CARLES RIERA, PRESIDENT

Perdre l’oportunitat sempre et deixa en desavantatge. Els polítics catalans han perdut almenys dues vegades l’oportunitat (a l’octubre i al desembre). Tota la demagògia de la classe política catalana, encapçalada sobretot per ERC, ens hauria d’astorar. El resultat de les eleccions i la seva interpretació no poden deixar cap dubte en la perspectiva independentista: Catalunya demanava la reposició en el seu càrrec del President de Catalunya i la proclamació efectiva de la República.

Hem vist, però, tot un seguit de maniobres, de declaracions i d’intencions que han deixat ben retratada la classe política catalana. No ens hem de posar benes als ulls: En el moment clau, els nostres polítics no han tingut l’altura que calia per enfrontar l’estat espanyol i de comprometre’s amb la seva responsabilitat... Res que no passi per Puigdemont com a president i la posada en marxa de la República, almenys mentre no hi hagi intenció de negociació de Madrid, és manllevar el vot ciutadà per fer-ne un ús partidista. I això no diu res a favor de la nostra classe política. Els qui observem els afers polítics tant de prop com ens és possible i sense interès de partit, hem comprovat que hi ha moltes mancances en les classes dirigents. No faré ara una classificació i els jutjaré, que tampoc sóc ningú per fer-ho, ara bé, tots sabem quins són els homes que han estat ferms i han mantingut la seva paraula i aquells que se’n desdiuen; per no parlar dels qui no en tenen i menys encara dels qui la traeixen.

Després de la ‘torrentada’ d’ajornar la investidura, tot s’ensutzí. Una volta canvies allò que havia de ser el projecte, aleshores, tot s’ha de refer. I així, i no entro en consideracions sobre els moviments polítics ni les declaracions sobretot de Junts i Esquerra, ens han portat que el president a l’exili hagi de renunciar a la seva legitimitat – la qual cosa, diu molt poc de la decisió i del compromís democràtic dels nostres dirigents – i proposar-ne, després de moltes disputes, el segon de bord, Jordi Sánchez, que tot sigui dit és una proposta fora de tot sentit; primer, perquè la renúncia dóna victòria a la repressió del 155 sense oposar-hi resistència, i segon, perquè triar un home que és a la presó i del qual el ministre de justícia, passant per damunt dels jutges, ja ha dit que no comptarà amb els permisos corresponents, per més que aquests drets estiguin garantits pels principis fonamentals dels drets humans, de la presumpció d’innocència i la de la mateixa Constitución; amb aquest panorama, l’única cosa que se’n pot treure, d’això, d’aquesta maniobra, és perpetuar un estat de buit polític i d’estèril confrontació, que l’únic que ens deixaran és més desencís i la pèrdua d’una mica més de la confiança en els nostres representants. Perquè, s’ha de tenir moltes penques per suggerir la possibilitat de noves eleccions: Vejam, i que els quedi clar: la gent vota uns partits, i una vegada exercit el vot, els representants han de resoldre l’atzucac, que per això són representants i han de saber què és el que prometien i allò que els seus poden arribar a consentir que se cedeixi. Ara bé, quan els representants interpreten el vot com a llicència per a l’exercici del poder d’acord a altres interessos que els del seu programa polític, estan traint l’essència de la democràcia. Un polític, sempre, ha de tenir la capacitat del diàleg i de la negociació, si no, si li manca capacitat per al diàleg, que es faci articulista, però no polític, i si li manca capacitat per a la negociació, aleshores s’ha de fer dictador.

Per tot plegat, arribats al punt on estem, sense Puigdemont, sense Jordi Sánchez, no podent ser-ho Junqueras, que està en les mateixes condicions que el Jordi, i no havent cap altre polític amb prou capacitat de lideratge, coratge ni carisma en les files d’ERC, s’imposa la solució més extrema, però la més ajustada a la realitat: Si havíem de restituir el govern per tirar endavant i plantar cara al 155 i els partits independentistes guanyadors estan més preocupats en com es reparteixen les carteres de les conselleries que pel govern de la nació, s’imposa una única solució que garanteixi: primer, la necessària conformitat de tots els partits independentistes, segon, que s’encarregui de proclamar la república i tractar de fer-la efectiva, tercer, que pugui ser un candidat no impedit per les ‘desraons’ de la ‘injustícia’ espanyola, i quart, que al mateix temps, demostri a l’estat que ara encara estem més decidits a anar endavant. I això només pot representar-ho un govern que tingui com a president Carles Riera, i uns consellers repartits entre els partits independentistes més votats. Ell serà el president; qui ens representarà. No ha estat assenyalat pel govern de Madrid, i si així que és president, elegit democràticament en el parlament de Catalunya, la dictadura fa un moviment en fals, encara quedarà més retratada. I el que sabem més important – si no ens falla, és clar – Carles Riera creu en la República i la necessitat urgent d’implementar-la per raons polítiques, econòmiques i socials.

No en veig una altra, amb cara i ulls. I a més a més, els mitges-tintes dels comuns, veuran que han de decidir-se ja, perquè que un partit d’esquerres de veritat, tingui el seu president a la Generalitat, els ha de fer veure – la seva miopia és paradigmàtica – que si volen formar part de la república, hauran d’abandonar la connivència amb els partits unionistes.

Suposo que als caps pensants de les grans formacions, això els semblarà una ximpleria, tanmateix, que analitzin bé si no és més ximple moure’s per no fer res, que no acceptar una solució veritablement original que ens tregui de l'empantanegament polític i mental que patim.

Riera president aquí. Puigdemont president del Consell de la República a l’exili. I amb la gestió a dues bandes (s’han de fer reunions de govern a Brussel·les o Waterloo) palesar la realitat política catalana a Europa, amb dos governs: un lliure i democràtic, a l’exili, i un altre, sota vigilància i amenaça a la dictadura espanyola.

Anar a eleccions, és, avui més que mai, la demostració indiscutible que la classe política catalana ha de retirar-se per absoluta incapacitat, per negligència i perquè s’han convertit més en el tap de la revolució que en la seva gestió política; que era per això, perquè el poble de Catalunya els va votar.