COMPTE, MOLT DE COMPTE!

Fa dies, un pobre professor de filosofia de Lleida va plantejar el tema de l’amor als seus alumnes de quart d’ESO. El professor potser es va equivocar en descriure com ‘antinatural’ la relació homosexual, i els alumnes li muntaren un acte protesta que tot seguit ha estat escampat arreu pels mitjans de comunicació, i finalment els polítics hi han hagut de posar cullerada. Tot, molt lamentable.

En primer lloc, en una classe de filosofia els temes es tracten des d’un punt de partida intel·lectual. Amb això vull dir que la feina d’un filòsof mai no serà d’acceptar l’statu quo i les tradicions per què sí, sinó que haurà de donar-ne una justificació mitjançant tesis o raonaments teòrics. Si doncs no hagués estat així, no tindríem ni separació dels poders de l’Estat, no hauríem separat església i estat, no hauríem fet cap revolució social i, mal que pesi als homosexuals, ells no haurien rebut l’acceptació de les seves relacions afectives i sexuals per part de la societat. Si, tot just, la defensa de la llibertat de pensament i dels principis de l’ètica no fossin el cor del sentit filosòfic, en el seu vessant pràctic, els homosexuals encara seguirien estigmatitzats i les seves relacions perseguides.

Ni jo ni ningú té dret a impedir les relacions lliures entre les persones, siguin laborals, personals, sexuals, afectives... ara bé, jo i tothom té dret a reflexionar sobre les relacions laborals, personals, sexuals, afectives i altres entre les persones. La intolerància política (ja està bé de l’eufemisme efeminat de ‘tolerància zero’) avorta qualsevol pensament lliure, creatiu i reflexiu sobre els problemes de l’homosexualitat, les dones o la immigració, per citar-ne tres dels més de moda.

Pensem en el següent: avui s’ha institucionalitzat «el dret dels homosexuals», per això els joves estudiants s’ofenen i defensen aquesta institucionalització, tot acusant i menystenint el professor de filosofia. Pensem en el següent: el 1935 el NSDAP institucionalitzà per les Lleis de Nüremberg la pèrdua de ciutadania alemanya dels jueus i la prohibició dels matrimonis mixtes, els joves estudiants sortiren al carrer i perseguiren impunement els jueus, i aquells intel·lectuals que s’oposaven a aquest crim hagueren de fer les maletes i fugir del país.

Les comparacions són odioses, sí, però molt de compte amb l’estigmatització dels que pensen diferent. No seré jo qui m’oposi a la llibertat de les persones, ja ho he escrit abans; ara bé, sí que m’oposaré a la negligència intel·lectual i a la desídia combativa contra l’estupidesa humana, que recordem que Einstein ja va deixar dit que: «Dues coses són infinites: l’estupidesa humana i l’Univers, per bé que de la infinitud de l’Univers no estic segur».

Que avui la gent confongui sexe amb amor és molt propi de la primera de les afirmacions d’Einstein. Al capdavall, l’amor només és sexual en la relació amb la parella. No hi ha sexe en l’amor als pares, als germans i familiars, ni en l’amor a Déu, ni en les passions artístiques ni en els estudis... Allò que el bon professor de filosofia, que els alumnes haurien cremat a la foguera, allò que deia, era que si entenem l’afecció amorosa com a porta a la relació sexual, estem aniquilant un dels sentiments més profunds, desinteressats i rics amb què pot comptar un ésser humà: l’amistat. Prou sabem que ja els savis antics ens deien que ‘qui té un amic, té un tresor’. Prou sabem que avui, gràcies als extraordinaris avenços tècnics en comunicació, tothom té desenes, centenars i algun, fins i tot, milers d’amics, tanmateix, podeu estar-ne ben segurs, mai trobareu ningú que pugui comptar els seus amics amb els dits d’una mà; que de ben segur li’n sobraran... i més d’un i de dos.

Vivim en el segle de la confusió a tots els nivells. La confusió afectiva ve determinada per la constatable pèrdua de valor del ‘compromís’. El compromís és l’essència de l’amor, la clau de la fidelitat. Però avui, això ja no importa, que hi ha molts de negocis que depenen que el compromís sigui paper mullat. Això no obstant, un professor de filosofia té l’obligació de transmetre aquells coneixements que ens fan éssers humans. I si no em creieu, ja us ben asseguro que no trobareu un sol animal ‘compromès’. D’això tractava el que deia o volia dir el bon professor. Els joves, víctimes de l’exocervell en el qual tenen centenars d’amics, no poden entendre allò que no els dicti l’exocervell... Potser ens ho hauríem de fer mirar tots plegats.

Negar la lliure discussió sobre l’ètica (no parlo de moral) en les relacions humanes és negar de soca-arrel la llibertat i alhora crear el dogma de la nova fe, aquest nou dogma que, partint exclusivament d’interessos econòmics, imposen els nous amos, la veu dels quals s’expressa en els exocervells i en tots els mitjans de comunicació audiovisuals. Cal, sense dubte, fer pensar els nostres joves. I pensar és una activitat que fretura d’informació correcta, de reflexió profunda i d’expressió enraonada. Per això, quan algú expressa el lema, no reflexiona en allò que diu i accepta qualsevol informació sense passar-la pel sedàs, demostra de forma irrevocable el seu profund grau d’estupidesa.

Qui no entén que estimar un home o una dona, un nen o un vell no són el mateix tipus d’amor, pot reclamar allò que vulgui, però no entén l’amor més enllà del sexe. I a tots els moderns de l’exocervell cal fer-los veure que el sexe és una cosa i l’amor n’és una altra. Que al ritme d’estupidesa galopant que patim, ja triguen a demostrar-nos que l’amor pur ens el donen les prostitutes. I per a qui no sigui capaç d’entendre-ho, tot just la prostitució és la demostració irrevocable -sigui en el camp de l’esperit que sigui, sigui en camp de les relacions físiques que sigui- de la mancança d’amor envers un mateix. I si algú no s’estima a si mateix, de veres creieu que pot estimar algú altre? L’amor només es dóna, no espera compensació. Sé que no s’entendrà això, però la indigència intel·lectual no s’arranja amb paraules boniques, amb eufemismes argumentals ni amb diners.

Tant de bo tot fos tan fàcil! Ara bé, vosaltres, confieu en l’exocervell, en la transmissió de la voluntat dels vostres amos, i aleshores podreu cridar ben fort i sense vergonya que avui tot és possible, que des d’una crema facial fins al cotxe més modern, tot, són mostres de felicitat. Només us caldran els diners per a tenir-ho. Vosaltres mateixos! Però, recordeu que l’estupidesa humana és infinita.