INEPTES, COVARDS O TRAÏDORS ?

(Advertiment: El text pot ferir sensibilitats; així dels lliristes ‘sense fronteres’, dels militants de les formacions polítiques, i fins i tot, pot remoure els budells dels independentistes convençuts. A tots vosaltres, si llegiu el text, us demano commiseració envers un pobre aplegador de paraules que no pot estar-se d’expressar el seu desencís).

Els catalans, cal que ens plantegem molt seriosament què hem de fer. Després de l'‘abrusadora tardor’ que estem patint, tot just un any després que esclafessin el cap de les àvies i les tietes els valents cossos de seguretat espanyols, no és cap insensatesa considerar que la classe política independentista (que així es descriuen ells) són una colla d’indigents intel·lectuals, o sigui, perfectes ineptes.

Quan s’havia d’haver fet la proclamació de la República, resulta que cap de les estructures d’estat, que se suposava que s’estaven treballant des de feia anys, no és que no estigués disponible, sinó que no s’havia anat més enllà de preparar les carpetes i els dossiers amb el prometedor títol: Estructures d’Estat de la República Catalana. Després, desaren el document en un calaix i extragueren del calaix inferior els estudis i les anàlisis de les enquestes electorals.

Quan, després de l’1 d’octubre i l’evident, pública i arriscada manifestació de la voluntat del poble de Catalunya, n’esperàvem la confirmació dels polítics, una confirmació que havia estat programada i cloquejada fins al mareig, va resultar que la proclamació de la República fou un ‘coitus interruptus’, que uns dies després, aconsellà l’esbandida als polítics. Són tan rucs i ineptes per no adonar-se que si TOT el govern de la Generalitat, amb el suport electoral demostrat per la ciutadania, s’hagués exiliat a qualsevol país europeu, hauria fet trontollar la credibilitat del règim autàrquic espanyol? Però, entre ineptes i covards, els catalans ens hem trobat amb l’abandonament de la independència i l’emergència de la reivindicació de la llibertat dels presos polítics, és a dir, de la colla d’ingenus que es lliuraren als esbirros del tirà espanyol.

No dubto que a la presó hi tenim gent compromesa i que, havent fet confiança dels més ‘espavilats’, són avui privats de la llibertat, tancats en presons ‘catalanes’, en una situació personal i política que sense dubte no es mereixen, malgrat la seva inexcusable inèpcia. Però què esperaven? No es coneixen entre ells? Pretenien fer la república amb gentalla venuda com el Santi Vila, el moderat (eufemisme de traïdor. Recordeu l’emotiva i servil salutació que féu a M. Rajoy, després que el sobre-sous apliqués el 155)?

Uns, els que semblen més capaços, se n’anaren a Brussel·les, els altres, els que entenen de política com jo de física quàntica, es lliuraren als botxins perquè els recloguessin a la presó, tot esperant un judici que tots haurien de saber que no pot ser una altra cosa que injust i il·legítim, ja que no és un judici sinó una venjança (la més indigna de les actuacions judicials, que malauradament, en el país opressor és el tarannà sovintejat del poder judicial ‘castellà’ -parlem amb propietat -, d’una classe mesella i corrupta, com ha estat sempre).

Tot plegat, em fa dubtar si són només ineptes o, a més d’ineptes, són covards. L’exemple del dandi del parlament, l’home seriós i sever que no sap què diu ni de què parla, és la demostració evident i irrefutable que dins del govern hi ha una colla de covards, perquè si no, com podem explicar que hagin triat per a presidir el parlament el més covard dels covards, el més hipòcrita dels hipòcrites, el més fals dels falsos, el més cregut dels creguts, el més ensarronador de tots els ensarronadors. l’home que ara diu que s’ha de respectar la voluntat del poble de Catalunya i que el president elegit ha de ser el president de la Generalitat, i no acaba de sortir de la sala on ha fet la declaració, que ajorna el procediment per a fer president el president, a més a més, a l’esquena (segons les seves mateixes paraules) de la màxima autoritat del país. I amb tot això, no he sentit cap polític que hagi demanat la immediata dimissió del pallasso del parlament.

Així doncs, amb els ineptes fent la gara-gara al poble de Catalunya, al govern d’Espanya i al seu tirà, empenyen els dies, fan passar els anys i se senten feliços quan el tirà els ingressa el salari públic als seus comptes privats. Ells pensen: Noi, mentrestant, fem caixa, que una cosa no treu l’altra.

Ho tenim molt cru. No hem de dubtar que amb els cínics i venedors de somnis i il·lusions que encapçalen el que en diem partits polítics, no farem una passa endavant. Encara menys si, com començo de sospitar, hi ha més traïdors que no ens havíem pensat. L’actitud d’ERC, el seu invent de l’eixamplament de la base, les enquestes favorables a la seva formació que no es cansen de proclamar tots els mitjans al servei del tirà, les contradictòries declaracions dels seus congressistes, la voluntat de malmetre qualsevol unitat independentista, la poca capacitat intel·lectual i política dels dirigents del partit i la borrosa experiència del mossèn empresonat... la veritat, fan posar la mosca a la punta del nas.

Si no descartem que a més a més aquests ‘mantinguts’ puguin fer mans i mànigues per controlar les dues entitats socials (ANC i Òmnium, de la qual s’ha de dir que el seu Jordi, em sembla, de llarg, el més decidit, tossut i compromès amb les seves conviccions), si no descartem aquesta nefasta possibilitat, la situació de la ciutadania catalana romandrà, com tantes vegades a la nostra tristíssima història, sotmesa a la voluntat dels botiflers de torn.

Hem estat tota la tirania borbònica enganyats com a babaus pel botifler dels botiflers, l’execrable president Pujol, el venedor de Catalunya a canvi del compte corrent a Andorra. Els seus admiradors, seguidors i deixebles, no han abandonat el botiflerisme. Això deu ser un mal que, per una mena d’estranya osmosi, s’inocula als seguidors del partit, permeabilitzant el desig d’independència i convertint-lo, després de la ‘purificació’, en botiflerisme de rang 1.

Si aquestes atziagues reflexions tenen un bri de certesa, estem ben aviats: ens envien a pastar fang. Només ens restarà manifestar la nostra absoluta ràbia i el nostre més profund desencís apartant-los per a sempre més de la gestió política, així els ineptes, com els botiflers i els babaus, a ells i als seus partits com a institucions plegades al servilisme borbònic.

De vegades, dono la raó a l’anarquista de Germinal d’Émile Zola, que quan la mina està en foc, després d’haver-la fet volar amb una bomba, mentre s’està a la taverna, indiferent al desastre i a la inundació que ha provocat a les galeries, expressa que el que cal fer és encendre el món sencer i que els que sobrevisquin a la destrucció puguin començar de bell nou.

Potser, cal cremar Catalunya.