MIREIA BOYA, MARTA PASCAL I ROGER TORRENT

Ahir, Mireia Boya va donar un exemple de dignitat, del qual haurien d’aprendre molts polítics catalans. Sí, senyora Mireia, és davant dels repressors davant de qui s’ha de fer la defensa dels teus principis! És mereixedora de tot el meu reconeixement i demostra que està al servei de les idees que defensa, i això, això, senyors, és ser un polític: Tenir una ideologia i no vendre-la ni aigualir-la per por o amenaces. Mireia Boya ha rebut proves d’admiració de periodistes, de la gent i del seu partit, m’hauria agradat veure que els integrants de les grans formacions independentistes haguessin fet el mateix i alhora imitessin el model. Perquè, us hi heu fixat: ha sortit en llibertat, sense càrrecs i sense mesures cautelars. Per què? Perquè la gent que creu i sent el que creu i sent, són els veritables líders. Tot el meu suport i la més sincera admiració, Mireia, vals un ‘potosí’, i com Mourinho assenyalà el camí al madridisme posant el dit a l’ull, tu has demostrat que cal posar el dit a l’ull del jutge i que aquest és l’únic camí. És un orgull poder comptar amb gent com tu, Mireia. Sou l’esperança del moviment d’alliberament nacional que ha sorgit al moll de la societat catalana. La teva dignitat ens enforteix, moltes gràcies per ser com ets i per estar al peu del canó, no amb bales, sinó amb els arguments per a la defensa de la llibertat del teu poble i de la dignitat de la seva gent.

I de l’elogi a la vergonya. No hi ha ningú que sigui capaç d’arraconar Marta Pascal? Aquesta noia cada volta que obre la boca, puja el pa. No he sentit mai una decisió o l’expressió d’una idea que hagi estat enraonada. Si aquest és el model de futur del PdCat, estan més morts que la Convergència de Pujol i la Unió del Durán y Lérida. Si us plau, que la gent del PdCat, i si no qui la tingui a l’abast, poseu-li un morrió; i no per la seva agressivitat, valgui’m Déu, sinó, perquè no pugui moure les mandíbules i no pugui parlar; amb això n’hi ha prou. Que les seves capacitats com a polític i la seva defensa ideològica és molt limitada, no necessita demostració, si aquesta és la cúpula del partit, els de la CUP poden estar ben contents, perquè en el futur la burgesia catalana no tindrà representació parlamentària. A mi ja m’està bé, però per al bé del país, tots hem de sumar, i la indigència estratègica d’aquesta noia ensorra el seu partit i amb això posarà bastons a les rodes del moviment republicà. Per Catalunya, liquideu la incapacitat directiva del PdCat. És sorprenent que amb un cap com Carles Puigdemont, hi pugui haver un equip com el de Pascal i Bonvehí.

I ara, passem a Roger Torrent, la segona autoritat del país. Personalment, no em fa el pes, el veig com un cregut del poder que disposa i molt convençut d’allò que fa. Malauradament, ara no és l’hora d’individualitats il·luminades, sinó del treball en equip, de l’estratègia i de la solidaritat entre les forces republicanes. Val a dir que tota l’estratègia d’ERC després de les eleccions, i amb els presos polítics, ha estat una errada darrere una altra. Tampoc no hi veig a la cúpula dirigent, la urgent capacitat que freturem ara. Tot el plantejament defensiu de la formació des de Junqueras fins a Tardà, em sembla una botiflerada monumental. I consti que no els considero botiflers. Tanmateix, abaixar-se els pantalons, assumir la repressió com a legítima, renunciar a la defensa dels seus principis ideològics i democràtics, entre moltes altres renúncies, em semblen una errada política molt greu. I les pròximes eleccions els ho demostraran. Només Toni Comín ha salvat la dignitat d’ERC. La pusil·lanimitat dels republicans els ha portat a la presó. I l’acceptació de la demanda de renúncies de la Inquisició espanyola ha afeblit les posicions independentistes. Davant dels jutges s’ha de defensar el que es defensava en el Parlament de Catalunya, i de ben segur, que el rebombori social que això hagués comportat - no hi ha res de més estimulant per a una revolució que la persecució de les idees - hauria promogut una resposta social a Catalunya prou ferma i decidida. Ara bé, si els que estan a presó reconeixen que han actuat impròpiament, aleshores, només llacets i reivindicacions de pa sucat amb oli. No, nois d’ERC, apreneu de la dignitat de Mireia Boya! I Roger Torrent, no estàs sol, no ets infal·lible i menys encara segueixis aquest camí de determinacions particulars, que a més a més, se sotmeten als imperatius legals. Roger, si Carles Puigdemont és el president elegit pels catalans, deposat per la dictadura monàrquica i reelegit pels ciutadans... ja trigues a investir-lo. I si us detenen per fer-ho, res d’abaixar-se els pantalons davant del jutge prevaricador de torn, cap alt i arguments en defensa de la solució política d’un problema polític inaugurat el 1714, quan el Borbó començà les seves iniquitats, les seves indignitats i les seves injustícies. Recordeu al jutge on comença tot, si cal, però assumir que la Constitució de Franco, l’hereu i l’exèrcit és un exemple paradigmàtic de democràcia, això no s’ho creu ni el jutge feixista que us jutja. I perquè ho veieu:

El president de RTVE, ha manifestat: «L’espanyol és meravellós, Carlos I l’emprava per parlar amb Déu». I això que era un Augsburg! Voleu més solidesa en l’argumentació del supremacisme espanyol. Déu parla espanyol.

I per concloure, perquè veieu la magnitud del sentit democràtic i del dret dels espanyols, Carlos Herrera, portaveu de la llibertat periodística, ha considerat ‘cretins’ els membres del Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg per acusar de tortures a la Guàrdia Civil espanyola, fet aquest que tots sabem que només pot sorgir d’uns jutges immorals, que no parlen amb Déu i que no saben del pacifisme ‘in vena’ dels agents d’aquest cos, que sembla que ningú no recorda les agressions de les quals foren víctimes durant l’1 d’Octubre, uns actes, aquests de l’1-O, que aquests sants barons de la benemèrita consideren ‘delinqüència organitzada’.

Durant tot aquest procés, els nacionalcatòlics acusen els demòcrates d’allò que ha estat l’essència del nacionacatolicisme, a la qual sembla que van renunciar per fer-se, la nit del 20 al 21 de novembre de 1975, demòcrates. I no oblideu que Monsenyors espanyols ja ens han dit que no es pot ser independentista i bon catòlic... suposo que una qüestió d’idioma, com bé ens ha explicat el president de RTVE.

Per tot plegat, gràcies Mireia per la teva dignitat, que ha dignificat a tots els catalans: per la veritat, per la raó i per la decència ideològica. Tant de bo, et preguin per model!