L'ATORDIMENT AUDIOVISUAL

La relació dels humans -així entre ells com amb el voltant- és una relació fonamentada sobretot en la percepció audiovisual. El contacte dels humans amb la natura s’estableix en l’espai que delimiten els sons i el camp de visió. En condicions naturals aquestes percepcions es presenten habitualment amb lentitud o en estat de pausa (imagineu-vos en un camp: tot allò que veieu estarà quiet o es mourà lentament) i només en episodis molt breus es pot presentar amb vertigen (el llamp) i velocitat (una ventada); uns episodis en els quals l’home cerca refugi com a resposta instintiva a una situació d’anormalitat. I aquest fenomen és extensiu als animals, sobretot als més sociables i desenvolupats. Amb tot això, volia arribar al punt de dir que per a un observador inactiu l’estat de la natura és la constància, lenta i quieta, excepcionalment alterada per fenòmens que de vegades poden ser molt violents. Tanmateix, l’excepció és una «excepcionalitat» en la constància. I aquesta constància és tot just la que ens transmet, o de la qual percebem la sensació de seguretat (l’estat d’una consciència no angoixada ni ansiosa, una consciència no sotmesa a cap estrès. Al capdavall, la seguretat només s’obté en estat de repòs (físic o mental).

L’exposició constant de la natura, les olors -no poc importants-, els seus sons i les seves imatges, així com la intuïció d’una harmonia natural són el que al final-final de tot el desenvolupament de l’ésser humà se’ns presenta com a «la concepció de l’Art -i aquí m’interessa l’art quant a «transcendència», quant a la percepció d’un estat sublim de la consciència-. L’art sempre ha estat una distorsió de la realitat; puix que re-crear la realitat és fer una insensatesa intel·lectual. I com a prova irrefutable d’això, argumentar que: fer allò del que ja n’hi ha pot tenir un sentit pràctic, però no podrà ser mai una obra artística (transcendent). Per a la demostració que l’art és una distorsió de la realitat només cal tornar a visitar els començos de les arts -que tot i que hi havia imitació, sempre era una claríssima distorsió-, després recorre’n l’evolució i la reinterpretació d’aquesta distorsió, fins a arribar a la música del segle XX o al cinema expressionista alemany, per citar dos exemples del darrer segle. La clau per entendre el sentit de la distorsió i el seu poder de transcendència és que l’obra artística és una modificació de l’essència harmònica de la natura, i que amb aquesta modificació (la distorsió) el poder de transcendència ens mena a un nou aprofundiment en l’essència de l’harmonia. Això pot ser difícil d’entendre de primeres, però, torneu-vos-ho a llegir i a pensar, i així veureu com n’entendreu millor el sentit.

No he demostrat -és molt poc l’espai ocupat per assolir una demostració de res-, però he exposat alguns arguments i exemples que almenys us poden fer acceptar sense fer cap ganyota que: l’essència harmònica de la natura s’expressa sempre en pausa o lentitud amb un so que l’hi és com l’accent a una paraula. La consciència humana que es troba davant de la intuïció de l’essència harmònica de la natura genera el pensament, i pot generar el pensament, perquè aquest no existeix en moviment; ja sigui aquest moviment del subjecte pensant o de l’objecte en què pensem. El pensament és una reflexió sobre la realitat -només sobre la realitat- i a més a més pot ser una reflexió adequada o inadequada, com ens deia Spinoza; ara bé, mai no serà una reflexió si hi ha una «flexió» dels genolls perquè correm o una «flexió» en l’estat de l’objecte que analitzem. «Pensar» és aturar la cosa, mirar-la des d’arreu que ens sigui possible de veure-la (reflexionar) i decidir (que per això el pensament és lliure). Si la decisió és «correcta» serà adequada, en cas contrari serà una reflexió inadequada. I que ningú no s’espanti, ja que mai no sabem quant una reflexió és adequada o inadequada, tanmateix, la intuïció sempre ens orienta tocant al caràcter adequat o inadequat de la reflexió. Cal ser molt perspicaç per caçar la realitat. I malauradament, avui ens sembla tot el contrari: ens diuen que la tenim aquí, al davant!

Fins que un hom, assegut mirant el mar o mirant el cel damunt les muntanyes, no sent com l’horitzó i ell es fusionen no comprèn el sentit de la intuïció, que és com una veu amagada en les coses que veiem «que surt de nosaltres»... Aleshores es comprèn que comprendre -pensar o sentir- és una activitat en plena inactivitat... Potser aleshores ja podem mirar les coses de front, perquè sabem que ens enganyen.

I avui, què tenim a tothora: l’atordiment audiovisual.

La música i el discurs són breus. Uns pocs minuts per a una cançó i frases de pocs caràcters, tot, protegit pel magnífic lema i parany: «Poques paraules i ben dites». I aquesta fragmentació del discurs musical o intel·lectual té el seu complement en la fragmentació visual. I d’aquesta manera ens presenten la vida: en flaixos, una realitat feta de diapositives incessants. Així ho veiem en els vídeos musicals i jocs informàtics, en els espots publicitaris i en els tràilers cinematogràfics, en els quals -molt perversament savis- sexe i violència hi són presents a tothora. Si doncs no hi haguessin imatges i sons que remeten el cervell al sexe o a la violència -imagineu-vos-ho- ningú no se sentiria atret a veure aquestes agressions contra el cervell i la seva seguretat. Tanmateix el primer cervell que ens vesteix és el reptilià, i aquest té la reproducció i l’alimentació (sexe i violència) com a únics motius. Ningú pot escapar de la influència d’aquestes imatges perquè exciten un estímul irrefrenable. Per això hi som atrets. Les imatges només fan mal al cervell quan l’agredeixen amb un seguit d’instantànies sense il·lació, amb la qual cosa el cervell -que sempre està establint relacions i estructures- entropessa amb ell mateix; ja no pot absorbir, i en l’exercici de defensa natural de tot cervell en perill (que és deixar-se anar sense assimilar), la negligència l’aboca a un terrorífic abís.

Avui vivim sotmesos a l’excitació neuro-hormonal; és com si mai no deixéssim de ser adolescents. I com els passa a ells, el que hi ha és una no-percepció. La comunicació elèctrica en el cervell demostra que hi ha vida, tanmateix no hi ha pensament. El cervell reptilià no pensa; no està ni de bon tros constituït per a això. D’altra banda, l’excitació constant d’aquesta part del cervell la dota progressivament de més influència. Això ho veiem tothora en els capteniments de la gent, ja siguin nens, joves, adults o vells. L’escorça del cervell, que és on rau la nostra superioritat intel·lectual com a espècie, minva, es desconnecta a poc a poc perquè no pot pensar enfrontat a excitacions constants de la part reptiliana i a la manca de lentitud o pausa, així com el silenci, que li són els aliments.

Fan borregos quan exciten els joves amb els vídeos, o als adults amb les pel·lícules, i fracturen la innocència dels nens, els quals avui, a vuit anys ja han vist almenys desenes d’agressions sexuals a la televisió, han vist morir centenars de persones i se’ls mostren -tant se val què els diguin després a l’escola!- la força, la violència i la competitivitat com a instruments a la vida... I de Bambi a això, hi ha un perillós abisme... Tremoleu quan els nens que no han tingut cap etapa d’innocència arribin a grans! En ells el cervell reptilià encara té molta força, no té escorça, s’ha de fer encara... ensinistreu-los en la perfecció d’allò que ja saben fer i veureu quins monstres creareu. No hi ha crueltat més terrorífica que la infantil!

I no és qüestió que tothom vagi amb un llibre a la mà llegint pels carrers, no. Senzillament que cobreixin mínimament d’una escorça els cervells. La comunicació entre els homes s’estructura i s’exerceix a l’escorça del cervell. Volen fer-los borregos i els doten de cervells manuals (els mòbils, que substitueixen el cervell de molts dels seus usuaris) perquè com a rèptils obeeixin les ordres que els són donades. I a un rèptil se’l domina per la força dels cops i de la seducció.

Un cervell buit és en si mateix un monstre, un avortament.

La música no té res a veure amb un vídeo-clip. La fascinació del cinema no té res a veure amb l’excitació. Les relacions humanes no es fan amb mòbils, ni de virtualitats. Els pensaments crítics no són provocacions... Hi ha tant de cervell buit! I l’atordiment audiovisual només atrau fidels. La felicitat no es troba, i menys encara en alguna cosa. La felicitat es cerca, sempre, i aquesta és la seva felicitat. Però què faig parlant de felicitat a cervells reptilians, si ells menjant i fornicant ja són feliços! L’ésser humà és el que per ser feliç fretura de transcendència, sigui aquesta transcendència intel·lectual, artística, espiritual o integral. L’atordiment audiovisual només ens allunya de la nostra vida. I malgrat que els joves no ho sàpiguen, és l’únic que tenim, i -fins allà on sabem- l’única experiència.