NENS SENSE INFANTESA

Fa un temps em va interessar una notícia, sobretot pel que tenia d’increïble: Les «tauletes» i «els telèfons intel·ligents» no són recomanables per a nens menors de 2 anys (!). Uns dies després sortien tota una colla de titulats en psicologia i psiquiatria negant la major, i advertint-nos que l’ús moderat no és en cap sentit nociu per a l’infant. Especialistes en la «psique humana» -o això se suposa que són d’acord a les acreditacions- i no desaconsellen l’ús d’aquests aparells! No sé si el seu compte bancari va rebre una gratificació dels prohoms de la humanitat que fabriquen aquests productes, el que sé és que poc o res no saben de psicologia si són capaços d’afirmar que l’ús d’aquests aparells no són nocius per al desenvolupament normal dels infants. Un nen de dos anys, que camina com pot i comença de parlar, que aprèn constantment «d’ell mateix» i de la relació amb el voltant en la interactuació, així com de la relació afectiva amb els pares i d’altres humans; ara resulta que d’acord als criteris d’aquestes eminències intel·lectuals, l’hem d’asseure en un sofà, donar-li la tauleta -una veritable pipa de cocaïna- i que destrueixi la vista -no està preparada encara per a copsar la velocitat informàtica- i amb això, les connexions i estímuls cerebrals -que són constants i lents en el món real- i fer-lo actuar en un món virtual, mentrestant els pares juguen a l’ordinador, miren la televisió, xerren o fan qualsevol altra activitat. I després se sorprendran que els adolescents, quan aquests nens siguin adolescents, siguin gairebé autistes, no tinguin empatia amb els seus congèneres, estiguin atrapats a la droga audiovisual -el perfecte invent contra la intel·ligència, escoltant i veient no es pot pensar, i si algú creu que sí, és que ha vist molts audiovisuals- i estiguin mancats de tot esperit de col·laboració. Només hem de considerar la capacitat d’aquestes eminències, pensant en Rojas Marcos l’eminentíssim entre els més eminents psiquiatres de tota la història del món mundial i exterior, que dóna antipsicòtics a nens, de vegades menors de quatre anys, per la síndrome del TDAH, una anomalia que un altre projecte d’eminència ha detectat en el cervell... Ja és ben veritat que veiem el que volem, i en aquest cas el que volen les farmacèutiques. De veritat se n’estranyen que els nens tinguin aquests dèficits d’atenció? I allò que ells en diuen «hiperactivitat»?... I és senzillament una clara demanda d’atenció! Els psiquiatres no veuen la televisió? No hi veuen què hi fan? No, sense dubte que no, compten, sumen els seus ingressos calculant, segons l’anunci, el programa o el noticiari, el percentatge de clients futurs per als del ram.

I si no en tinguéssim prou, ara se’ls ha acudit que un nen de vuit o nou anys té criteri per saber per què és nen o nena, i si vol ser nen i nena, o si no vol ser ni nen ni nena i desitja convertir-se en un eunuc que canti òpera, o en un nen i nena tot alhora. Un dia sentirem un nen que vol ser hermafrodita i reproduir-se, i sanitat dedicarà milions en inversió perquè les farmacèutiques trobin la solució al desig del nen, de qui ningú no dubta del seu coneixement d’ell mateix, de la vida, de la consciència d’ell mateix, del concepte -que deu ser innat- de la llibertat, per no parlar del profund sentiment de la responsabilitat... Si us plau, tanqueu les facultats de psicologia i psiquiatria! O potser millor, convertiu-los en frenopàtics. Els més greus ja són a dins.

La mare de Déu si s’ha de tenir el cervell buit i ganes d’omplir-se la butxaca! I ho raonaré, no us amoïneu, us ho raono tot seguit, per bé que les evidències freturen de no poques explicacions.

L’home és l’animal més complex de tots perquè té sentiments i memòria. Percepcions, sensacions, intel·ligència i d’altres facultats les compartim amb els altres animals, amb més o menys desenvolupament que ells. Però la clau de la diferència -allò que ens farà ser- són els sentiments -l’amor- i la memòria -la consciència de la vida-. Després caldrà treballar les altres facultats, però sense sentiments i memòria no hi ha cap ésser humà. Penseu que fins Hitler estimava el seu gos i algú més, sense dubte. I amb això vull dir que no ser ésser humà és ser encara una cosa pitjor que aquest exemple (o el de Stalin, per citar-ne només un altre). El moment de la coneixença dels sentiments -els sentiments no es poden ensenyar: es pot ensenyar educació, però no l’amor- és clau en els nens: la relació mare, pare, (germans, si en té), família, altres nens... li fan conèixer els sentiments, a separar-ne un d’un altre, a valorar les coses, i així el nen es forma: en la interrelació de sentiments.

Els bons pares procuren que els seus fills no vegin violència (és un saber instintiu), els bons pares no mantenen relacions davant dels seus fills, ni els inciten a tenir-les, els bons pares s’esforcen a oferir als nens allò que aviat perdran: la innocència... Els psiquiatres no miren la televisió? Sí, i van comptant, van comptant. Al capdavall la seva feina és fer de ramaders. Tornar els que es desvien de la guia al seu lloc, a les bones o a les males, ells estan per això, i com a bons ramaders per a això els paguen. Mai no se subleven contra l’amo de la finca, són bons ramaders. La confiança en el desconeixement els agermana, els diners també, i com tots dos depenen que no triomfin els sublevats, col·laboren fins a podrir la infantesa amb estupefaents que destrueixen un cervell en plena formació i desenvolupament, passant per confondre la prou confusió hormonal de l’adolescència amb les seves defecacions intel·lectuals. Com si no sabessin que l’adolescència és tot just el procés maduratiu del cervell, en el qual la confusió és més gran perquè és l’època de la fonamentació, i tot són dubtes de tot tipus: el sentit de la vida, l’atracció sexual, el poder en el grup, (abans) l’existència de déu... És el moment del conflicte, de les decepcions, de l’eclosió del jo, que com una crisàlide acabarà en jove com a fi de la metamorfosi. En aquests moments, surten els experts en la matèria i els diuen: a tu t’agrada el que t’agradi, cerca allò que necessitis, experimenta, viu la vida que s’ha de saber què és, no deixis que la societat t’imposi allò que ets, allò vols allò pots... i així van omplint la llista dels futurs clients, ja que els pobres joves els escolten i es carreguen de fems el cap, els expressen i es reforcen amb l’autoritat d’alguna de les eminències. Prou saben que empenyent-te a fora no et trobaràs. Molt més útil seria que els diguessin: «Sigues tu». La mirada aleshores canvia, va cap a dins. Ells però perdrien els clients dels dos costats: proveïdors i comprador final.

Són els mateixos que quan tenen a mans un pedòfil de bebès, no se’ls acut cap altra bestiesa que posar-se del costat de l’agressor, amb tota la morbositat, sense considerar el bebè -aquest ja és client segur- i considerant l’agressor com a ésser humà. O encara pitjor, creient que el convertiran en un home.

I de la memòria, que ells ajuden dia a dia a destruir, què dir-ne! Veuen davant dels seus nassos la pèrdua de la memòria en els joves, puix que la memòria és un treball lent, no és la suma de records o instantànies sense fil. Per això s’aprèn més escrivint allò que es vol aprendre -tot el cos hi participa- que llegint-ho cent vegades, ja sigui en paper o en una pantalla. La memòria no és una imatge, és «un sentiment», té olor, gust, temperatura i sentit. Però digueu-li això en un d’aquests que accepta que es destrossi el cervell d’un nen, que la memòria només quedi impregnada d’escenes de violència o erotisme (televisió, jocs informàtics, internet...), de breus impactes visuals, fotogrames solts en seqüència, com en els anuncis de pel·lícules que fan a la televisió, en un seguit d’imatges -que si sabessin una miqueta de psicologia, o anessin al cinema i haguessin vist «La taronja mecànica» de Kubrick-, unes imatges que els haurien de fer saltar de la cadira i posar-se a redactar una denúncia contra la televisió per atemptat contra la salut pública. Però ells s’arrepapen al sofà, beuen del got amb les cames estirades, i calculen.

Per no pensar, fixeu-vos si pensen poc! que l’ambició desproporcionada de riqueses no és considerada cap malaltia per ells, i fins són capaços de creure que aquestes ambicions són honrades i enraonades. I és clar, arrepapats estant, tenen un mirall davant.

No volen molèsties, si un nen molesta és que està malalt, se li endolla una píndola màgica i el nen es queda idiota però ja no molesta. Són gent pràctica i molt ben pagada. Són els que tampoc no diuen res quan les darreres tecnologies entren a les escoles. Els dinosaures són més avorrits, es creuen, i a més a més estimulen la imaginació, i per això estan els dispositius telefònics, que et donen la imaginació feta, et converteixen en un perfecte babau, en el nen aviciat que infeliç haurà d’anar-los a veure perquè li endollin alguna altra droga que l’estaborneixi una mica més.

Si us plau, clausureu aquestes facultats. I quan trobeu algun psicòleg i algun psiquiatra (que sense dubte n’hi ha) les torneu a obrir. No tingueu pressa, però. Assegureu-vos-en bé, de triar gent preparada, que el mal que han fet i fan, mai no el podran pagar.

P.S. Rojas Marcos investigà el TDAH -ho afirma en un vídeo d’internet que podeu trobar a Youtube- perquè ell patia d’aquesta hiperactivitat. Ell reconeix que superà aquesta «malaltia» gràcies a la professora de música i al piano. Ell mateix ho reconeix, però ens recomana que donem antipsicòtics als nens. Potser ni ell no ho sabia, però l’única cosa que necessitava era afecte, atenció i una forma d’expressió «pura». La pregunta és: no és millor una cura musical -amb tot el que això comporta de bé per a l’individu- que intoxicar un cervell en formació amb productes químics? Segons ell, no. I gràcies a això és una eminència, té una reputació intocable i es guanya molt bé la vida. Per què serà? Els beneficis de la indústria sempre donen més rèdits que els beneficis de la humanitat. Si ets mesell i els serveixes, de ben segur que t’ho pagaran molt bé.