KILL BILL

No sé per què he titulat l’escrit d’aquesta manera, si no vull parlar d’en Quentin Tarantino ni d’aquesta pel·lícula ni de cap altra. Potser m’ha traït el subconscient i, com que la pel·lícula de Tarantino té dues parts, l’he relacionada amb la immensa ‘mentida’ actual: la primera part de la qual, avui encara estem sofrim; i la segona part, que ens ha de venir després, i que tots els acollonidors professionals no paren de pronosticar amb un insà plaer. No ho sé, el cas és que aquest és el títol que li he posat, per bé que en aquest escrit només vulgui parlar de filantropia i d’alta traïció.

Començaré per l’alta traïció i deixaré per al final la filantropia, així ens restarà un bon gust de boca. Quant a l’alta traïció, m’he de referir a Espanya, tot i que amb les variants que hom vulgui, el que hi escriuré pot ser traslladat a qualsevol altre país, sobretot als països que integren la Corporació Europea, més coneguda com a Corrupció Europea, amb seu a Brussel·les oficialment i real a Basilea.

Els principis fonamentals que garanteixen la llibertat i els drets dels ciutadans europeus han estat violats amb una farsa de dimensions colossals, perquè la realitat de la falsa pandèmia és que la mentida que propaguen els mitjans de ‘fakes news’ de manera constant i aterridora, no és més que una grip de repercussions gens serioses per a la població, ja que és cinquanta vegades menys contagiosa i un terç menys mortal; i ja no dic res si considerem que les morts que els ‘nostres guies polítics i espirituals’ ens conten, són provocades per malalties prèvies i en gent d’edat avançada. Tanmateix, la Corrupció Europea ha fet cas, escrupolosament, als comandaments del genocida i criminal contra la Humanitat que dirigeix l’Organització Mafiosa de la Salut, i així ha destruït TOTA LLIBERTAT ciutadana, excusant-se en una mentida; per les quals coses, és de suposar que tots aquests criminals contra la llibertat hauran de donar explicacions en seu judicial i, si hi ha justícia – cosa més que dubtosa en aquest farcit de Corporacions – seran condemnats a greus penes per haver segrestat, atemorit (terrorisme sanitari) i perseguit injustificadament els seus ciutadans, els homes lliures que els han posat – els han posat els homes lliures o els amos als quals ara reten comptes? - al capdavant dels respectius països, cometent tots ells delicte d’Alta traïció, en violentar la Constitució dels respectius països, la carta magna europea i els principis bàsics i fonamentals dels drets humans; entre els quals, cal no oblidar el dret a l’exercici d’una activitat que permeti de viure dignament els ciutadans.

A Espanya, els gossets de Georgy Cap-i-cua, que responen i mouen la cua en sentir els noms dels troglodites dels Picapedra, juntament amb una colla d’insensats i irresponsables (de l’home del Tetrabrick al sinistre jutge torturador, i ara ministre i persecutor de qualsevol pensament no autoritzat que dignifiqui l’espècie humana en descobrir la fal·làcia dels seus arguments i els seus consegüents crims contra la ciutadania; sense oblidar l’eminència intel·lectual de l’astronauta, comprovada per tots, en la magistral demostració còmica de com ajustar-se una mascareta, un ‘gag’ que meritòriament ha sacsejat les xarxes per la seva hilaritat i elaboració). Abans de continuar, val a dir, que si el sinistre jutge torturador i persecutor de la llibertat de pensament estigués en la veritat, res no hi ha de més senzill que demostrar la veritat amb proves, arguments, indicis i documents; però, ell sap millor que tots nosaltres que no hi ha cap prova de la perillositat de la mentida – més enllà de les connaturals a ser una mentida -, cap argument que justifiqui la persecució de les llibertats – a les quals, se suposa, que hauria de ser sensible per motius personals i conèixer què ha estat en altres temps la persecució de les llibertats; tanmateix, és just de reconèixer, que quina cosa es pot esperar d’algú que com a jutge tolera, consent i protegeix les tortures als ciutadans (sentències fermes de tribunals internacionals, almenys que jo sàpiga, en tres ocasions) sinó que, com a tirà de xavalla i miserable per la seva condició humana, prou demostrada, exerceix la violació de tot principi que, més com a jutge (jutge?) que com a ministre d’interior, hauria de conèixer i protegir. Però és evident que dins de la Corrupció Europea, sotmesa als designis i ordres del BIS, les quals ordres són transmeses per la seva veu pública, Georgy Cap-i-cua, tot el govern, els gossos Picapedra i la colla de bandits amb el jutge al capdavant, ajupen el cap i pel bé dels seus interessos personals, TRAEIXEN el país. I no és una impressió meva, ja que la situació econòmica que restarà a Espanya després de la seva alta traïció, apart dels delictes contra la normativa jurídica i les llibertats individuals, lliura el país a la voluntat dels poders econòmics que el BIS encarna i el BCE administra. No hi ha cap dubte que les decisions governamentals condemnen Espanya a la bancarrota i al lliurament de tots els bens i riqueses nacionals a mans dels amos, amb plena coneixença dels criminals. I consti que escric això, i mai no m’he sentit espanyol, per bé que no desitjo que el poble de cap país hagi de veure’s venut i abandonat d’aquesta manera, en la que probablement és la més gran traïció comesa a Espanya contra la seva sobirania (que és del poble i no dels polítics, menys encara d’un rei il·legítim, que val a dir, està perfectament col·ludit amb el nostre amic Georgy Cap-i-cua).

Quant a l’Alta traïció poc més cal afegir, per bé que arguments, indicis, justificacions i proves n’hi ha per a saturar l’espai de tots els jutjats espanyols. Perquè és evident que el Gobierno no ha seguit les recomanacions de la Corrupció Europea (desapareguda en combat) ni ha consultat una mesura ‘il·legítima’ amb les víctimes i alhora veritables governants del país, almenys segons que diu la Constitució - si és que és alguna cosa més que paper pintat –, i han obeït les indicacions de Georgy i les interessades i errònies indicacions d’una organització com l’OMS, que té tanta credibilitat i honestedat d’intencions com el Càrtel de Sinaloa.

I ara, per endolcir el paladar, enraonem una miqueta de filantropia. És tan bonica aquesta activitat! És tan emocionant comprovar de quina manera les repugnants riqueses repugnen als filantrops, que els homes es desviuen a fer feliç la gent a compte del seu immens capital – guanyat amb la suor del seu front, sense cap dubte possible -, el qual capital, tot i els seus esforços filantròpics, no deixa mai de créixer exponencialment, en un miracle que és tan difícil d’explicar, que per això tots els economistes del món se’ls acosten per a treure’n conclusions, unes conclusions que mai no són assolides per raó de la intrínseca opacitat de tot misteri. Quines coses més sorprenents ens té reservada la vida! El cas és que malbaraten ingents quantitats de diners en pro de tots els miserables, però les seves riqueses creixen i creixen com la massa d’un pa de pessic esponjós. És bonica o no, la cuina?

Per això, avui tenim un protector d’animals com Georgy Cap-i-Cua que estén la seva influència arreu, i que avui podem veure molt bé en la gossera d’Espanya i d’Argentina, sobretot. D’aquí, ben bé, no se sap què en volen treure, però de l’Argentina prou, que no és una casualitat que el país sud-americà sigui el quart productor mundial de liti. D’aquesta manera, el protector d’animals té cura de les gosseres, com també la té de multitud d’ONG i dels zoològics universitaris, als quals subministra generosament ingents quantitats de diners perquè insignes economistes com Stiglitz, de la ‘prestigiosa’ MIT, siguin els seus guies i el corregeixin allà on la seva magnanimitat va coixa. El cas de Georgy Cap-i-cua és el paradigma de la bondat, que em sorprèn molt que el Papa de Roma, home ‘honestíssim’, defensor incansable de la bondat humana, de l’educació i de la protecció dels menors, no l’hagi fent sant en vida, ara que el sant Pare s’ha passat pel folre la dignitat, avui històrica, de Vicari de Crist, posant el seu nom en grans lletres majúscules, on abans lluïa la dignitat del Fill de Déu Pare... Però això, és una altra història. No us emocioneu, davant de tanta bondat, desinterès i obres de caritat?

També tenim com a soci de filantropia, aquest més en un aspecte tècnic-informàtic, el cara de lluç Zuckerberg, home fet a ell mateix, fascinat amb els rostres de la gent i col·laborador desinteressat de tot el que sigui afavorir la interconnexió humana. Tanmateix, el cara de lluç és una peça insignificant en la filantropia, i no vull perdre el temps en filantrops menors, que ens en resten tres de ben importants.

Un lloc de pòdium mereix l’inefable Elon Musk, home que ratlla la cinquantena, emprenedor de mèrit, director de noséquantesempreses, curiosament, moltes d’elles amb immenses pèrdues, però que no perd la confiança dels financers, que malgrat les davallades comercials i els fracassos, injecten diners a dojo perquè el bo d’Elon pugui dedicar el seu temps a la filantropia. Només faltaria, que els banquers es tiressin enrere en qüestions tan delicades i del seu gust, com fer feliç la gent d’arreu! Potser per això, el bo d’Elon ha emprès la titànica empresa de farcir el cel de satèl·lits, tots pagats de la seva butxaca, confiant que amb unes desenes de milers de satèl·lits que contínuament dispara a l’espai com si fos un pirotècnic la nit de sant Joan, tots els ciutadans del món, siguin on siguin, tinguin una connexió ràpida a Internet. Imagineu-vos l’esforç, la dedicació, la constància i l’atenció que requereix disparar milers de satèl·lits pagats de la teva butxaca per fer feliç la gent! I el bo d’Elon, en aquests dies d’epidèmia, no cessa, dia rere dia, dispara els seus satèl·lits de la felicitat arreu, perquè envoltin i embolcallin el nostre meravellós planeta. Oh! Snif! Santa Olor, la del bo d’Elon Almesc!

I continuem en les posicions de privilegi. Què dir del Portes, el Bill? L’home que en un garatge dissenyà Microxoft. No rieu, no, que és veritat. L’home que perdé els sentits per facilitar la nostra vida sense cap interès personal. Si s’ha fet ric, és perquè el seu producte era el més i millor del món. Un home modest, desinteressat i ben amic dels virus; que són gairebé com ell. Penseu en la seva saviesa i el seu despreniment, que com coneixia prou bé els virus que fabricava contra els seus dispositius – ui! -, ara s’ha autoanomenat microbiòleg i crea i patenta virus per al seu ús particular, i a més a més, s’ha autodoctorat en medecina, virologia, immunologia, epidemiologia, futurologia i política, que per això, ensenya els metges, els viròlegs, els immunòlegs, els epidemiòlegs, els futuròlegs i fa de polític mundial, perquè també s’ha autoanomenat president del món, i per això i la seva filantropia incorregible i irrefrenable, que ha deixat milers de seqüeles on la seva bondat ha fet presència, ara ens ha enviat el virus per al nostre bé - que ja ens ho va dir, i qui avisa no és traïdor -, i ha recomanat de declarar una pandèmia, mitjançant el seu soci i expert en exterminis, via còlera, a Etiòpia; i està treballant dia i nit per obtenir la vacuna que ja té, una vacuna que ens injectarà a tots, per al nostre bé i que durà un xip que li permetrà de protegir-nos sempre, com Déu Nostre Senyor. El senyor Portes, en Bill per als amics, és l’eminència actual en bondat. Ell és qui ens ha de salvar a tots, i per a això no repararà en les despeses, que bo és ell per a renunciar al sacrifici en bé de tota la humanitat que tant estima, si baixa en una mitjana del deu o quinze per cent, amb les seves màgiques i felices vacunes. Oh, no ploreu, pregueu el senyor!... (I ves, que ara no acabo d’entendre del tot el títol de l’escrit!).

I finalment, i molt breu, perquè allò que és suprem no pot ser descrit amb paraules, el gran gran filantrop, l’home dels homes filantrops, financer de tot el que és un benefici per a la humanitat, siguin Universitats (quantes no sosté la seva magnanimitat desinteressada! Un exemple, la John Hopkins, la meravellosa universitat que participà en el simulacre de la pandèmia que avui tenim, per proïsme, per pur proïsme), o siguin moviments socials, com el feminisme que ell és responsable d’haver activat contra el patriarcat que ell detesta, o projectes de control i protecció de la joventut amb la col·laboració de la CIA i psiquiatres molt ben formats, o projectes musicals, o de drogues i altres demandes socials, que ell s’esmerça a dur a terme per bondat i altruisme, una bondat i un altruisme que detesta que li siguin reconeguts. I no parlem d’empreses, corporacions, bancs i imperis financers que dedicats com estan a fer el bé comú, mai no deixen de donar beneficis. Faria falta una biblioteca per referir les seves bondats, ja que amb un seguit de llibres, no ens arribaria. Oh, quanta santedat!... Ai, ara que m’adono, no he escrit el seu nom... No. I, modestament, sabeu per què? Perquè de petit em van ensenyar a no pronunciar, ni fent facècia, el nom propi del DIABLE.