EL 21-D, ENS HEM DEIXAT ENGANYAR ?

Costa molt d’entendre aquesta passió innocent envers les eleccions del 21-D. En un escrit anterior ja vaig afirmar que eren una enganyifa preparada per Espanya i la ‘solidària i democràtica’ Europa. Els polítics espanyols s’estan cansant de dir que si triomfa la candidatura o candidatures independentistes continuaran amb l’aplicació del cop d’estat. Val a dir que més que un cop d’estat, els nostres polítics haurien de defensar arreu que és una intromissió intolerable en un país estranger. Però, els polítics nostrats semblen creure’s l’enganyifa i els veïns i els europeus esperen aquesta cita autonòmica per desballestar tot el procés.

El delinqüent i un dels màxims responsables de la corrupció europea, el Juncker, ja ha dit que Espanya és un estat de dret. Aquest delinqüent defensarà tots els estats de dret que protegeixin els corruptes, al capdavall ell no és una altra cosa. Aquest impresentable moral dóna la cara pels interessos de les elits alemanyes i franceses, a part dels interessos financers luxemburgesos que aquest delinqüent ha protegit mentre era el cap del seu estat, un petit estat que d’acord a la seva imparcial mirada, sí que té dret i espai en aquesta Europa dels grans Estats. Aquest màxim representant d’Europa -com tots els seus companys, que viuen de la corrupció de les seves comissions europees i diversos consells- té la poca vergonya de dir que Espanya és un estat de dret, quan sap que la presumpta jutgessa del Tribunal de Orden Público regenerat, ha dictat l’ordre de detenció contra Puigdemont tergiversant els càrrecs i donant força a la corrupció -ells, assenyalant els altres de corruptes! No es pot tenir més baixesa ètica- perquè la corrupció és l’únic càrrec pel qual podria ser concedida l’extradició de manera urgent.

Els polítics catalans baden, és el meu parer. Després de la ‘proclamació’ de la república, de cap de les maneres es pot admetre una convocatòria autonòmica. Teníem a la gent disposada a defensar les nostres institucions, i ara comptem amb més de 700 batlles que són els responsables de posar i articular els col·legis electorals, a més a més els polítics independentistes tenen el poble al seu costat, un poble que no es cansa de reclamar la llibertat dels presos... i tot i això, s’accepta la trampa hispanoeuropea amb la ridícula excusa que mai no defugirem les urnes. No s’ha de ser tan innocent. És clar que no s’han de desestimar les urnes, tanmateix, els resultats de les darreres eleccions autonòmiques com el referèndum de les agressions democràtiques espanyoles són prou testimoni de la voluntat del poble de Catalunya. I si encara hi ha algun dubte, és acceptable una nova consulta, sempre que aquesta se centri en la qüestió a dilucidar: la independència. Qualsevol altre concurs electoral és allargar una tensió de manera innecessària i contraproduent.

Quan es tira pel dret, es tira pel dret. No podem tornar a mirar enrere. Estàvem envestint un mur; deixondir-se en el moment de l’impacte, només pot causar mal a aquell que envesteix. Sabíem que això no seria bufar i fer ampolles, a què ve aleshores, ara, tanta dilació i tant de dubte? A part que el front hispanoeuropeu manipularà tot allò que sigui manipulable per ofegar la nostra reivindicació, hem de tenir molt en compte a tots aquells que d’una manera menys encoratjada i convençuda han fet posta per la independència. Prorrogar la resolució del problema, els fa desistir del projecte, ja sigui perquè el veuen impossible, ja sigui perquè el veuen massa complicat, a més a més que constaten la crispació pròpia i al voltant, les quals coses no ajuden a sumar. I això, bé que ho saben així a Europa com a Espanya.

Potser encara hi som a temps. Cal renunciar a crits a les eleccions. No són nostres. El nostre president està a l’exili i part del govern a la presó. En aquestes condicions no és possible l’exercici lliure del dret a vot. Cal una envestida decidida, atacar pacíficament des de tots els fronts sense escletxes ni indecisions. Demà hi ha una aturada de país que si no resulta tan extraordinària com la del 3 d’octubre, ens farà mal. Farà que hi hagi gent que dubti, que comenci a desconfiar en la materialització del projecte. Per això, demà és fonamental una mobilització sonada, però a més a més cal que es trobin els arguments polítics -que hi són- necessaris per boicotejar les eleccions. Si els batlles es neguen a posar a disposició de l’estat les escoles, podríem veure el govern espanyol posant les urnes al carrer per demostrar la seva qualitat democràtica? Tancarien els batlles per obstrucció de la democràcia? I què farien, si els pobles demostren el seu suport a les decisions de les autoritats locals i es manifesten exigint el final de la ingerència estrangera en els assumptes del país?

Crec que quan Madrid va convocar el 21-D faltaren reflexes perquè el nounat govern de la república convoqués les constituents uns dies abans o després. Aquí s’hauria plantejat una bona lluita democràtica, car hauríem vist quina de les dues convocatòries interpel·lava el poble de Catalunya. Però hem badat. I si a més a més l’independentisme -que ja hauria de ser història, recent, però història- es presenta en diferents candidatures s’afavorirà la consciència autonòmica i encara sortiran guanyant els demagogs dels comuns.

Sostinc que el 21D no és cap pas endavant, és de ben segur una aturada en el procés, un retrocés, si no acaba essent la defunció. Prou de ballar amb la música dels espanyols. Decidirem el nostre futur, ara assumim-lo amb tot allò que hagi de comportar. No hem perdut encara, però allargassar un camí sempre suposa que al final les forces són molt minses, i l’enemic és molt poderós i compta amb molta més capacitat de resistència.

Esperarem, no ens queda una altra opció, però convé que els nostres polítics s’adonin que van directes a una trampa, a una trampa que, una vegada caiguts, costarà molt de trobar-hi la sortida. No oblidem que uns deficients resultats, derrumbaran tota l’argumentació que hem sostingut fins ara, i l’enemic sap prou bé que només dividint-nos guanyarà. I no només ens divideix políticament i física, sinó que compra els favors del germà gran, la comunitat on es recullen, com en un niu d’escurçons, l’escòria antisocial i antidemocràtica del continent, representada per tots els títols i protocols que sempre amaguen les més iniqües vergonyes. On són les autoritats alemanyes i franceses, els amos d’aquesta Europa fallida? Ah!, sí, és veritat, que el Manuel Valls, qualsevol cosa menys una persona íntegra, ja ha demostrat el seu amor per la democràcia, recomanant a les autoritats judicials belgues de lliurar Puigdemont al feixisme espanyol. Manuel Valls, que ni és francès, ni català ni espanyol, només un grimpaire sense escrúpols. Aquest és un dels exemples dels homes amb futur en aquesta Europa que ja ha demostrat la seva absoluta ineficàcia com a institució de la gent. Cercar aliats és un bon exercici, sense dubte, però confiar en Europa és un suïcidi. Estem sols i així ho hem d’entendre. La nostra força és la gent. Per això el 21D és la gran enganyifa, la gran enganyifa que els polítics catalans han d’evitar costi el que costi!