PDeCAT NO, PdeBOT

(O  MAI  MÉS  MAS)

El Partit demòcrata Català és l’antiga CDC, o sigui el Partit demòcrata Botifler. Tota la història del partit, de Convergència, demostra per les seves associacions polítiques i estratègiques -Unió, PSOE i PP-, quin és el seu tarannà. Són la burgesia pactista i pesudocatalanista que sempre ha arribat a acords amb la monarquia borbònica per defensar els seus interessos de classe. Són ‘l’aristocràcia’ espanyola a Catalunya, entenent ‘aristocràcia’ com a poder econòmic, i per tant, fàctic. Convergència es descatalanitzà (Pujol, Roca i Junyent...) i Unió també (Duran i Lleida); aquesta però, per sort, ha desaparegut i s’ha refundat en Demòcrates. Aquest paper espanyolitzador ha estat representat per Jordi Pujol, l’alma mater, l’home que és el viu exemple d’allò que el règim espanyol espera a Catalunya: submissió, corrupció i bones cares; de tant en tant alguna reclamació per fer creure la catalanitat del projecte i l’aparent oposició al govern central, i així fins a la desaparició del planeta.

Que un independentista de veritat com el MHP Puigdemont hagi estat capaç d’assolir la governació de la nau té uns aspectes que s’han d’analitzar: El terratrèmol del cas Pujol i l’evidència que quan estàs contra Espanya ja no val tot, ha estat el detonant de la desaparició de l’antiga Convergència, que regida aleshores i ara per Mas, ha tractat de fer el mateix que els espanyols amb el canvi de règim del 78: Canviar-ho tot perquè tot segueixi igual. I en aquest canvi cosmètic, sota l’empara del Mas -home que ha demostrat la seva manca absoluta de compromís- sorgí el nou partit encapçalat per la Marta Pascal i el David Bonvehí, joves que semblaven de nova fornada, però que són una rèplica de la joventut burgesa que representaren en el seu moment homes com Pujol, Mas i companyia.

Sense dubte, després del terrabastall del cas Pujol i tota l’empenta popular de l’independentisme, la classe ‘dirigent’ va haver de canviar les cares de la seva formació, a més de les sigles. I, encertadament i punyetero, Mas trià un convergent convençut de l’independentisme: Carles Puigdemont. Val a dir, que les bases i la joventut dels convergents ja feia temps que comptaven amb una branca significativa d’independentistes, una colla de gent que la cúpula sempre ha volgut mantenir controlada amb la política del peix al cove i l’estratègia de la puta i la ramoneta.

Aquests dies estem veient la veritable essència d’aquesta gent. En el moment clau per a Catalunya, els han tremolat les cames, sobretot perquè han vist que tot el poder fàctic que l’estat espanyol els assegurava a Catalunya, trontolla, i Mas, després de Bonvehí i Pascal, han posat tota la carn a la graella per tal de frenar allò que pot ser la pèrdua del seu poder. No hem d’ignorar que el president Puigdemont vol la independència per damunt de l’estratègia de partit, però el partit el posà com a cap i casal per tal de salvar el partit i procurar de retornar-lo a la cúspide política catalana. No cal dir que això és absolutament impossible, almenys ara per ara. Pujol pesa massa i la nova fornada massa poc. Només ha faltat Mas fent de Mas, defensant els seus interessos personals encoberts en els interessos del país per acabar d’espatllar l’invent.

Mas féu un pas al costat perquè si no l’arriba a fer, sabia que el seu partit es convertiria en una relíquia històrica. La gent independentista i més assenyada del partit li feren veure que Convergència no podia quedar en aquests moments lluny de les brides del poder, perquè passés el que passés, ells quedarien fora de tota influència. Mas, en un acte que el convertí gairebé en heroi de la independència, féu el pas al costat i molt encertadament ens proposà l’actual president, home que va directe a barraca i que està on està per conduir Catalunya cap a la independència, que com ja va dir, no hi ha altra raó per la qual acceptés una càrrega tan difícil i de tanta responsabilitat com aquesta; a ell, per a ser president d’una comunitat autònoma, ja li està bé de ser batlle de la gran Girona.

Si no ens llencem a la piscina de la República, Espanya sap prou que podrà fer-nos mal, fer ús de la pressió econòmica, de la violència, de l’insult, de l’amenaça, de la repressió, de tot allò que estigui a les seves mans; però si ens hi llencem, saben que ens perdran. «Quan una part en un conflicte té el poder, està obert a la negociació perquè sap que té el poder. Només quan no té aquest poder, nega la negociació i exerceix la força com a mesura d’intimidació.» Davant de la crua situació política i econòmica espanyola, alguna ment avançada degué pensar que ensarronar Mas amb la reconsideració dels 5 mil milions que se li reclamen, a canvi de la detenció del procés envers la independència, els donaria resultat. Les declaracions de Santi Vila Mas, Pascal ho demostren, i les reunions amb Puigdemont abans del ple del parlament no tenien altra finalitat.

La situació del president Puigdemont és molt complicada, i només d’imaginar-me-la em vénen malsdecap. La pressió dels poders fàctics econòmics, polítics, socials i la del teu mateix partit, no ha de ser una pressió fàcil de la qual desprendre’s. Amb el cor a la mà, demano al president que no faci un sols pas enrere. Catalunya està en l’alternativa més important de la seva recent història: o repressió i possible aniquilació, o llibertat i reconstrucció. No hi ha ni camí del mig, ni tercera via: victòria o derrota.

I per concloure, tocant a Mas, ara més que mai, hem d’abandonar-lo a la paperera de la història. Ell s’ho ha guanyat a pols. Havia netejat la seva mala imatge: la traïció a Pasqual Maragall i al Parlament, la defensa dels interessos botiflers del seu partit i els seus, fins i tot la imatge d’autonomista. Avui sabem que mai no ha abandonat la seva creença i que continua essent un autonomista espanyolista, d’aquells que creu que per pronunciar decorosament la ela geminada és més català que el que la pronuncia com la ela castellana. I no ens equivoquem, la catalanitat se sent, i per tant és a dins. La catalanitat no és una postura exterior ni un maquillatge. Així doncs, políticament, arraconem-lo per sempre més, com encertadament ens advertí la CUP en el seu dia; i econòmicament no l’ajudem, que al capdavall finançaríem la nostra destrucció. Mas és d’aquells que estima molt el seu país quan li omple les butxaques, però que si li ha de costar uns cèntims, aleshores ajup el cap i s’hi posa la mà per no perdre’ls.

Avui, i en els dies que seguiran, el PDeCat ha perdut tota projecció de futur. Només fent-hi una neteja a fons, i molt a fons, aquest partit de la burgesia, pot tornar a ser, ja no dic governant del país, però tenir-hi influència. En certa manera, la burgesia del PdBot pot posar-se contra l’independentisme i fer partit amb Espanya, tanmateix que pensi que tant si guanya Espanya com si Catalunya es constitueix en una República, ells hauran perdut per sempre.

Mai més Mas.