L’1 D’OCTUBRE, ENS CONVOCA LA HISTÒRIA

El proppassat divendres el vicepresident i el president de la Generalitat convocaren el referèndum de la independència de Catalunya per al vinent primer d’octubre, data que coincideix amb el nomenament del Generalísimo Franco com a cap del Govern d’Espanya per la ‘Junta’ de militars sublevats contra la república. Al dictador el nomenà la Junta dels sanguinaris militars, mentre que el futur de Catalunya el decidirà el poble català en la manifestació secreta del vot. Només són dues maneres diferents d’interpretar la política, però, malauradament, una és l’espanyola i l’altra la catalana.

El dia 1 d’octubre la història mirarà a Catalunya, el poble que perdé la seva independència política després de la derrota el 1714 quan el comandant en cap dels exèrcits castellans, l’execrable Felipe V, va prendre la ciutat de Barcelona, que va resistir com va poder gairebé un any les escomeses d’un exèrcit molt superior. El dia 1 Catalunya es jugarà el ser o no ser de la seva identitat política. Per això, és tan important la convocatòria del referèndum, tan important com decisiu serà el seu resultat.

Si el resultat del referèncum dependrà de la voluntat democràtica i pacífica dels ciutadans de Catalunya, la convocatòria cal atribuir-la als qui l’han fet possible. I aquí mereixen el relleu històric les figures capdavanteres de les institucions catalanes: M.H.P. de la Generalitat Sr. Carles Puigdemont, M.H. Vicepresident Oriol Junqueras, la M.H.P. del Parlament Sra. Carme Forcadell, i tots els parlamentaris democràtes del parlament de Catalunya, i també totes les institucions, associacions i entitats cíviques i socials que integren el teixit del nostre país. Necessitaria un llibre per escriure els noms i cognoms de tota la gent que amb el seu sacrifici pel país i el seu esforç personal han donat suport a la reivindicació secular del poble de Catalunya, un llibre que hauria de tenir un epíleg que inclogués tota aquella gent que des d’Almirall, passant pels presidents Macià i Companys, fins ara, abans de la nostra revolució, han lluitat per defensar i conservar la identitat del nostre poble com a nació. A tots ells gràcies; així com cal agrair a tota la gent que amb el seu treball silenciós durant tants d’anys han lluitat per la llengua, per les tradicions i per la realitat política i nacional del país, de vegades des del més tímid anonimat. Car, l’èxit d’aquest moment històric -i això, amb justícia, és reconegut per totes les grans figures polítiques del moment-, l’èxit és obra de tots els catalans que, tossuts, mai no hem abaixat el cap. N’hi ha que han cercat l’entesa i l’acord amb els espanyols, però mai no han abaixat el cap. A tots doncs, el meu reconeixement, respecte i consideració.

Ara és l’hora de la veritat, i tots sabem que els fills de la dictadura no ens ho posaran fàcil, ells, que estan tan acostumats a exercir el poder sense altra limitació que la voluntat del seu immediat superior. Tanmateix tots els catalans sabem qui són i qui són els seus pares, des del Rei Felipe VI, fill del codictador Juan Carlos I, l’enamorat incondicional de les Leyes del Movimiento, fins als representants polítics espanyols actuals, alguns dels quals acomiaden exministres criminals de Franco amb la salutació romana o ostenten càrrecs com la vicepresidència del govern ‘democràtic’ d’Espanya... Certament, l’1 d’octubre Catalunya pot posar fi a la dictadura de Franco i a la tirania que durant 300 anys ha patit de les Cortes de Castilla i de la seva inícua Justícia.

Així doncs, catalans, l’1 d’octubre es vota llibertat o submissió, democràcia o tirania, igualtat o privilegis, justícia o decret llei. El sí serà el crit de la llibertat, de la democràcia, de la igualtat i de la justícia. El no, si bé legítim, és l’agenollament perpetu, la submissió voluntària a la corrupció, la injustícia i a la pèrfida monarquia borbònica. Ara no tenim por, perquè ja no ens en fan, perquè sabem que allò que sí que ens ha de fer por, basarda i pànic és no alliberar-nos del jou d’una gent ufana i superba que creu del tot convençuda que deuen, poden i saben sotmetre, perquè ells són els qui pensen per nosaltres.

Mai no hem estat covards, mai no ens hem rendit, mai no ens hem resignat a ser el que no som, però el terror i la impunitat castellana sempre ens ha estat imposada per la força. Avui, a contracor, els espanyols per no ser bandejats del món i del progrés han hagut d’acceptar els preceptes bàsics d’unes societats desenvolupades, lliures i responsables, com ho són les societats dels països democràtics europeus. Avui això ens protegeix de l’aniquilació com a poble, i per això hem de cridar ben alt qui som. Els nostres representants ens lliuren els estris: les urnes. Som-hi doncs, i demostrem-los que a nosaltres, els catalans, mai no ens ha fet por la llibertat.

Ara més units que mai.

Visca Catalunya lliure!