L’AMOR ESPANYOL VERS CATALUNYA

Per a un català, costa molt d’entendre la passió espanyola envers Catalunya. Des de fa un temps que en els diaris i en les declaracions de polítics i representants de la ‘cultura’, com també en els diaris, en els comentaris dels lectors, s’hi ensuma un amor difícil de comprendre per a un català. Si comencem pels comentaristes de diari, ens en trobem un bon grapat que aconsellen els catalans de fugir tots a Bèlgica i deixar-los el que és ‘la seva terra’. Val a dir que costa d’entendre, que s’ha de fer un veritable esforç intel·lectual per comprendre com els catalans haurien de deixar la seva terra que no és seva, segons que sembla. És com si als andalusos, se’ls digués que se n’anessin de Sevilla i Còrdova i deixessin les ciutats als espanyols (castellans) que són els veritables titulars de la terra. Costa molt d’entendre. Sobretot perquè suposo que els castellans mai no hauran de fugir de casa seva perquè és casa seva, una casa seva que s’estén a casa dels altres, als quals, segons que sembla, pel que defensen i diu el seu tarannà, se’ls pot fer marxar perquè ells en són els propietaris legítims. No puc entendre-ho, i no sé si serà perquè sóc català, però a mi mai no se m’acudiria de dir els aranesos que si no els agrada com els tractem, que abandonin l’Aran i s’exiliïn perquè l’Aran és català. La veritat, costa molt d’entendre com algú pot apropiar-se de la terra de l’altre, una terra que no coneix, on no viu i que no estima. Potser vaig molt equivocat, però això em sembla pur colonialisme, allò de dir, com als volts del desastre de 1898, Cuba és d’Espanya ‘por derecho de conquista’ i si al cubà no li agrada que els espanyols els dirigeixin i els explotin, els discriminin i ignorin, poden agafar una pastera i navegar fins al continent, on els altres indis ‘conquistats’ i avui ‘alliberats’, els rebran amb els braços oberts, mentrestant la terra cubana es manté sota domini espanyol (castellà, amb propietat), perquè els castellans són els amos legítims de Castella i de tot el que no és Castella. No seré modern ni entendré la consolidació democràtica de la monarquia franquista, suposo; però no ho entenc.

Si deixem els diaris i les ànimes errabundes dels conqueridors passats de moda, ens trobem amb els ‘culturetes’, gent del menjar, de l’esport, del cinema, de les lletres, de la música, etcètera, que fan declaracions absolutament falses, desraonades i sense cap relació amb la realitat. Carmen Maura, dient que li sap greu que els espanyols mantinguin els catalans, a qui només interessen els diners (a ella no); Rafael Nadal, l’esportista espanyol, orgullós del seu patriotisme i de l’amor a la monarquia, que no paga els seus impostos a la seva tan estimada terra ‘rojigualda’; o el darrer de tots (per a mi un desconegut), un tal Alguersauri, o alguna cosa així, que ha fet unes declaracions sorprenents, sorprenents perquè l’odi i les ganes de matar-nos els uns als altres que ell veu, jo, que visc a Barcelona, no les he vist, i si he vist agressions, curiosament, són les agressions dels amics del Rei i dels seus antecessors. Costa d’entendre tant d’amor!

I finalment, podem parlar dels polítics, o allò que siguin. Tots els partits espanyols, tots, han mantingut una ferotge bel·ligerància amb Catalunya, partint de la base de no donar cap resposta ni sortida a la situació de crisi, més que ‘tu aquí: calla i obeeix’, com molt bé va definir-se el tirà en el seu memorable discurs després dels fets d’Octubre. Els de Ciudadanos, que per amor a Catalunya, volen imposar el castellà com a ‘lengua de todos’, perquè ells saben que el català és una llengua inventada pels catalans per no sotmetre’s a la sagrada voluntat hispànica de Castella. Els del PP, que proposen la noblesa rància de candidata a Catalunya, una candidata que s’enorgulleix de no saber català ni de saber què és Catalunya, en una exhibició digna d’espectacle circense, com a mostra de com es comporta la metròpoli amb els territoris colonials (penseu els milions d’euros que anualment se’ns emporten, sense restablir la deguda compensació per al desenvolupament del país). I els del PSOE, els homes que dialoguen amb calç viva, que reconeixen que ni amb un 1000% de vots a favor de la independència, ells, espanyols de pro, permetrien que la colònia s’independitzés. I aquests són els que representen l’esquerra! Per què freturaran de VOX, el partit del Rey de España, dels caps militars franquistes, de franquistes de carrer i de franquistes de cor, nostàlgics de l’era imperial 1939-1975, tota una colla de personatges que si l’Espanya consolidada en la democràcia, els drets humans i la llibertat, fos mínimament veritat, els hauria tancat a la presó com a colpistes, però com s’inventaren la llei d’amnistia, tots els criminals del règim, continuaren ocupant els seus càrrecs, i el segon de bord de Franco, el ‘principito de España’, dit abans el ‘campechano’ com a eufemisme ‘d’orgullós maleducat’, i ara ‘l’emètic’, sí, perquè aquest sapastre fou exonerat de la coresponsabilitat dels darrers crims del dictador; i pel seu silenci i la defensa de la memòria del seu mentor, així tenim les vores de les carreteres plenes de desapareguts, en un dels rècords més memorables d’Espanya: la dels desapareguts. Segons en el rànquing del món.

El seu amor em commou: Si no t’agrada, calles. Tu no has de dir res. Si alces la veu o desobeeixes et fotré un grapat de mastegots. Nosaltres decidim per tu, que som els amos de la sobirania, i tu ets un merda seca que treballa per mantenir els privilegis de la casta de tota la vida, que sinó els esclaus andalusos i extremenys enlloc de fer reverències els amos, se’ls cruspirien amb patates o els farien crepitar entre les flames. Tanmateix, els Borbons mantenen l’espoli per subvencionar els miserables que encara no s’han adonat que les terres són seves i no de les quatre mòmies del gloriós passat en què a Espanya no es ponia mai el sol. Sí, ells han de controlar els nostres comptes, pel nostre bé. Nosaltres hem de fer la feina que ells no saben fer (si no, Catalunya no seria el motor econòmic del seu país), però ells ens administraran els calés i ens donaran permís o no per fer els avenços necessaris per a continuar competint amb el món i desenvolupar-nos. A ells, si no els agrada com fem les coses, violen la Constitució per davant, per darrere, entre tots, que per això la Manada fou absolta, i envien els millors amics dels catalans (els amistosos aporellos) per protegir els delinqüents que saquejaran les nostres institucions i per a protegir la feixista del jutjat cagada de por. Nosaltres, tan se val què votem. Ells ens diran si ho hem fet bé o no. Si no els agrada, la democràcia consolidada és prou democràcia i està prou consolidada per treure’ns-ho tot, que per això tenen minyones, la més famosa de les quals és el miserable Millo, l’home del Fairy. El seu amor per Catalunya ens el demostren destruint el català, la voluntat dels catalans i la nostra terra, perquè nosaltres no entenem que ens estimen, i que com va dir l’eminència intel·lectual de Vox, el segon del Rei: «Franco va matar, sí, però ho feia amb amor». Els catalans no volem comprendre que el seu amor els obliga a reprimir-nos i si cal a bombardejar-nos cada cinquanta anys, com a una commemoració periòdica i perpètua (i tenen tantes ganes de tornar-nos a demostrar aquest amor, ara que fa tant que no l’exerceixen!). Després, els titllem de feixistes, de poc republicans, de poble vassall, a ells, la quinta essència de llibertat a Europa, que per alguna cosa són la democràcia orgànica més consolidada d’Europa i la que ha estat més sòlida en el seu règim de llibertats i respecte per tots i cada un dels principis que regeixen els drets humans, que, si com se’ls vol acusar, no eren acceptats a l’Onu (perquè ells en tenien dos), no era per manca de democràcia, si no perquè l’Onu no estava preparada per rebre el regal democràtic i de llibertats que Franco els havia de portar amb les bases militars que escampà per tota Amèrica, en una reconquesta ocultada a l’opinió pública; però, que com tot se sap, se sabrà.

Ai, són tantes coses, tantes les misèries de conviure amb maltractadors nacionals, lingüístics, jurídics, legislatius, físics... ai, són tantes les misèries que per a un català suposa haver-se de reconèixer (porque lo dice tu dení) espanyol, que per l’amor a Déu, a Espanya, a Franco, al Preparau o a l’Emètic, per l’amor a quin sant els convingui i els mereixi més respecte, per tot l’amor que els espanyols són capaços de demostrar, i la Verge del Pilar i la Verge del Rocío en són testimonis celestials i eterns, per tot, si us plau, deixeu-nos en pau, deixeu-nos viure en pau i d’acord als nostres principis i raons. No us amoïneu pas, que ni pretenem imposar-vos el català, ni pretenem acuitar els espanyols, ni menjar-nos els seus nens amb calçots, ni pretenem envair-vos i sotmetre-us al nostre amor, ara com a venjança, no, no volem res ni pretenem res més que perdreu-us de vista. És tan difícil de capir? El vostre amor us obnubila?... No serà la cartera? No serà la vostra frustrada empresa imperial, fracassada i desfeta? No serà que no us resta altra cosa per fer veure que sou un país, que incitar l’amor (que els catalans equivocadament entenem com a odi) vers els catalans i els costums i sobretot la nostra llengua, patrimoni immaterial de la sacrosanta cultura espanyola?

Estimeu el vostre Louis XVI, cadascú al seu arbitri, lloeu les grans gestes hispanes arreu del món, parleu i escriviu en la meravellosa llengua castellana (que si no l’haguéssiu imposat, la pobra, seria encara més volguda i estimada), gaudiu de la vida i dels vostres polítics, del gran ventall democràtic que podeu exhibir al món com a patrimoni immortal de la humanitat, el ventall que va de l’ultra-dreta a l’extrema-dreta, amb tots els tipus de possibilitats que hi ha entre l’ultra-dreta i l’extrema-dreta. No us preocupeu pels de dretes, els moderats, es diguin Podemos o PSOE, aquests darrers, classificables en el falangisme més ranci, però que malgrat assassinats d’Estat impunes i altres barbaritats, han forjat la sagrada història del poble més antic del món, que Sumeris, Egipcis, Grecs, Xinesos, Cretencs, i fins i tot els de l’Atlàntida, tots ells admiraven aquell poble d’espanyols, que així eren reconeguts llavors, i admirats per estar tots els pobles units en un país de profundes arrels ‘plurinacionals castellanes’ en llengua, govern i justícia. No us n’heu d’avergonyir que no hi hagi cap altre país al món que us pugui fer ombra. No sigueu tan generosos i mireu per vosaltres, és just que Castella tingui el lloc que mereix al món, que sigui reconeguda com el bressol de l’essència de tot el bé; que ja sabem, i saben tots els ciutadans del món mundial, que Déu parla en castellà. No feu cas dels jueus, que són mala gent. Déu, a ells, no els entén; fan veure que sí, però no és veritat.

Per tot plegat, no ens estimeu més, deixeu que els catalans decideixin, que, la veritat, no sé com podeu dubtar que el vostre ancestral i tendre amor no serà reconegut pels catalans de bé, que parlen català en la intimitat i sense ofendre. No sé com podeu dubtar que mai no podrem assolir la independència, perquè el 75% de la gent us demostrarà el gran valor del vostre amor, i què dic el 75%, el 95%. Només restaran els independentistes de l’odi, els neonazis de Torra i Puigdemont, els que volen parlar només en català a Catalunya, els que estimen la seva senyera per damunt de la ‘sin par rojigualda’, només aquests arreplegats continuaran defensant els seus líders i terribles criminals que tot el món coneix. Què eren Hitler i Stalin, Rothschild o Kissinger, els Bush o Mussolini (l’amic del Tajani), Pol-Pot, i tants i tants dimonis terrenals, comparats amb aquests homes de Satanàs, violents, amb l’odi escrit en els ulls, fets en les batalles i les matances de tants innocents com no recorda ningú... Ah, no ho recorda ningú això? Vejam si m’he equivocat en tot aquest escrit?

Tanmateix, espanyols de bé, estimeu-vos a vosaltres mateixos, que això a Vox els encantarà, i pregunteu als altres si volen estimar-vos. Potser no ho heu comprès, perquè la bondat us obnubila, però no t’estima qui tu vols; per ser estimat has de donar, de respectar i de sacrifica-te per l’altre. Vejam, ara que hi penso, si al capdavall serà això, que no heu entès que si no t’estimen, no és de justícia matar qui no t’estima. Ara que hi penso, vejam si serà això, i no heu entès que la llibertat d’elecció en el matrimoni és un assumpte sagrat. I això us ho va escriure Leandro Fernández de Moratín, en el seu «El sí de las niñas». Deixeu-nos ser nenes, i deixeu-nos dir que sí, que no us volem veure més. També amb amor, amb tot l’amor que vosaltres ens heu regalat durant tres-cents anys inoblidables.