PARLEM DEL BARÇA

Fa una setmana, dia més dia menys, que el Barça va disputar la final de la Copa del Rei, de l’exgeneralíssimo -que fins en això la van encertar-, i el Barça aconseguí mercès a Leo Messi la seva ‘taitantes’ copa del Rei, que val a dir, és el trofeu més important dels que es juguen arreu del món, i per alguns, inclús per damunt del mundial de seleccions. En aquella solemne ocasió, en un camp ple de gom a gom i amb una espectació com pocs partits han despertat al llarg de la història, abans, durant i després del partit, l’Alabès fou l’equip que va veure com l’oportunitat d’assolir el trofeu més important del món, se li escapava de les mans. I així, en el camp la gent, com tot el periodisme i la directiva feren un merescut homenatge a l’home que ho havia fet possible: Lucho.

Sense dubte la tasca d’aquest home és impagable. Els honors que li reten des del club i sobretot des de TV3 són d’allò més merescuts, no en va, nosaltres hem guanyat la ‘taitantes’ copa del Rei, de l’exgeneralíssimo -mai millor dit-, mentre que el nostre etern rival guanyava la menystinguda Lliga i la sobrevalorada Xampinyons. No hi ha color. En les dues competicions que ha guanyat el Madrid l’equip de Lucho també hi competia: A la Lliga, com s’havia de fer, es reservaren, que la final de la copa era molt a prop, i prova que ho van fer bé és que la van guanyar; i de la Xampinyons, que aquest dissabte el Madrid alçava per dotzena vegada, només dir que el mestre Lucho ho té molt clar: Qui recordarà la dotzena Xampinyons del Madrid? Quatre gats. Qui recordarà la remuntada històrica mai no vista i irrepetible per a sempre més? Tothom. Gràcies Lucho. Sí senyor! Només que haguessis romàs un parell o tres d’anys més, el Barça gaudiria de l’extraordinari plaer de la lluita per evitar el descens. Ningú pot dubtar de la teva capacitat com a entrenador, com ningú no pot posar en dubte el teu saber estar, la teva educació, el teu respecte envers tothom i la nostra llengua, en fi, que després de Gamper i Cruyff, potser és l’home més important que ha passat per aquest club, i això, ens ho ha volgut deixar ben clar la directiva. Gràcies, Lucho.

I ja que ha sortit la directiva, què dir-ne de la banda mafiosa que dirigeix el club. En altres temps ja vàrem tenir un règim de ‘dons’ amb Núñez i Gaspart, els quals, com a bons professionals de l’esport, dugueren el club a les cotes més baixes de futbol, prestigi i títols que recordo. Ara tenim un capo, íntim amic del capo dels capos, que malauradament està a la presó, per enveja, per honrat, per sincer i per ser home capacitat per a qualsevol empresa. Sort que el seu substitut és home llegit, net com una patena i amb una capacitat de lideratge del club fora de tot dubte: Campions de Copa! «Casi ná!» i què dir de la trajectòria de la secció de bàsquet del Barça! que arreu del món s’ha estès la nostra particular manera de jugar al bàsquet i la solidaritat amb els altres a l’hora de compartir els títols... Sense dubte la gestió d’aquesta directiva és exemplar. Els quatre capos s’han embutxacat uns bons milions d’euros amb els netíssims fitxatges de l’era Sandro Rossell, des de la perla de Neymar, sense dubte Messi-2, al tauró de les àrees, els fantàstics porters, així com una colla de nouvinguts, tots ells amb una classe especial, i que han demostrat l’amor al club, l’enteniment en futbol i l’honradesa de tot l’equip directiu.

Així doncs, moltes felicitacions a tots els seguidors del Barça, i sobretot a la directiva, a Lucho i a l’entrenador i jugadors de bàsquet, sense els quals no hauríem gaudit del privilegi de guanyar tots plegats la meravellosa Copa del rei de futbol; que com deia abans, en bàsquet la solidaritat ens pot. Moltes gràcies a tots, i només voldria demanar a Lucho que no marxi, que m’agradaria molt de veure com Messi ens salva del descens a segona. Llàstima! De tota manera, si la directiva ha triat Valverde, em penso que molt lluny de l’objectiu no hi estarem, ja ho veureu.

I per concloure, agrair la imparcialitat dels extraordinaris periodistes de TV3, equànimes, objectius, i amb una capacitat d’anàlisi que estaborneix. Quantes vegades no m’he quedat bocabadat sentint-los els comentaris encertadíssims, els desinteressats elogis a jugadors, entrenador o directiva, i també el ‘hooliganisme’ en vena, que algun d’aquests periodistes extraordinaris deu dormir amb el pijama del Barça i quan va a fer pipí a la nit, es calça les sabatilles blaugrana.

Com volem no ser el millor club del món! I aviat, si els socis no es treuen del damunt la banda organitzada que dirigeix el club, tindrem l’honor de ser el millor club del món de segona divisió, el club que és més que un club a segona divisió estant... Bé, hi ha un ocellet que a cau d’orella em diu que això no pot passar, que un tal Floren li ha dit al seu amic Sandrusku que els àrbitres es compren; que el Núñez ho sabia dels jutges i inspectors d’hisenda això, però dels àrbitres no. Així doncs, llarga vida a Messi i quatre més, dels quals no dic els noms per no alterar el boníssim ambient del vestidor. Gràcies Lucho per la projecció contínua del futbol de l’equip, i a la directiva gràcies per engrandir el nostre nom amb tantes coses! Per exemple, canviar Unicef per Qatar. Unicef, l’organització corrupte que tothom coneix, i Qatar, exemple de tot el que és exemplar en el món, tot, d’acord i ben lligat amb l’immaculat currículum d’aquesta extraordinària directiva.

Moltes gràcies a tots per haver-me convençut que per ser seguidor del Barça, se n’han de tenir moltes ganes o ser un turista despistat.