S'HAN RENDIT, HAN TRAÏT EL POBLE?

Fa molts dies que no he escrit, i no he escrit perquè són tantes les barbaritats del món de les quals ens informen, que un hom acaba per desenganyar-se de tot i de tothom. I aquí, a casa, el teatre de mal gust que representa tota la classe política catalana, posa damunt de la taula que amb aquest tipus de gent, somiar la independència és somiar truites.

Les desavinences dels partits 'que es fan dir' independentistes demostren clarament que l'únic interès polític dels seus representants afecta allò que els afecta a ells, o sigui, una bona butaca des d'on xuclar de la mamella de 'papà Estat' un bon sou. És vergonyant tot l'espectacle miserable que ens ofereixen: Performances i congregacions festives de protesta. I val a dir, que mai no he entès com pot ser festiva, una protesta. Potser és molt modern i molt vistós, però gens ni mica efectiu. I als resultats de tanta martingala em cenyeixo.

L'altre dia, una bona dona ballava una nova dansa ritual davant dels caps dels indis, tots molt cofois i molt satisfets de l'acte folklòric. En acabat, unes paraules plenes de buidor, però enfarfegades de tot tipus de grandiloqüències i aparents demostracions que ‘se'ns ha acabat la paciència’. D’altra banda, el parlament de Catalunya, que entre els uns i els altres (amb menció i títol de reconeixement especial a la lamentable màxima autoritat de la institució), sembla un parlament de nens, com fet exprés perquè quatre babaus facin de polítics; assagin sense actuar. Uns espectacles veritablement menyspreables que no dignifiquen la institució que la colla d'arreplegats tenen l'obligació de defensar. I consti que hi incloc la bancada vulgar, la popular, la cínica, l'autonomista ERC, la 'no sé, no contesto, però tot està molt malament', els exconvergents, només preocupats de mantenir la seva parcel·la de poder, a la qual no renunciaran a canvi de res, ni de la independència; i els revolucionaris de la CUP.

Sense dubte, es va deixar escapar l'oportunitat, sí, es va deixar escapar, i la van haver de deixar escapar perquè els polítics res no havien fet més que enganyar la ciutadania que, malgrat ells, es jugà el físic per demostrar al món la seva voluntat. Aquesta voluntat dels catalans, cada dia és més clar que importa un rave a la classe política catalana, que en un exercici d'extrema falsedat fan veure amb paraules el que no fan amb accions. No cal dir que el temps és un argument a favor dels espanyols, i ben bé sembla que els polítics catalans gaudeixen de jugar a aquest joc, potser esperant que una vegada passat el moment d'ebullició i quan la gent se'n farti de tota la colla d'arreplegats, sense ideari, ideal ni idees, puguin negociar una rendició i cobrar pels serveis prestats a qui, suposadament, eren els rivals polítics i enemics nacionals.

No em resulta gens agradable menystenir tota la colla de diputats catalans, no us ho penseu pas això, tanmateix, els fets no es poden negar. Vàrem votar el 9-N, i hem continuat anant a votar quan se'ns ha demanat o exigit: l'1-O amb l'al·licient innovador de córrer el risc que et trenquessin la cara per emetre el teu vot, i després en les eleccions que els opressors ens imposaren... i tot plegat per què? Les paraules i els compromisos electorals es converteixen en paper mullat de seguida. Tan aviat com poden, comencen a fer anar els ganivets, vejam a qui, del partit rival, poden ferir i treure'l de la circulació. Mentre, dins dels partits, es manté un règim de disciplina que fa plantejar-se si hi ha alguna diferència entre els partits d'aquí i els règims militars dels partits d'allà. I no em vull encendre i parlar del ridícul i la vergonyosa covardia de la màxima autoritat del parlament, que sempre li ha faltat temps per abaixar-se a les condicions dictades pels delinqüents que exerceixen de jutges. Tothora obeir, obeir i obeir; vejam si prendre'm mal! Què es pensaven, aquests sòmines?... Passar de la llei a la llei. I ens ho van fer creure! Sobretot el professor d'història que avui és a la presó i sembla molt embarcat en un projecte de república 'patria', perquè segons ell, ‘ara ja no som els que érem o no érem els que ara som, o hauríem de ser els que no érem, o érem i havíem de ser els que hem de ser i érem abans, però ara ja no’. M'enteneu, oi? I per amanir-ho, ens recomanen la unió amb els homes i les dones clarividents i de fermes conviccions que són els que han impedit en tot moment que la majoria independentista comptés amb el suport d’aquests suposats demòcrates i sobiranistes (eufemismes de covard, en les presents circumstàncies); i cal recordar, perquè no és un fet menor, sinó de molt gran calibre, que la batllessa de Barcelona assolí aquesta dignitat política mercès a la feina bruta feta pel clavegueram de l'estat. Tot molt polit, molt bonic i molt maco i democràtic. Sí, tot plegat, desencisa, desanima i descoratja. I per reblar-ho, quan els delinqüents que exerceixen de jutges comuniquen l’obertura del judici i les abusives penes reclamades pels delinqüents que exerceixen de fiscals (alguns dels quals han provat les arts expertes de la seva delinqüència en la pròpia carn), aleshores, tots esfereïts, tots indignats i tots ofesos, han acceptat el judici i ens convoquen quan es dictin les sentències, que aleshores, si no han arranjat els desperfectes, se suposa que haurem de desobeir, i ja no detencions il·legals, il·lícites, abusives i venjatives, sinó, com a herois acostumats que ens trenquin la cara, haurem de desobeir sentències fermes dels tribunals del franquisme, tot just en el moment que qualsevol acció de desobediència perd gran part de la seva força i raó, ja que no podem oblidar que la sentència la dictaran els jutges i per tant, no hem d’esperar reaccions de suport internacionals en un assumpte de legalitat certificada pels tribunals.

Per què la protesta i la desobediència no es duen a terme ara? Protestar contra una sentència pot ser llibertat d’expressió, però desobeir una sentència, no ho pot acceptar cap estat basat en principis de dret. I aquesta és l’enganyifa, cada dia que passa ho tinc més clar. El moment d’actuar contra la justícia és abans que la puguin exercir, demostrant totes les irregularitats, mentides i falsificacions documentals i testimonials, que n’hi ha per omplir trens sencers i enviar-los a Europa (que val a dir, que és com llençar-los a la paperera).

Aquests dies s’ha pronunciat el Tribunal d’Estrasburg dels Drets Humans contra la injustícia que patiren fa tres o quatre mil llunes, Arnaldo Otegi i els seus companys de fatigues, tanmateix, i això és ‘més que fonamental’ (si ‘més que fonamental’, ho acceptem com a hipèrbole), el dictamen d’aquests jutges, a part del pecat irremissible del temps que ha passat, a part d’aquesta essencial anomalia de la justícia que cap polític europeu ha pensat a resoldre, a part d’això, el seu significat és zero. Ningú no serà expedientat per haver vulnerat molt greument els drets dels acusats; al jutge responsable, res no li passarà, ni sanció, ni expulsió, ni execució, no res. De ben segur, que l’infame prevaricador, va sentir la notícia per la televisió i encara riu ara: «Ja, ja, ja. Pero los seis años de trullo, no se los quita nadie»). I els polítics, tots satisfets que els han donat la raó, com als babaus, als innocents, als nicis i als nens.

Amb aquest panorama, les expectatives no són gens engrescadores. Tant de bo que m’equivoqui, i vegem aviat el Torrent, el Torra i la resta de sobiranistes empunyant la voluntat de llibertat amb decisió i la clara determinació de lluita. Però, cada dia que passa, ho veig més difícil.

La por, si no es venç quan és petita, es converteix en una força contrària a l’acció, que augmenta constantment. I avui, m’agradaria saber quants parlamentaris estan decidits a desobeir. I no em vull fer el valent, però jo no estic al parlament defensant la llibertat de Catalunya després d’haver engalipat l’electorat. Oblidar el compromís, un polític, és motiu suficient per desterrar-lo de la política per sempre més; si bé això, avui, és el contrari. Els amos paguen, paguen bé i no volen alteracions que afectin els seus interessos. Si el polític opositor als seus interessos, s’abaixa els pantalons i accepta mansament el donatiu de gratificació, bons són ells, per no encimbellar-lo dalt de tot; primer, l’elogiaran els periodistes venuts, després, ells el finançaran com financen les bones accions els grans filantrops mundials, i finalment, el traïdor (un polític que menteix és un traïdor, sempre) aconseguirà un bon lloc des d’on servir els amos i cobrar-se els serveis prestats.

Tant de bo, que res de tot això no passi, tanmateix, si passa, els catalans del carrer, els que no tenim a les nostres mans l’acció política activa, hem de ser intransigents i intolerants amb els traïdors. Qui va a la guerra davant de tot, l’única cosa que no pot fer és aturar-se o tornar enrere; menys encara girar cua. I quan darrere seu hi ha un poble decidit a jugar-se-la per la llibertat, aquest acte és, a més de covard i miserable, digne de ser castigat amb el més gran dels menyspreus i la desconsideració absoluta envers la persona i la seva llibertat. Al capdavall, ell ha jugat amb l’anhel de llibertat dels ciutadans, perquè, de fet, l’única llibertat que defensava era la seva.

Sé que no és una situació fàcil, que les amenaces han de ser per tirar-se enrere, que l’estat espanyol serà qualsevol cosa, però gens ni mica magnànim ni condescendent. En això jo no els rebatré, però, qui se la juga, no juga, se la juga. El premi és molt gran, convertir-se en referent històric; el càstig és horrorós, ser reconegut i titllat de traïdor. De Pujols, Durans i Lleides, de Santis Vilas, de Bonets, d’Olius i Fainés, de tota aquesta púrria de venuts a la tirania del rei, que sempre els ha protegits com abans ho féu el Caudillo d’Espanya, ja en tenim prou. I només ens faltava l’heroi de Cervera, el marrec del Marcos Márquez, el ximple de la motocicleta, que desa els calés a Andorra com a bon espanyol, llueix l’Íbex-35 a la granota (que potser no es treu ni per dormir) i se sent orgullós de passejar arreu la bandera del seu rei...

«La tolerància amb els traïdors és la desfeta d’un poble». Els catalans sembla que encara no ho hem après.

Tant de bo, hagi de penedir-me de cada una de les línies d’aquest escrit.