QUE TRIST !

Sí, que trist! Els ciutadans dels països avançats hem vist com en els darrers vint anys s’han difuminat totes les esperances. Ja no dic, el que els passa als països del segon món i als països en vies de desenvolupament! Certament, i mal que ens pesi, l’Estat és un mal necessari, si volem gaudir d’un mínim d’organització i de justícia. Tanmateix, els Estats s’han convertit en els enemics directes de la ciutadania per causa de la seva nefasta, inepta i corrupta gestió, a més de destruir qualsevol confiança en la justícia.

L’Estat, avui, és el Leviatan, un monstre que destrueix la seva ciutadania i la sotmet, per pressió, a la indigència intel·lectual i a la pèrdua de tota llibertat. Mai com en el segle XX, els Estats s’han comportat com els enemics de la seva ciutadania. La corrupció de tots els sistemes polítics s’ha convertit avui en una descarada ‘sinarquia’, sense contrapès polític ni de poder. La sinarquia – concepte no inclòs en els diccionaris catalans – és el govern absolut d’un grup de prínceps o homes poderosos. Avui, l’Estat és un invisible atracador que sostreu els béns guanyats pels ciutadans amb el treball, per al manteniment d’un seguit de titelles que s’asseuen als parlaments a viure la vida i a obeir els representants de la sinarquia sense oposar-hi ni un alçament de celles. La classe política, arreu, és una exhibició desvergonyida de pocavergonyes, poca-soltes, imbècils, babaus i incapacitats intel·lectuals, conscients de la seva limitació, alhora que del poder que els amos els garanteixen. Per això, sotmeten la ciutadania i així reben la carícia al caparró dels amos. I això és arreu. Al capdavall, quan el poder econòmic és la mesura de totes les coses, l’únic projecte a l’abast és l’esclavatge. I el poder econòmic exercit per delinqüents sense escrúpols – ningú pot fer una fortuna de manera honrada – ha sotmès la ciutadania. La sinarquia dirigeix, finança i protegeix els partits polítics i els babaus que hi pertanyen, perquè els babaus estan lliurats absolutament a les seves ordres, rendits als amos i senyors, i compleixen la funció del robatori als ciutadans per a assegurar-se el sou per no fer absolutament res més que asseure la seves potinejades galtes posteriors a l’escó.

Avui els Estats no recapten impostos, roben els ciutadans amb els impostos per a dissimular l’existència d’una ‘classe política’ que en realitat obeeix sense objecció les demandes dels amos que els garanteixen un sou de privilegi per moure la cua. L’impost sobre la renda és un robatori, una extorsió indigna de l’Estat contra el treballador, ja que es pot posar una càrrega impositiva als beneficis, però el producte d’un treball remunerat no pot ser mai considerat un benefici, sinó una contrapartida. El treball és la venda de temps i esforç per diners. Els polítics, l’única excepció, funcionen d’una altra manera, el seu treball és la pèrdua sistemàtica de temps a canvi de diners, com ens ho va demostrar l’il·lustríssim García-Margallo fent la migdiada a l’escó, una activitat molt eficient i responsable per a la qual el bon home percep uns deu mil euros mensuals, dietes apart. I d’on surten aquests dinerons? Del robatori dels Estats a la ciutadania treballadora, la classe que veritablement enriqueix el país. Però, és clar, entre els paràsits que s’asseuen en un escó, hi trobareu la més sòlida solidaritat, ja que tots ells saben que mentre es protegeixin els uns als altres podran viure de no fer absolutament res.

Podria referir-me al pagament per estacionar el vehicle al carrer, ja que el carrer no és propietat de ningú, i si bé els ajuntaments poden regular, administrar i organitzar la circulació, no poden cobrar per cedir un espai que no és seu ni de ningú. Tanmateix, tothom paga, perquè si no t’envien la grua i augmenten els ingressos per al manteniment dels paràsits. I no oblidem que compten amb l’ajut incondicional de l’estament més corrupte i vergonyós de tota la institució estatal: la Justícia. De fet, l’única virtut i sentit de l’Estat és ser la garantia contra els abusos dels poderosos, el guardià de les regles de joc, l’assegurança de la llibertat i de la possibilitat del ciutadà de ‘realitzar-se’ a la vida. Però avui comprovem com l’Estat és la garantia dels abusos dels poderosos, el traficant de les regles del joc i l’assegurança del sotmetiment ciutadà i de la indiferència radical quant a la seva vida.

Podria afegir més desgràcies provocades per l’Estat, com la venda de béns públics, així l’energia com els sistemes i xarxes de comunicació, que són la mínima garantia per a un poble de poder gaudir en comunitat de la riquesa que ens dóna la terra i ens permet la solidaritat i els projectes en comú. I encara n’hi ha més de robatoris sistemàtics d’aquest Leviatan que devora impunement els seus esclaus. Això no obstant, no veureu cap ni un dels polítics que expressin cap ni una de les irregularitats i traïcions al sentit democràtic i polític de l’Estat, ja que tots pertanyen a alguna organització corrupte per al saqueig de la ciutadania, que avui es diuen partits polítics, val a dir, uns partits polítics que participen activament en la tasca de desestructurar la ciutadania i convertir-la en una massa disgregada, plena d’enveges i odis, sense formació ni pensament propi i regits i teledirigits per consignes i principis desraonats que els polítics i sobretot la sinarquia, imposen constantment.

Per tot això, anar a votar és vestir de dignitat els lladres dels escons i els seus amos. Fixeu-vos com tota la indecència intel·lectual i la tafaneria barroera de la premsa ens contamina amb el joc de la política. Ens fan veure a galet i ens fan combregar amb rodes de molí, i tanmateix, la ciutadania beu i empassa. Si la gent demostrés la seva desil·lusió i la seva ràbia no anant a votar, deixant que els amos, els pallassos i els altaveus sense consciència de la premsa veiessin les urnes buides, i es fes absolutament inadmissible el resultat d’unes eleccions amb només el 10% dels vots de l’electorat, potser, i dic només potser, podrien canviar les tornes. Però, això és tan lluny de la consciència ciutadana, que quan els pastors dels bens els citin al prat per a belar i deixar els cagarros, els bens acudiran a deixar-hi el cagarro, i després tots tornaran al corral a esperar l’hora del sacrifici. Els pallassos s’ho passen molt bé el dia de les eleccions, i pateixen, és clar, els va la pitança, que no és poca cosa, i més, una pitança per no fer res més que obeir les ordres dels pastors. En fi, l’errada és mantenir la confiança en un règim polític i un sistema estatal caducats, obsolets, inútils, corruptes, inhàbils i morts. La democràcia és un cadàver que put i es descompon sense que cap ni un dels polítics tracti de trobar-hi una solució; ells, asseuen les galtetes posteriors en l’escó, fan la migdiada, cobren, i adesiara vomiten la descomposició que envaeix el seu cervell descompost, i així van passant els dies sotmetent la ciutadania a una tirania que ells no defensen, però que toleren i cooperen a imposar. L’Estat és un Leviatan, un monstre que ha perdut el respecte envers la gent i que només malda per engrossir-se i afeblir els seus membres (els ciutadans). L’Estat és el gran enemic de la gent, la instància suposadament superior i acceptada que sotmet el poble a la seva impassible autoritat i iniquitat. L’Estat ha corromput l’educació i la sanitat, ha destruït els principis fonamentals que li donaven raó i sentit, la igualtat davant de la llei – un somni mai conquerit –, el repartiment equitatiu de la riquesa – un somni mai conquerible – i els drets i el respecte per la llibertat de la ciutadania – un parany fet amb els somnis anteriors.

L’única cosa que els Estats han reforçat en els darrers temps, és la constitució de diferents cossos policíacs, integrats per la gent més violenta, agressiva, obedient i mal formada intel·lectualment que poden trobar, en un intercanvi que satisfà les dues bandes, ja que els policies es converteixen en éssers intocables i així garanteixen la seguretat dels polítics i la impunitat dels amos. El fet de veure els cossos policíacs, com van vestits, com actuen, com obeeixen, com es vanten del seu poder, com gaudeixen d’actuar indignament contra els ciutadans, demostra clarament i sense dubte, que els cossos policíacs de l’Estat són essencialment enemics de la ciutadania, i això, cal que la gent ho tingui molt present. No estan per defensar-te i protegir-te, sinó per defensar i protegir els paràsits dels escons i els amos dels paràsits. Quan un policia no pot imposar-se com a autoritat a la ciutadania anant desarmat, aleshores, no tenim davant un policia, sinó un gos pastor, un enemic que va armat perquè sap perfectament que és el teu enemic, i sap molt bé a qui defensa i a qui es deu. D’altra manera, la gent no seria mai una amenaça per al policia, perquè el policia és la garantia de la protecció de la ciutadania. Tanmateix, no és així, i la prova és que fan por, i qui et fa por mai no és el teu protector sinó l’amenaça contra la teva seguretat i llibertat.

Finalment, un darrer comentari dedicat als pallassos de la Generalitat que s’han ofert per a la imbècil campanya a favor de l’esport femení – finançada i dirigida per George Soros , l’estúpida manipulació per a una causa inútil, que això no obstant els és molt profitosa, que l’esport és l’opi del poble; no ho oblidem mai això. Doncs, aquests pallassos s’han ofert a aparèixer en un cartell, tots amb l’ull tapat. Un símbol que no té res a veure amb l’esport, amb les dones. ni amb cap giragonsa intel·lectual digna de bebès de pipeta, ja que és el símbol inequívoc de ‘l’ull que tot ho veu’. Potser els pallassos no ho saben; no me n’estranyaria gens ni mica... Però si això no fos prou, el fet de comprovar que tot el govern de la Generalitat està teledirigit pels amos del BIS, s’escau afegir que s’ha de ser insensible, pocavergonya, immoral, patètic, miserable i repugnant per tapar-se un ull després que els magnífics agents del rei, amb l’aquiescència del porter de discoteca que dirigeix interior, hagin buidat quatre ulls a ciutadans que defensaven la llibertat i el dret a decidir el seu projecte com a país. Evidentment, demanar explicacions i raonaments als ‘galtes posteriors assegudes’ és ridícul. Ara bé, aquest detall, que és un insult a la intel·ligència i a la dignitat, demostra quin tipus d’energúmens ens representen.

On no n’hi ha, no en raja.

Que trist!