DRET I JUSTÍCIA

Sense dubte estem parlant de dos conceptes molt diferents (El dret i el jutge que assassinaren Puig Antich; després, establert un nou dret -que no justícia, que sempre és constant-, el jutge no fou acusat d’assassinat!).

El dret són unes normes per a regular una societat i la Justícia és un principi ètic basat en l’equanimitat, o sigui en la justesa d’atorgar allò que correspon a cadascú. El primer sentencia, la segona no pot tenir preceptes preestablerts perquè cada cas que analitzi comportarà una interpretació diferent dels preceptes establerts. Aquí rau la dificultat de la justícia. I per això l’aplicació del dret mai no garanteix la justícia. I he escrit MAI. Bona prova d’això és que tots els règims socials viscuts per l’home desenvolupat han estat basats en el dret; tota societat és un estat de dret, i tanmateix mai no hem assolit un estat de justícia. I de ben segur que mai no l’assolirem, però això no ens ha de suposar posar-nos una bena als ulls i confiar que el dret és alguna cosa més que una convenció imposada pels qui ostenten el poder en una societat, i que per això mateix el dret en si mateix és una injustícia. Només hem de pensar en les tiranies i els seus estats de dret, i en les actuals democràcies i els seus estats de dret. Així en unes com en les altres el que preval en el dret és la defensa incondicional dels poderosos.

Sobre el bé i el mal, només cal llegir ‘La genealogia de la moral’ de Friedrich Nietzsche per tenir-ne una demostració fefaent i irrebatible. I aquí sorgeix el problema: Mentre els juristes amants del dret se senten segurs i nets de consciència emparats en ‘un dret’, una persona justa, això no ho farà mai. Confiar en el dret per aplicar la justícia és sense dubte el mètode per a la instauració de la injustícia social. I tot seguit ho demostraré; lògicament de forma breu, que l’assumpte és per escriure diversos llibres:

Si considerem que un jutge, només per ésser-ho, és just, aleshores, després de qualsevol canvi en el règim polític o de qualsevol reforma en els drets vigents, hauria de ser destituït com a jutge. O pretenem dir que un jutge és just aplicant penes de mort i quan aquesta pena és abolida, és just no aplicant-les? La justícia no pot ser una cosa i la contrària. Si acceptem la disjuntiva, i admetem que un jutge aplica allò que se li diu, aleshores tenim un funcionari sense criteri ni seny, sense consciència d’allò que és just i sotmès als mandats d’allò que és superior sense capacitat d’anàlisi ni d’oposició. Si parlem d’això, no parlem d’un home just, i si un jutge no és un home just, és impossible que apliqui la justícia, és només un funcionari al servei dels poderosos que ostenten el dret en aquells moments. I si acceptem això, tornem enrere, perquè si volem salvaguardar la justícia, aleshores és indubtable que qualsevol canvi en els drets ha de suposar la immediata destitució dels jutges.

Un jutge preocupat per aplicar el dret i no per allò que és estrictament just, el considerarem un bon jutge? Un jutge que actuï així és només un robot sense criteri, un esclau al servei dels amos... I consti que reconec que perquè això sigui possible cal que la justícia sigui veritablement un poder independent del legislatiu i de l’executiu. Tanmateix si això mai no es produeix, no serà per manca de valor dels jutges? I aleshores, pot un jutge no tenir valor?

Un home com Baltasar Garzón, sincerament creieu que té els mínims requisits per a ser jutge, per més que s’hagi embegut de tots els llibres de dret escrits al llarg de la història. Un jutge hipòcrita s’acosta més a un perillós criminal que a un home bo.

Una vegada considerats els jutges ben succintament, que no és qüestió de fer-ne sang, passo a analitzar els comportaments dels homes dedicats al dret. Obviaré aquí els fiscals, almenys els espanyols, que són els que conec. I els obviaré perquè el cap dels fiscals és un encobridor del cap de fiscals anticorrupció, que a més de la demostrada incompetència i insolvència intel·lectual, era corrupte. Per no parlar de la fatxenda i pocavergonya fiscal general de Catalunya, capaç de mentir públicament, acusar basant-se en la mentida també públicament, i que avui encara és cap dels fiscals. O el preparadíssim -i no ho dic de forma irònica- fiscal que portà el 9N o el cas Palau, el qual però, és capaç de pactar amb delinqüents la reducció de pena (això és un delicte contra l’ètica de la justícia que no pot ser defensada amb cap argument: la justícia afavoreix el delinqüent, amb la qual cosa insulta els qui obeeixen la llei, tractant-los tàcitament de babaus. Incompleix la llei, que al final encara en sortiràs beneficiat: Cas Millet), ara bé en el cas del 9N, com els superiors no li ho han autoritzat, ha de perseguir els acusats. Això és un estat de dret, sí, però evidentment és un estat on no hi ha cap mena de justícia. I la justícia és l’obligació dels jutges i fiscals. Com la medecina, la dels metges i infermeres... Dit això, i no cal dir més, tractaré ara els advocats i assesors dels grans delinqüents.

Avui que la corrupció és l’estat natural de les coses, com és possible que els qui permeten la corrupció, la fan possible, els qui són col·laboradors necessaris mai no surtin tacats per les seves iniquitats. Ni Pujol, ni Millet, ni Ronaldo, ni Messi, ni Rossell, ni cap ni un dels grans defraudadors i corruptors podria fer el que fa sense un assessorament legal. O imaginem un dropo com el Ronaldo, que és incapaç ni de cordar-se les sabates, pot enginyar un entramat per desviar els seus beneficis per a eludir el pagament dels impostos? Qui és el seu assessor fiscal, qui són els seus advocats? Posats a ser justos, potser al babau se’l podria exonerar de responsabilitat, per evidents limitacions intel·lectuals -que no cal ni demostrar: feu-li llegir un paràgraf i que el resumeixi-, però tots els corruptes que se n’han beneficiat i han comès el delicte, poden estar fora de la persecució de la llei? Els pot emparar algun dret? Sense aquests espavilats, els delinqüents mai no podrien cometre els seus delictes. Per això, són col·laboradors necessaris, si a més a més no en són inductors... Quan veig aquella eminència que defensa els Pujol, em cau la cara de vergonya. I el gran problema, és que a la universitat, en la facultat de dret, si el delinqüent no hi fa conferències, de ben segur que és posat com a exemple a seguir.

Tot el que passa en el món de les finances, en el món laboral, en el món de les relacions socials està contaminat per la manipulació interessada del dret, amb la qual cosa el dret es constitueix en una arma contra la justícia. I si no pensem:

El cas Palau, tres individus han estat robant a carretades durant mitja vida. S’han apropiat indegudament de milions d’euros, n’han fet desaparèixer 9 milions, si molt no m’equivoco, i per totes aquestes malifetes se’ls demanava una mitjana de vint anys de presó. Però atenció, aquí apareix el dret, que no la justícia: Els senyors són molt grans i per això no aniran a la presó, per humanitat. Amb la qual cosa la justícia ens diu: dedica’t a robar tot el que puguis, l’únic secret és que quan t’enxampin siguis prou gran perquè la humanitat t’alliberi de la presó. A més, arribat el cas, pactaràs: jo confesso això i en trec un benefici. Més ‘justícia’ és difícil de ser concebuda! La meva filla, que és la jove, s’ha inflat a robar com nosaltres, però com ella hauria d’anar a la presó perquè és jove, aleshores us expliquem un acudit i li rebaixeu la pena, dels més de vint anys de presó pels seus delictes a dos, de manera que no ingressi en un lloc tan lleig. I el fiscal i ja veureu com també la jutgessa diran que sí, pobreta noia. I mentrestant els treballadors saquejats a les nòmines com és de dret; que això els jutges ho tenen molt present. Al capdavall han de cobrar el seu sou, i si els lladres no col·laboren, ho hauran de fer els treballadors. Si hi hagués un mínim de justícia, i escric un mínim de justícia: Primer, els homes vellets i per això dignes de la compassió humana, haurien d’ingressar a la presó tants anys com els corresponguin, i si hi han de morir dins, que no s’amoïnin, que se’ls enterrarà. I tocant a la filleta, pobreta, a la presó, amb l’agreujant que fins que no apareguin els 9 milions desapareguts, no en podrà sortir. Oh, que injust! Quina falta de misericòrdia, oi? Millor que tots sortin lliures, vagin a celebrar-ho, recuperin els 9 milions que avui ningú no sap on són i que quan els exonerin, trobaran al moment, i que la pobreta tingui una vida regalada; tant com ha treballat, la pobra! Sí, ja sé que jo no en tinc res de jurista, i menys encara entenc en dret, però quan la justícia es posa del costat del delinqüent i al damunt argüeix principis i drets humans, es converteix en un sac de putrefacció ella mateixa.

Els grans delinqüents se’n foten de la justícia, i la justícia els riu les gràcies. I quan no ho fa, el jutge salta. Recordeu el jutge del cas Blesa. Al final, el jutge ha perdut el seu jutjat per ser just, i els amics del Blesa li han fotut un tret per liquidar l’assumpte, per bé que la Guàrdia Civil, els forenses i el sursum corda, diuen que es disparà al pit amb una escopeta de cacera. És per riure per no plorar... El Rato, incapaç, inepte, inútil i lladre, campa al seu lliure arbitri. I ningú li barra el pas. Potser és innocent, ens diuen, que és el mateix que dir-nos: Colla d’imbècils... I si voleu el Villar, un altre peça, al carrer. I tots sabem que és home íntegre, capaç, honest, honrat, despert, abstemi, cordial i amè. Una joia. Però no us amoïneu que el desgraciat que ven droga al costat de casa perquè aquesta societat l’ha abocat en això, no us preocupeu, que quan sigui davant del jutge, aquest l’enviarà a la presó per defensar els vostres fills.

El dret no garanteix mai la justícia. Tanmateix, la justícia fretura d’un codi de drets. Aquesta aparent contradicció, no us preocupeu, un jurista no l’entendrà, que aquesta és la gran feina de les universitats, vejam si ens en surt algun que ens espatlla la corrupció sistemàtica d’aquest meravellós món global, neoliberal i amant de les llibertats.