés, però, la proximitat amb la fauna, li ha fet veure el que molts catalans ja sabíem de fa molt de temps: Catalunya no té polítics, fa més de tres-cents anys que no té polítics; allò que un català denomina com a polític és un traïdor a Catalunya i un venut; això, si a més no és un corrupte i un miserable, com molts dels digníssims presidents de la Generalitat. I val a dir, que només n’excloc el president Puigdemont, que tot i els seus gravíssims errors, considero que sempre ha actuat amb bona fe i amb convicció de servei al país. El pobre Torra, és capítol apart. Fa el que pot, que no és res, i només tracta de salvar la dignitat de Catalunya, protegint el seu president. Amb això, se’l pot excusar de tot. Al capdavall, ell no és polític. I sort en tenim, que hi hagi algú amb aquesta moral... que en cal, i molta, per suportar i combatre tota la cort que menja i beu als escons del parlament movent la cua i emetent grunys i güells, depenent de la situació; que en el faristol, de güells, n’hi ha hagut que han espantat els animals del zoològic (que és a tocar. En això, val a dir-ho, els catalans la vam encertar; el parlament com a un ‘afegit’ del zoològic. Potser mai com avui, s’ha vist tant clar! I consti que no vull faltar al respecte dels animals).

Deixaré d’escriure perquè cansa. Tot el que havia de dir, ja està dit. Els escrits anteriors parlen de tots els aspectes d’aquesta ‘guerra’ que els polítics catalans - o allò que siguin - volen resoldre amb un tractat de pau i en condicions favorables. No sé si són ximples sense senderi, o senzillament idiotes sense solució. Segueixen la mateixa estúpida tàctica que els francesos traïdors amb el Govern de Vichy. Si et declaren la guerra, has de fer la guerra. No n’hi ha una altra! S’ha de triar entre la dignitat i la vida. Els dignes trien la llibertat; els miserables, la vida. Els nostres polítics la cadira, el sou i la traïció, tot al servei de l’opressor. Talment, un Govern de Vichy.

Qui són els tres caps de la traïció, del servei al tirà sense miraments? Oriol Junqueras, Pedro Aragonés i Rogelio Torrente. Aquestes paraules són gruixudes, tanmateix, són la veritat de les podrides estratègies d’un partit espanyolista. Són tant d’esquerres com els socialistes espanyols, és a dir, falangistes. I la xerrameca republicana, és, com la xerrameca independentista, la demagògia per mantenir la monarquia i la unitat pàtria (que per a ERC és l’Espanya Republicana que sempre acaba amb dictadura). ERC és fanàtica de la democràcia orgànica. Si fins ara s’hi oposaven, era perquè no en formaven part. Ara, escolteu el Tardà, els falta poc per fer la salutació romana. L’única recança és estètica. Tots són tallats del mateix patró. Ninotets al servei dels amos, com el ximplet del Rivera o el pelacanyes de la Podemita masculina, el de la cueta, el revo-revolucionari de la revolució revolucionària de les revolucions revolucionàries a favor del ciutadà Rei per a gràcia d’Espanya i de Déu, xalet apart.

Del Rogelio Torrente poc a dir. Ha traït el president de Catalunya, l’expresidenta del Parlament (deixant-la venuda davant la repressió de l’estat. Ara bé, ell manté el sou i quan torni a veure el rei es doblegarà fins que li grinyolin les vèrtebres. En això de llepaculs amb aparença de pinxo de novel·la romàntica, és especialista) i ha traït tots els ciutadans de Catalunya. De tota manera, se li ha de reconèixer la fidelitat a Espanya i al seu mentor, el mossèn Junqueras.

Del Pedro Aragonés, nét de batlle franquista a Pineda, poc a dir. És l’escolanet del mossèn. El col·locà al seu costat per trafegar els calerons, i l’homenet, amb el seu posat de venedor porta a porta, d’agent d’assegurances o de director de banc (que no sé que és més denigrant) ha anat fent, amb Generalitat, amb el virrei Millo com a cap, i continuarà xumant de la mamella mentre la democràcia orgànica del tirà li ho permeti i compti amb la confiança del mossèn Oriol.

De l’Oriol Junqueras, què dir, que no sigui ofensiu. Val a dir i vull deixar-ho escrit perquè consti, que em vaig creure les paraules d’aquests traïdors i vaig fer-los-hi confiança. Si ara la he perdut, és perquè els seus fets demostren la mesquinesa de la seva paraula i la roïnesa de la seva persona. L’Oriol o és un traïdor o és imbècil, cap de les quals coses ens fa servei. Després del 27 d’Octubre, tot el govern de la Generalitat havia d’haver cercat refugi a l’estranger, tot el govern sencer. Tanmateix, l’Oriol, per alguna de les dues raons arguïdes, decidí lliurar-se al Tribunal del tirà, sabent que en reconèixer-lo, li atorgava l’autoritat que tot just ell hauria de no reconèixer. Va dir: «Mi Rey, aquí me tiene. Al servicio de los españoles, que sin duda amo más que a los catalanes». Després, en les eleccions del 21 de Desembre, la traïció al president fou una ‘traïció de llibre’, i tanmateix, el president legítim l’humilià, en guanyar-li les eleccions amb un moviment polític arranjat en quatre dies. La traïció no l’havia pogut acabar de cometre. Per això, fou el seu lacai, bufó o gosset de falda, digueu-li com vulgueu, sí, el pallasso que presideix i humilia el parlament de Catalunya, que és l’amo de la cort, i que després de servir les menjadores, movent la cueta, fou qui traí el president legítim i féu la deguda reverència al Rei i s’agenollà davant la justícia infal·lible de la democràcia orgànica. Perquè el señorito Rogelio Torrente és molt, però molt obedient. Li llences un pal, i te’l torna. Li llences una pedra, i te la torna. Li llences un Puigdemont i, no t’amoïnis, que deixarà que s’ofegui. Per a ell, com per al seu mossèn i amo, primer el Rei, després Espanya i finalment la cadireta i el sou. I això darrer perquè sense Espanya i sense Rei, no hi ha ni sou ni cadireta, i els bufons, els lacais i els gossets de falda són molt afalagadors i agraïts. Fas el gest amb la mà i ells hi posen el cap. És el que té el cervell dels esclaus. Però, parlàvem de l’Oriol...

Ara, veureu com el Rei el posarà de parlamentari europeu. És l’excusa perfecta perquè ell i l’ulleretes, en el senat (quina feinada que féu! Anant d’òptica en òptica cercant les muntures que més lligaven amb la seva calba), surtin de la presó i puguin rebre el premi pel servei ofert a la causa eterna d’Espanya i el Rei. No dubto que Junqueras serà parlamentari europeu i gaudirà de llibertat. Mentrestant, els exiliats no comptaran amb cap prerrogativa ni dret, i hauran de bregar amb la justícia europea (que dir justícia, sigui on sigui, és com un acudit de molt mal gust) per aconseguir el que per dret, per democràcia, per respecte a la llibertat i a la independència de pensament i d’ideologia, hauria de ser concedit sense dubte. Tanmateix, l’Oriol parlarà al parlament europeu del pa amb tomàquet, de les anxoves de l’Escala, el virolai i altres característiques del poble català, un poble espanyol com tots els espanyols que ell estima, com estima el seu rei, hereu de la gran nissaga que féu gran Catalunya i els territoris de la Corona d’Aragó amb la seva destrucció física i política, social i intel·lectual per a bé de la gran espanya, plena d’espanyols, que com el seu soci intel·lectual Rivera, són la passió i l’ànsia de la seva vida, des que és batlle de San Vicente de los Huertos, que és com a ell li agradaria que se subtitulés el poble, per als espanyols que tant estima i que de vegades no ens entenen.

Mentrestant, el venedor porta a porta i el dandi faran la feina per convertir Catalunya en una regió d’Espanya, una mena de virregnat on el Pedro podria ser virrei del Felipe i el Rogelio cap de govern, valido. Aquesta és l’estratègia del triumvirat republicà, una estratègia que el Sabrià i la Vilalta no entenen, com no entenen moltes altres coses. Ells escolten el dandi i el Pedro, que els diuen: «Oi que teniu ben farcida la grípia i l’abeurador ben ple? Doncs a callar, que de tot ens encarreguem nosaltres. Mengeu i calleu».

Amb aquest panorama, no em vull escalfar més el cap. Els catalans hem tingut prou temps i prou proves de qui és qui i què és el que vol cadascú. No tenim un futur gens prometedor, però, sense dubte, si volem tenir alguna esperança caldrà fer net, enviar tots els polítics a la paperera de la història i començar, si l’enemic ens deixa tornar a començar, cosa que dubto i no pas poc.

I dit això, per concloure: Si es tractava de fer una Espanya 2, ens podíem haver estalviat tants de malsdecap i tantes males històries. Els catalans volíem un altre país; els traïdors volien mantenir el statu quo, que tot seguís igual.

Així doncs, no tornaré a fer-me mala sang i a perdre el temps amb una gentalla que hauria de dedicar-se a una de les tasques més sacrificades i recompensadores del món, i que es dediquen a fer de mafiosos a les ordres dels mafiosos reals. Aquesta és la realitat del món avui. I sincerament, més que rebolcar-me en els fems que són l’alè d’aquests miserables, m’estimo més escriure i nedar en els somnis, les utopies i els nous horitzons que obren les arts i les reflexions quant a les qüestions que veritablement haurien de preocupar l’home.

Morta la política, per què no deixem morir els polítics?