LA HIPOCRESIA I LA MORT

Fa pocs dies que ens van comunicar la mort a l’Argentina d’un inic fiscal, per causes suposadament naturals. Per quins set sous no ens en podem alegrar? Perquè la mort és ‘lamentable’? Coneixeu d’algú ‘immortal’? Aleshores? Em preteneu dir que en aquell infame al qual hem definit amb totes les males paraules que coneixem per abusar del seu poder, per desgraciar la vida de gent innocent, per fer el mal per tal d’omplir el compte corrent, per enorgullir-se del mal que causava, pel ‘más dura será la caída’...? Em preteneu dir que ara que ha finat, hem de reconstruir el nostre argumentari? Ara hem de dir: oh, pobre! Que Déu el tingui al seu si. Que Déu el perdoni. Que descansi el pau? Ahir era un ser injust, un home que abusava del seu poder, un home que tergiversava la realitat per assolir de tancar a la presó gent innocent, que maldava per treure el més valuós dels nostres desigs: la llibertat, tot vantant-se’n, més milhomes que un pinxo de bar! I avui, que és fred, n’hem de lamentar la seva desaparició?

Sense dubte que és immoral i contrari a tota ètica alegrar-se de la mort d’una persona ‘normal’, amb els seus defectes i les seves virtuts, i ho és perquè ningú pot llençar la primera pedra. Tanmateix, no és ni immoral ni mancat d’ètica sentir felicitat -un sentiment que no es pot reprimir- quan un desaprensiu acaba la seva vida. Aquells que han fet mal sabent que el feien, aquells que emparats en el poder dels seus càrrecs o força han sotmès els altres injustament a condicions indignes, aquells que violenten la legítima voluntat dels altres, tots aquests, no mereixen ni mereixeran mai, en un cor noble, l’emissió d’una llàgrima. Els seus familiars, lògic és que els plorin. Tot queda en família, i al capdavall, l’estatus familiar s’haurà vist afavorit per les activitats del difunt. Això passa fins amb els més perillosos mafiosos. Ara bé, tots aquells que han patit la seva perfídia, com voleu que el plorin? Serien malalts, si ho fessin.

Aquest home, amb un currículum detestable, n’estava d’allò més ufà d’impartir la injustícia en connivència amb els estaments judicials. Hi ha molts graus de maldat i de perversió; però ja només amb la mínima maldat i la mínima perversió, el goig de la mort d’un malvat o un pervers no ens ha de crear remordiments de consciència. No és just i fins i tot lloable celebrar la mort d’un dictador? Els jueus alliberats després de la mort de Hitler, què havien de fer, posar-se a plorar per la desaparició del seu botxí? Aquella persona que ha patit mal d’una altra, quan el seu violentador mor, què ha de fer, posar-se a plorar i lamenta-ho? Sense dubte, que és molt digne del perdó i de la commiseració cristianes actuar de manera tan generosa, tanmateix, és igualment digne i comprensible que la víctima boti d’alegria amb la desaparició del seu botxí.

Pretenen dir-nos que tots els presos polítics, en el moment que van saber la notícia, es van estirar els cabells i ploraren desconsoladament? La seva educació i respecte, de ben segur que els féu adoptar una cara de circumstàncies i amb circumspecció afrontar la notícia, ara bé, sense dubte -perquè tots som humans-, en el seu fur intern sentien unes pessigolles i el cap no deixava de pensar: ja t’està bé. I aquests sentiments i aquestes íntimes expressions són del tot dignes. Recordem que el difunt frisava per veure el president democràticament elegit tancat entre reixes! I ara, què hem de fer? Ai, pobre home, tan bona persona que era... i tan just i equànime. Jo li perdono les faltes... I si vols perdonar-les-hi, i així et sents millor, doncs, fes-ho. Ara, no em digueu que és de mala persona alegrar-se per la mort d’un altre. I escric això, perquè aquell que us ho digui, menteix: prou que tothom s’ha alegrat de la mort d’algú altre. Només els ingenus i els sants són capaços de tanta grandesa d’ànim. Dels primers n’hi ha molts, dels segons molt pocs.

La mala educació, l’insult i la desqualificació injustificada són blasmables, sí, però no es poden castigar amb cap llei. I l’exposició sincera i raonada d’una alegria, mai no pot ser blasmable. Així doncs, aquells que ploren el mort, que el plorin, i aquells que se’n riuen, que riguin. Sempre passa el mateix i sempre serà així, més encara amb les persones públiques, que quant a públiques no sempre seran ídols de tothom, i quan no s’és ídol de tothom, sempre hi ha qui per enveja, per perjudici personal, per raó o per antipatia, sentirà menyspreu envers la persona pública. És el preu que han de pagar.

La mort no fa sant a ningú. Tots ens hem de morir. I si avui jo me’n ric d’un difunt, que els qui pateixen el meu sarcasme, no dubtin que algun dia ells tindran l’oportunitat de resarcir-se’n. Que se sentin ofeses les autoritats i ens demanin respecte, és molt baix, molt insultant i a més a més de ploramiques. Potser els que ens ho demanen, ho fan per curar-se en salut, traslladant la venjança en la manca de respecte envers el mort a la que saben serà la manca de respecte envers la seva pròpia mort.

Molt més greu és la inoperància d’aquests alts càrrecs amb la mort dels emigrants al mar, envers els quals ni tan sols hi ha empatia. Molt més greu és deixar morir, que riure’s d’un que s’ha mort; i més encara quan és de mort natural. Que molt diferent seria la consideració si la mort hagués estat provocada, amb la qual cosa entraríem en un altre escenari, que val a dir, tampoc no hauria de ser molt diferent d’aquest, per bé que sí que l’assassinat hi introduïria unes consideracions molt més delicades. En el cas que ens ocupa, d’haver mort assassinat, l’escarni i la burla serien èticament recriminables, ja que el càstig sofert excediria els seus delictes... És una mica com ‘el cas que ens ocupa’ actuà amb les seves víctimes.

Així doncs, acomiadem-nos com ho fan els castellans: «El muerto al hoyo, y el vivo al bollo».

P.S. I si algú considera que no hi ha respecte pel difunt per la meva part, consti que no me’n mereixia cap. I aquí rau la meva llibertat.