DESPRÉS DE L’1-O I LA VAGA

Els resultats del referèndum poden ser analitzats des de molts punts de vista; tanmateix, cal ser curosos si volem fer una anàlisi seriosa. En primer lloc, la manca de rigor i de transparència amb les convencions -per tal que un referèndum no sigui una tupinada i mereixi reconeixement- no poden ser mai atribuïdes al Govern, ja que tots els impediments perquè fos convencional han estat orquestrats per l’Estat. La raó d’això no en pot ser una altra que la seguretat de la derrota o l’absoluta manca de respecte i consideració envers la llibertat dels catalans, les quals coses suposen l’admissió de la submissió eterna dels catalans al poble espanyol. I això és tirania. És lògic que un país defensi la seva integritat territorial, però per això cal que respecti totes les seves parts integrants. En segon lloc, els resultats -tot i la brutal i injustificable repressió- demostren la victòria de l’independentisme. No podem saber exactament amb quina diferència, però els 2.260.000 votants van inclinar-se en un 90% pel sí (2 milions), un 7% pel no (170000) i el 3% restant en blancs i nuls. Amb un cens de 5,3 milions, aproximadament, i descomptant els 770.000 votants que no van poder exercir el seu dret a vot, ens resten uns 4,6 milions de censats. Val a dir que és de suposar que els indrets on primer van segrestar les urnes no serien els indrets més proclius al ‘no’, tanmateix, obvio aquesta dada i descompto aquests vots, que val a dir que seguint la proporció dels resultats definitius podrien suposar més de 300000 vots més a favor del ‘sí’, considerant una abstenció del 50%. Tot i obviant això, si el cens és de 4,6 milions, descomptats els 2,4 milions de vots emesos, ens resulta que restarien per votar 2,2 milions de persones. Perquè el ‘sí’ no guanyés, tots els vots no emesos haurien de ser pel ‘no’. No hi hauria d’haver vot en blanc (n’hi va haver 45000 en els emesos) ni nuls, molts escassos ‘sí’, i no comptar cap abstenció en la participació. Ni invertint els percentatges (90% contra 7%) guanya el no.

Així doncs, el referèndum va donar una victòria indiscutible al sí. A més a més no essent els independentistes responsables de les dificultats electorals; cops apart.

El dimarts següent, ahir, la societat catalana es declarà en aturada de país. El resultat de l’aturada ha estat un èxit total i sense màcula. Una contínua manifestació de rebuig a la violència terrorista de l’estat, amb els comerços, els serveis i bona part de la indústria aturada i les carreteres tallades. Després de tota la diada de protesta, cap incident remarcable, llevat dels feixistes que desferen la concentració prevista pels manifestants al Passeig de Gràcia. La repercussió econòmica, poc esbandida i -reconec- que mancada de prou informació, assegurava el descens de l’Íbex i l’increment de la prima de risc, que en una setmana ha passat de ser de 100 a 120 punts. Per tant, l’aturada ha perjudicat els interessos de ‘tots’ els europeus.

Si tenim present que la policia i la guàrdia civil, la colla de gossos de cacera que han enviat a Catalunya per exercir no de policia sinó de forces d’ocupació, estan animant als nacionalistes espanyols a defensar Espanya, garantint-los la seva protecció... La qual cosa vol dir que la feina de generar tumults i violència la deixen a la ‘societat civil’ per tal que no es vegi que són les forces estatals les que originen la violència. Molt de compte. De ben segur que els nazis començaran a fer de les seves amb total impunitat, si els mossos d’esquadra no prenen les brides de la seguretat del país.

A més a més ahir, el ‘preparao’, exhibint el seu ADN de Borbó, féu una proclama reial del ‘a por ellos, oé’. No lamentà els ferits, no féu cap menció a la violència dels seus policies i amenaçà els dirigents polítics catalans, elegits en les eleccions més participades de la història de Catalunya. El rei s’ha posat -com no es podia esperar altra cosa essent qui és i essent fill de qui és i hereu de qui és- a favor del terrorisme d’estat per a la defensa pàtria.

Per tot això, és urgent prendre mesures. El govern ha d’actuar amb molta rapidesa i els ciutadans hem d’estar preparats per a tot. La violència és l’essència de l’estat al qual pertanyíem fins al diumenge. Per sotmetre’ns no dubtaran a fer qualsevol bestiesa. ‘Todo por la patria’, no ho oblideu. Per tot aquest cúmul de despropòsits en una societat democràtica, paradoxalment europea, i sabent que la CE no mourà un dit fins que això no afecti els seus interessos, és a dir, les seves butxaques, goso llençar la que crec que és la millor manera d’evitar la impunitat dels espanyols després de l‘exercici de violència que tenen pensat de dur a terme molt aviat, si no és demà.

Així doncs, i reconeixent el meu desconeixement a nivell governamental de les gestions que les autoritats catalanes poden estar i han d’estar fent, proposo la Declaració d’Independència avui mateix, dia 4. I alhora, la convocatòria immediata d’una altra aturada general indefinida al primer moviment hostil del que avui podem anomenar pròpiament com a enemic. Crec que el risc de davallada econòmica a Catalunya, Espanya i a tota Europa, faria que els impresentables que dirigeixen els països més poderosos s’haguessin de mullar i trobar una solució pactada al conflicte. La nostra única arma són els nostres únics poders: l’economia i la unitat social. Aquesta segona la poden destrossar amb una massacre. No ens pensem que Europa s’estiraria dels cabells. No ho feren amb Iugoslàvia ni ho han fet amb Turquia. Per què haurien de fer-ho amb Espanya? Ara bé, els morts s’enterren, però els calés empobreixen a tota aquesta colla de corruptes que constitueixen l’elit europea. Avui els necessitem perquè ens treguin la bèstia del damunt. Demà, quan siguem lliures, hem de donar-los l’esquena. Europa és una fal·làcia, una mentida impresentable, una mentida que al capdavall poc es diferencia de la corrupció espanyola; només que ells la poden dissimular millor per qüestions d’intel·ligència i perquè saben fer partícips els seus ciutadans d’un estat social acceptable, que a poc a poc destrueixen, però que encara els dóna un rèdit de confiança.

Potser m’equivoco, però els catalans o ens en sortim o desapareixem. Europa -la França del miserable Macron i l’Alemanya de la inefable Merkel- no farà res per nosaltres. Espanya és el seu deutor i Catalunya només un problema. Volen que el problema el solucioni Espanya, tant se val com, però que el solucioni i pagui quan correspon. Per això, és arribada l’hora d’ensorrar l’economia catalana abans d’ensorrar-nos com a poble. És una jugada arriscada, sense dubte, però als miserables això no els interessa gens. Si ens ensorrem com a poble tant els és, però que ensorrem la nostra productivitat en tant que espanyola, és un desajustament que els afectaria, i molt, en la seva estratègia econòmica, ja que posaria l’euro en una situació molt delicada i perillosa, que fins i tot podria desestabilitzar les relacions europees. Cal jugar fort perquè el moment és per jugar fort. Espanya mai no ens deixarà marxar, a no ser que els ho impedeixin per la força (en aquest cas, econòmica). Espanya abans ens destrueix que deixar-nos marxar; que fins aquest extrem grau és el seu amor de maltractadora.

He escrit el meu parer i confio que el govern actuï d’acord amb ell. No hi veig cap altra sortida. Deixar que els espanyols apliquin la sagrada constitució és la desaparició del nostre govern, la il·legalització de l’independentisme i la persecució sistemàtica i cruel de la ciutadania. No juguem amb demòcrates. Mai no hem jugat amb demòcrates. La nostra força social s’acaba amb bales. La nostra força econòmica no. No podem impedir que per la força ens arrabassin els fruits del nostre treball, però podem impedir de donar fruits. Aleshores estarem en un altre context.

Rajoy, Soraya, Millo, el preparao... ens ho han dit: ‘No ens feu fer el que no volem fer’. Ells saben que si ens en sortim, ells estan acabats. I els animals ferits són molt perillosos.