UNA SOLA COMUNITAT : L’INFERN

Si la memòria no em falla, fou Artur Schopenhauer qui va escriure que no existia el purgatori en el més enllà, perquè el purgatori era la Terra. Sembla però, que cada dia que passa, més, l’evidència vol mostrar-nos que el purgatori no existeix i que el que existeix a la Terra és l’Infern. No entraré en qüestions religioses ni tampoc exposaré la meva consideració de la vida, l’ésser i l’existència, però sí que descriuré per què crec que ja hem passat el llindar de la porta del Mal.

Durant molt de temps he aconseguit de tenir accés a informacions més o menys ocultes, en molts casos gràcies a diversos canals de Youtube que exposaven qüestions històriques i anàlisis polítiques que contradeien les versions oficials. Val a dir, que una versió oficial és sinònim de mentida absoluta gairebé amb total seguretat. El cas és que per aquests canals podia accedir a dades i informacions que contribuïen a posar en dubte sòlidament les versions oficials. És cert que també hi havia i trobava canals purament ‘conspiranoics’, que no tenien ni solta ni volta. La navegació per Internet i la qualitat i rigorositat de les informacions o els vídeos o la mancança de qualitat de les informacions, inclinaven les meves consideracions, i així anava d’uns canals a uns altres segons la informació em semblés enraonada i documentada, i abandonava els canals que no complien aquests requisits, i que val a dir, no costaven gaire de descobrir.

Ja fa més d’un any que em fou fàcil de comprovar que hi havia canals que desapareixien, com també que n’apareixien de nous. De fet, no fou fins a la IMMENSA MENTIDA que la censura s’ha convertit en la pauta d’actuació de les plataformes majoritàries, fins al punt de fer vergonya per la poca ètica dels irresponsables que les dirigeixen. Des de la IMMENSA MENTIDA han fulminat diversos canals - no sabem si també ho han fet físicament amb alguns dels seus responsables -, el cas és que progressivament s’han esvaït els canals que oferien una informació documentada i assenyada tant pel contingut com per les opinions dels autors. Hi ha hagut ‘youtubers’ que han abandonat la plataforma i s’han incorporat a plataformes menors amb la disminució de la seva relativa presència i influència mediàtica. N’hi ha, de ‘youtubers’, que naveguen entre plataformes i n’hi ha que no han abandonat la plataforma principal i continuen pujant-hi vídeos i informació. Tot plegat és un batibull tan gran que es fa molt difícil de poder aplicar un criteri que ajudi a desvelar la mentida i la veritat. Al mateix temps, hi ha els canals de dissidència controlada, generalment molt seguits i de tant en tant censurats; vés a saber si de veritat o com a cortina de fum. No vull donar el nom de cap canal, perquè en són molts els que he visitat amb una relativa assiduïtat i esmentar-los amb un comentari, per breu que fos, comportaria haver de fer un llibre. Per això, valguin les paraules escrites fins aquí i l’afegit que darrerament, l’última setmana, hi ha hagut un seguit de fenòmens a Youtube que m’han cridat l’atenció i m’han alarmat més que molt: la desmonetització s’ha convertit en un mitjà de pressió per part de la plataforma contra les veus independents, hi ha hagut desaparició de canals i canals que han rebaixat la seva freqüència de manera molt alarmant i preocupant, com també, han desaparegut vídeos ‘no permesos’, i el més greu, n’hi ha que han canviat radicalment, encara que no ho pugui semblar, la seva ‘línia editorial’, i han optat per unes noves informacions oposades a les tesis defensades abans, diferents del tot a les temàtiques habituals o clarament destinades a sotmetre la gent, a fer-la pacífica i a acceptar el ‘futur immediat’ amb resignació cristiana. Sense dubte, les pressions, els suborns, les amenaces o l’acció directa han aconseguit que avui Youtube sigui com la televisió, un cau de mentides intencionades i dissenyades per domesticar els animalons humans que potser voldrien fer ús de la força contra els amos cruels. Mala peça al teler, perquè si amb el morrió ens comminen a callar, si amb la distància social ens anul·len com a societat i si amb la por ens converteixen en bens estabornits, ara, a més de la patològica intoxicació televisiva, radiofònica i de femta escrita, la plataforma de ‘lliure expressió’ i de la llibertat de continguts, s’ha afegit a la repressió ideològica amb una energia i dedicació que fan témer el pitjor quant a la LLIBERTAT HUMANA.

La joventut no té capacitat d’acció per a res que no sigui teledirigit, perquè els seus cervells ja estan prou mal formats per a fer-los inhàbils al pensament autònom i independent, que prou els ha inculcat el sistema la retòrica buida de conceptes i necessitats inútils com perquè ara, la pobra joventut, se’n pugui desfer, essent com són perfectes ignorants de tot el que fou el món abans de la seva generació, ‘la més preparada de la història’... i pot ser, potser sí que és la generació més preparada de la història per a rebre el Nou Ordre Mundial sense immutar-se ni proposar la mínima lluita ni oposició! Difícilment trobem joves que considerin el ‘seu món’ com a imperfecte o castrador, més aviat el contrari, en la seva ignorància creuen que les ‘reivindicacions socials’ són iniciatives pròpies, que l’estructura política i institucional és un sistema social prou desenvolupat, si bé millorable, i obeeixen, obeeixen perquè la obediència és l’únic ensenyament que es rep a l’escola (Ells saben, tu aprens; no hi cap el dubte ni la dissidència en res d’allò que és ensenyat. L’escola i les universitats no són institucions formatives, sinó institucions penitenciàries, mecanismes de sotmetiment voluntari i agraït, que per això els joves són tant i tant servils al sistema, perquè són molts anys destruint-los la llibertat perquè aquesta inquietud encara tingui força per reivindicar somnis en lloc de ‘possessions i privilegis’). Al capdavall, han interioritzat tant el sistema, que ‘l’aparença’ que oculta tota la brutícia del sistema, ‘la imatge’, s’ha convertit en el seu ‘leitmotiv’; per això la seva ‘personalitat’ ha de ser ‘exposada’, ‘manifestada’, ‘visible’. Per això els joves no poden creure en ‘el fons’ de les coses, en el ‘sentit’ de les coses, en la ‘raó’ de les coses, perquè ells han assimilat i agraeixen que la superficialitat, la buidor i la desraó de les accions siguin ‘la vida’, una vida de fets, de reptes, de conquestes, però no una vida de comprensió de les coses i, sobretot, d’un mateix. L’escola i tots els analfabets que han dirigit els departaments educatius en els centres de formació, i ja no dic en els governs, han fet molt bé la feina per deixar les societats occidentals en la pitjor sequera intel·lectual de la seva història, fins i tot, més àrida i estèril que la negra etapa medieval.

Pocs són els arguments per a l’esperança. No hi ha virus, només una immensa mentida, i la gent ‘responsablement i solidària’ es calça el morrió al musell i es protegeix les mans amb gels i se separa dos metres dels possibles assassins solts i silenciosos que els ronden arreu, acceptant la ‘nova normalitat’, sense ni tant sols fer-se la pregunta d’on pot haver ‘normalitat’ a fer l’imbècil i actuar com a un maníac compulsiu tothora. A ells els preocupa que el virus que ‘ha sembrat de mort i putrefacció’ el món sencer, no els toqui; cal salvar la vida, encara que allò que se salvi no sigui ni vida ni una merda, tan sols. És el que hi ha.

Mentrestant, el criminal més gran d’Espanya és lliure com una gavina idiota, el president terrorista i mafiós continua rebent els pagaments per les seves col·laboracions criminals com a directiu de multinacional i tota la colla de llepaculs del partit (un partit és l’agrupació d’una infinitat de llepaculs al voltant del cul principal) defensen un assassí d’estat, evidentment, sense adonar-se què diuen. No demaneu a un imbècil que menja d’obeir i callar, que pensi; això li provocaria de ben segur un infart cerebral. Sí, mentrestant, els lloros canten, els doctors maten i emmalalteixen la gent, els babaus mengen i riuen les gràcies dels amos fent política, i els amos, ben satisfets de la fauna servicial que han aconseguit de reunir i de la seva absoluta incapacitat de llibertat i independència, van acabant el pla; mentre nosaltres ens ho mirem com el xai que veu el carnisser esmolar el gran ganivet que li seccionarà la jugular uns moments després. Penseu en els ulls del xai i esguardeu els ulls que sobresurten per damunt del morrió dels fantasmes que avui habiten les ciutats abans humanes.

The game is over.

No hi ha mal que bé no porti. Certament, matar humans n’hauran de matar, però també és cert que no n’hi ha tants, jo, fins i tot gosaria dir que n’hi ha tan pocs, que el que més els pot costar, és trobar-los. Animalons domesticats, no en voldran tants, i val a dir, que mai no és bo tenir més ocells a la gàbia que allò que la gàbia permet, si no vols tenir una llauna de sardines sobreeixint entre les barres de carn d’ocell. Als jueus se’ls guiava a les càmeres d’extermini amb mentides i fantasies, als animalons domesticats també se’ls guia, amb morrió, amb les mans desinfectades, amb precaucions de proximitat i amb el conte de fades de la ‘nova normalitat’, l’esperança en un buit no-res fet de paraules sense sentit ni emoció. I els fantasmes vius encara, es mouran per les ciutats de l’extermini, amb ulls de xai espantat, amb una meritòria disciplina ovina i el belar esmortit que deixa el cervell quan s’escola per les orelles. Ara ja tenen, els bens, el camp de concentració social que abracen plens d’expectatives i jolius dels seus amos i senyors, tots amb els ulls cap a dalt i les mans obertes esperant el menjar. Demà, quan siguin homes lliures en la ‘nova normalitat’, duran la mort en el segell dels amos, com les vaques duen la mort en el segell que les identifica: les vaques creixen, pasturen i ens les mengem. Els homes del nou món, no creixeran, perquè créixer és fer-se més gran; no pasturaran, perquè per pasturar calen pastures: i sí, això sí, es menjaran entre ells per a gaudi i jocositat dels amos benvolents que els administraran. Qui vulgui viure el magnífic espectacle, cal que es previngui de mals de ventre i de moral; els que s’hi oposaran fins a la mort i els que afrontaran la mort abans que les violacions dels amos benevolents, aquests, almenys, tindran el privilegi de ser els darrers homes dignes de la Terra.

LASCIATE OGNI SPERANZA,

VOI CH’ENTRATE