L'AGONIA DE LA DEMOCRÀCIA

La democràcia és un sistema - era un sistema polític - regit per quatre pilars fonamentals: l’elecció directa de la ciutadania dels seus representants, el respecte a l’estat de dret i la dignitat del ciutadà, el repartiment equitatiu de la riquesa i la preservació de la llibertat.

L’elecció directa mitjançant la contesa electoral fa molts anys que ha estat extirpada de la democràcia política. El míting i la propaganda, que podien tenir un sentit en el naixement d’aquest règim polític, avui han perdut tot el sentit, ja que l’organització de mítings i la capacitat propagandística van estretament lligades a finançaments de campanya, que són qualsevol cosa menys donatius a fons perdut. Podrir la ideologia amb interessos econòmics és senzillament la destrucció de soca-rel del sistema. Han convertit la contesa electoral en una exhibició de males maneres, mala educació, difamació, mentida, tergiversació, falsedat i destrucció del rival a la menjadora. Si alguna cosa no pot tenir un polític demòcrata avui, és dignitat ni honradesa. Al capdavall, tal com és el sistema, l’electe, el gamarús que ha insultat el rival i la intel·ligència, el ximple que ha difamat, mentit i tergiversat la realitat, el dròpol que ha falsejat dades, i el traïdor del seu propi programa electoral, aquests són els polítics que embruten els parlaments democràtics del món. No els mou el mínim interès polític, social o nacional, només el gruix de la cartera, i si algun d’aquests demagogs professionals és capaç de dir que el que dic no és veritat, que m’expliqui com s’ho fa per assumir el poder i actuar contra els qui l’han posat on és. No ens enganyem, si alguna cosa sap ‘el que en diem polítics’ és que no ha de mossegar la mà que li dóna a menjar. D’altra banda, el seu nivell intel·lectual és òbviament baix, com ho demostra el fet d’estimar-se més de ser polític (corrupte necessàriament en la degradació democràtica actual) que qualsevol altra professió o activitat, que sense dubte, avui, estan carregades de més dignitat que la tasca del polític, la qual, en els nostres malaurats dies, no es pot diferenciar de la dedicació, servei i bona presència que són exhibides a les cases de barrets.

Quant al respecte a l’estat de dret i a la dignitat del ciutadà, només escriure la frase i ja ens vénen ais. Que la justícia sempre ha estat el braç executor de la voluntat del poderós, no és un descobriment insòlit fet per la meva perspicàcia i superior intel·ligència, sinó que és la demostració que ens en fa la història de la justícia, i una obvietat que un individu amb dos dits de front, copsa gairebé sense necessitat de reflexió. Els majordoms i els altres servents dels amos, avui definits com a polítics, no s’han adonat del ‘respecte’ a la dignitat humana que hi ha en els morts al Mediterrani, o en cas Assange i Snowden, o en la persecució política de la llibertat ideològica a Espanya que la ‘democratíssima’ Europa no veu... Al capdavall, Europa el que veu és que als ‘polítics’ els omples la cartera i els tractes amb un mínim de respecte, els fas creure que tenen honor, i tots contents, els uns obeint i els altres fent-se rics. I quant a l’estat de dret, cal fer algun comentari? Res no hi ha més corrupte, pestilent i lamentable que un Palau de Justícia. Quant un jutge es creu superior als seus ciutadans, tenim un problema greu. Els jutges no són individus que pel seu càrrec mereixen una ‘relativa’ consideració, sinó que per la seva responsabilitat i deure d’impartir justícia, són els homes que més haurien de practicar amb l’exemple, de demostrar que la seva superioritat està en la ‘justícia’ que hi ha en les seves decisions i no en el càrrec que desenvolupen i que requereix, segons ells creuen, que els ciutadans els temin, ja que un pallasso amb toga, segons que creuen, ha estat beneit amb la prebenda de fer-te la vida impossible si aquest és el desig dels seus amos. Sense dubte, quan els jutges no mereixen respecte ni consideració, qui s’estimba i aniquila és la Justícia.

Del repartiment equitatiu de la riquesa, què dir? Fa quatre dies, les organitzacions criminals amb establiments oberts al públic feren conèixer els seus beneficis. Totes les organitzacions mafioses presentaren els seus números i els beneficis. Resulta curiós que les corporacions que abocaren el món a una crisi sense precedents, després de demostrar males pràctiques, el robatori sistemàtic de tot el que podien robar, la inserció de la desconfiança en les relacions socials i econòmiques dels ciutadans, la manipulació política i electoral dels països respectius, la tergiversació de la informació que controlen amb les accions en els mitjans de comunicació, apart de les activitats pròpies de les bandes de barri: extorsió, suborn, amenaces, frau, delació, proves falses, baralles amb navalles (els fan servir contractes degudament legalitzats) i els assassinats. Sí, aquesta és la trista realitat. I aquests són els que després de robar els clients i estafar tota la societat en conjunt, reberen per obra i gràcia dels ‘meravellosos polítics demòcrates’ els fons de la ciutadania perquè els ‘capos’ mafiosos no perdessin res, que al capdavall, un banc només pot tenir beneficis, i si no els té, i les seves ambicions i perversions de barri baix, no els permeten d’enriquir-se amb els seus crims, per això estan els paràsits dels parlaments democràtics, per a garantir-los que són els amos, els d’ells i els de tots els ciutadans, els quals, ja poden votar el que vulguin, que mai no tindran qui voldran. Mario Conde (empresari exemplar i doctor honoris causa per la ‘prestigiosíssima’ Complutense, no rieu!), Rodrigo Rato (un incapaç, que ha passat per totes les altes instàncies econòmiques d’Europa i d’Espanya), els diferents governadors del Banc d’Espanya, o el germanet honrat del gran banquer i millor persona Botín, misteriosament mort i enterrat sense remenar res, no fos que sortís algun tuf de putrefacció... Si una justícia corrupta i venuda els ha hagut de posar a la presó, imagineu-vos com de gros ha de ser el crim!, que, per minúcies com la banda criminal del PP o els ERO i els GAL del PSOE, res no passa, més que tapar amb quatre caps de turc la immunitat dels veritables criminals.

I finalment, llibertat? Pertanyem a una associació d’Estats dita Comunitat Europea, que ja és de ser poca-vergonya, dir en aquest avortament polític, econòmic, social i intel·lectual, ‘comunitat’. Però, tot i contra la voluntat ciutadana, pertanyem a aquesta presó que té dos caps, a Estrasburg i a Brussel·les, però que té el cor a Basilea, on es prenen les decisions que assumiran els ninotets amb les butxaques plenes i el cervell buit que escalfen els seients en la nau espacial estàtica, que rep el nom de Parlament europeu, el moll de la demagògia mundial, de la corrupció mundial, de la indigència intel·lectual i de la perversitat social. Però, no us amoïneu, que per això comptem amb la garantia de la nostra llibertat: la premsa, el quart poder. No rieu, no. Que és ben trist! Aquells que ens haurien d’informar, desinformen, menteixen, falsifiquen les notícies, les manipulen, les tergiversen. Amb el cul llogat, es prostitueixen. Qui paga, mana. Per això, avui llegir premsa és desinformar-se, perdre el sentit de la realitat i acceptar el manament dels amos, transferida als ciutadans pels profetes de la premsa, homes que tenen el mateix rigor ètic que un pregadéu o un lleó amb les cries d’un altre lleó. Són genteta que ha assolit a la Universitat el paper higiènic amb què guarnir el despatx, i amb el cervell descompost, sense possible enteniment més enllà de l’obediència al sistema, sense pensament propi, se sotmeten com l’esclava a la voluntat de l’amo en el masoquisme. I el goig que senten! Només heu de veure com d’ufans es mostren en públic i com d’orgullosos estan de ser les meuques preferides. Això passa a l’harem. Aquesta és la perillosa islamització occidental: les concubines, les meretrius, els eunucs, els lladres i els reis.

La democràcia no ha existit mai. La democràcia és un règim incomplet sempre. La democràcia és un exercici de cada dia. La democràcia és un camí sense final. La democràcia és una reflexió constant sobre la democràcia. La democràcia és un règim polític que exigeix intel·ligència, ètica i capacitat de sacrifici. La democràcia sempre serà un error terrible, mentre no diferenciem entre els homes responsables de la seva llibertat i els homes que no són responsables de la seva llibertat. Aquí no hi ha classes. Hi ha mones i homes, espècies diferents malgrat les semblances. Tenim una democràcia feta per ximpanzés per a totes les mones del món. Certament, vivim en el Planeta dels Simis.

P.S. I no parlo de la granja de la demagògia que és el que abans es coneixia com a Parlament de Catalunya, perquè la degradació animal que s’hi exposa és per a fer plorar fins al dia de la nostra mort. Ja ni mones, no hi trobem! Molta rata, molta panerola, molta guineu, molt llimac, molt camaleó, perillosos escurçons, alguns gamarussos despistats que fan uú-uú de tant en tant, i potser mitja dotzena d’homes. Amb aquest panorama, jo proposo a l’Ajuntament que ampliï l’àmbit del zoològic i que sigui possible de visitar la fauna parlamentària. Si es vol marcar la diferència, ja que uns van nus i els altres vestits, i ja que ara no hi ha exhibicions de foques, suggereixo que la secció i atracció nova del zoo sigui indicada amb un cartell. Suggereixo:

Classe: Vertebrats mamífers

Ordre: Primatoforms

Família: Polítics

Gènere: Diversos

Espècie: HOME DEMAGOG.

PRESENCIEU-LOS EN L’ESTAT NATURAL!

VEGEU COM S’AMENACEN, ES MOSSEGUEN I CACEN!

GAUDIU-LOS EN EL SEU ECOSISTEMA!

(Com la impressió pot ferir la sensibilitat del públic, l’entrada inclou bossa de plàstic per al mareig. Prohibida terminantment l’entrada de menors, encara que sigui acompanyats. Al Zoo vetllem per la salut mental de la infantesa)