QUÈ ERA L’HOMO SAPIENS ?

Potser al jovent aquesta pregunta els sonarà estranya, però a la gent que ha superat la joventut, de ben segur que els resultarà una pregunta ben interessant. En aquest escrit, no pretenc de fer una profunda reflexió de l’evolució, millor dit, de la involució que va de ‘l’homo sapiens’ a allò que definiré com a ‘homo vacuus’. En aquest escrit, només em referiré a les característiques que descriuen aquestes dues espècies d’homínids.

Més enllà dels sentits de la percepció que apleguen totes les espècies vives - amb notables diferències, això no obstant -, l’homo sapiens es destaca de la resta d’animals perquè adquireix i desenvolupa nous sentits arran del descobriment de la consciència pròpia, que és l’element clau i diferenciador de la nostra antiga espècie. Tampoc descriuré aquí com s’esdevé aquest valuós descobriment; insisteixo que només ens interessa de reflexionar quant a les característiques fonamentals de l’homo sapiens que ens ha llegat la cultura, entesa com a consciència social, però sobretot, com a àmbit de l’art i del coneixement.

L’homo sapiens es caracteritza per tenir quatre sentits i una necessitat derivada d’aquests sentits. Els sentits són el temps, l’alteritat, la bellesa i el coneixement, els quals, en el seu desenvolupament singular i alhora conjunt, desemboquen en la necessitat de transcendència.

El sentit del temps és el que ens descobreix la identitat, perquè per a descobrir el veritable sentit del temps - el que Henri Bergson denominava la duració -, cal aturar-se, cal tornar-se contemplatiu, esdevenir un jo que contempla, un jo que en aquesta contemplació reflexiona - és a dir, es flexiona cap a ell mateix -, en descobrir ‘allò que contempla com a contemplat’ i la summa importància d’aquest descobriment. Per això és necessari discernir entre el temps de què parlo del temps convencional (social i científic), que és un acord instrumental per a la regulació social i una necessitat de paràmetre científic per a la determinació dels esdeveniments; tanmateix, el temps és la vida, el nostre sentit més pur, la neta duració que només és mentre dura, i que en no ser, ja no és... ni som.

L’alteritat és el sentit que, en descobrir el jo, descobrim en els altres, amb la qual cosa ens hem de reconèixer que l’altre és una part de nosaltres de la mateixa manera que nosaltres som una part d’ells. D’aquesta relació sorgeix el concepte social. De la contemplació del món que ens descobria el temps i el jo, o sigui, la consciència - en tant que assumim el ‘nostre’ temps -, es projecta als altres ‘jos’, es projecta envers la consciència dels altres ‘temps’ amb els quals compartim la ‘contemplació’ del món. D’aquesta compartició doncs, és d’on neix la vida social, però val a dir que només quant a la relació participativa amb els altres; i no quant a la possessió o sotmetiment, ja que en el sotmetiment no hi ha reconeixement de l’alteritat en no haver-hi, tan sols, el reconeixement del jo quant a ens contemplatiu i integrat en el món. De l’alteritat neix el sentiment de l’amor a l’altre, la comunitat; ja que la comunitat és el conjunt d’homes que ‘col·laboren en la realització d’una tasca’ (‘Com’, globalment, tot sencer. ‘Munus’, càrrec, ocupació. ‘I-tat’, qualitat, condició).

La bellesa és l’altre sentit exclusiu de l’espècie ‘homo sapiens’. Aquest sentit és una suspensió de l’ànim, una contemplació molt unida a la pròpia contemplació del jo, i per tant, molt lligada a l’existència. la qual, perquè l’home viu en comunitat, és una manifestació de la suspensió de l’ànim existencial (una suspensió més enllà del jo, una suspensió de la totalitat) amb la qual cosa s’activa l’emoció de la perfecció, que és una emoció total i no individual. Per aquesta qualitat d’emoció total, la perfecció no és llisa, plana ni fàcilment perceptible, sinó que la seva característica més profunda, essencial i determinativa és ‘una construcció’ rugosa, amb desnivells i que només és perceptible en la seva totalitat. No és una impressió, és una comprensió. No és un gust, és una realitat absoluta en ella mateixa. La bellesa, però, és senzilla. Perquè tot el que és senzill és gairebé imperceptible, i de segur, indescriptible. La bellesa és l’emoció de la ‘totalitat’.

El coneixement és el darrer dels sentits, i en la seva màxima expressió la saviesa, que és un coneixement més enllà del coneixement, o dit d’una altra manera, és l’assumpció del tot, altra vegada. Si el jo era l’absència (la contemplació del temps), si l’alteritat era la presència (la condició de l’altre), si la bellesa era l’emoció davant el descobriment intuïtiu de la senzillesa de la perfecció (la projecció de la totalitat), el coneixement és l’harmonització de cada un d’aquests elements, la configuració de l’enllaçament. El jo, amb la col·laboració dels altres, determina ‘com és’ la projecció de la totalitat, que necessàriament ha de ser ‘bellesa pura’, perquè ‘la bellesa pura’ és l’única cosa que existeix. I això ho podem comprovar fàcilment amb la nostra limitació intel·lectual, perquè tot el que observem i contemplem en profunditat ens reflecteix la seva perfecció, sigui la complexitat dels fenòmens del cel, les perfectes ales d’una papallona, la constitució del més estrany dels animals, de les plantes o dels minerals, sigui una cèl·lula o el càlcul infinitesimal. I d’aquesta ponderada observació només en podem desprendre amb rigor, la perfecció harmònica de tot el que és.

De tots aquests quatre sentits, que començant en el reconeixement del jo - en ser plenament conscients de què és el temps -, passant pel reconeixement de l’alteritat, i admirant-nos de la bellesa i el coneixement, en resulta una necessitat, la inquietud purament humana de perpetuïtat, i no per un plaer egoista, sinó per una necessitat profundíssima d’eternitat, d’amor a l’ésser. I amb aquest complex món de sensacions i emocions, l’home, l’homo sapiens, supura l’amor com a voluntat i necessitat existencial. Un amor que era present en el jo que contempla el seu temps, en el jo que descobreix l’alteritat, en el jo que s’emociona amb la bellesa, en el jo que s’esforça per comprendre. D’aquest batibull d’inquietuds és d’on emergeix la necessitat de la transcendència, que en tant que transcendència està més enllà de les religions, si bé elles són el model en què sol representar-se per a fer-la comprendre; encara que el que cal de veritat, per comprendre-la, és sentir-la. Però la transcendència és el sentit dels sentits, un fenomen exclusivament sensitiu, la projecció de l’amor a l’Harmonia, a la bellesa, a l’altre i, finalment, al jo com a voluntat activa de perfecció.

I de tot això, ben barrejat en la coctelera de l’existència, se’n produeix la LLIBERTAT, la llibertat responsable, l’única llibertat possible, aquella que és ferotgement gelosa de la seva llibertat i, per tant, rigorosament exigent amb tots i cada un dels seus sentits, que no per altra raó, diem llibertinatge a la llibertat irresponsable, a la llibertat esclava del jo que només es contempla, que no veu l’altre ni la bellesa, i menys encara pot albirar què és l’harmonia... i sense sentit de l’harmonia, no hi ha transcendència.

Aquestes són les característiques essencials de l’homo sapiens, l’animal que pot ser absolut en la seva intuïció del món, només si és lliure. La llibertat, doncs, és l’impuls de la voluntat (del llibertinatge) reconduït a la integració amb la totalitat. La llibertat es torna responsable de la pròpia llibertat, és l’impuls de la voluntat que s’empra per harmonitzar, per reconèixer el jo en l’altre. Qualsevol altra llibertat és l’esclavatge, un esclavatge que podem disfressar amb mentides i enganys, però que és la inharmonia, una peça defectuosa en l’engranatge de la ‘bellesa pura’.

I amb tot el que he resumit fins ara, no parlo d’un home sofisticat intel·lectualment, sinó de qualsevol ésser humà. Un pagès que extrau del silenci del camp la seva consciència, que comparteix la seva existència amb la comunitat, que sap admirar-se de la bellesa de la sortida i la posta del sol o de la meravella que és la llavor, sap interpretar els senyals del temps, dels núvols, del vol dels ocells, i així, s’integra ‘naturalment’ en l’harmonia. De les quals coses brolla intuïtivament el sentiment amorós de la transcendència, diguem-li Déu o Tot, però el sentiment de ser en un jardí que és compartit i que cal perpetuar per a les generacions a venir. Només cal ser un ésser humà per a ser un ‘homo sapiens’.

Però, i l’homo vacuus, l’home buit, l’home sense fons, l’home sense atributs? Quines són les seves característiques si el comparem amb el sapiens?

L’homo vacuus no contempla, s’immergeix en allò que mira, i en immergir-s’hi no estableix distància, no contempla res, no atura el temps, sinó que el devora, i en formar part de la contemplació, es dissol com a temps i es perd ell mateix. Val a dir que és una errada greu creure que ens perdem en l’espai, perquè només ens podem perdre en el temps. L’espai és l’indret que hem de contemplar, i ningú no es pot perdre en la contemplació, sinó que en la contemplació només pot trobar-se. És en el temps on ens perdem, quan no sabem entendre què és el passat, el present i el futur, ni les seves intrínseques relacions i interaccions. L’omnipresència del present és l’anihilació, perquè és en realitat l’única cosa insubstancial, el moment del canvi, certament el moment en què som, però no té solidesa perquè en ser, ja és passat. I en l’omnipresència del present no hi ha temps, ja que el temps, la contemplació del temps, és el retorn del passat, i en el retorn del passat construïm la possibilitat del futur. En l’interval no hi ha res de substancial.

L’homo vacuus és buit, sí, és buit perquè està anihilat, i allò que és dissol en el no-res només pot ser no-res; i el no-res no té parts... i a poc a poc, el desfilament de l’ordre natural de la vida, la seva bellesa i realitat, es deformen fins a fer-se informes, i essent amorfs, l’homo vacuus no pot reconèixer cap alteritat. Com podria reconèixer-la, si no és enlloc, si viu en l’interval, si no es reconeix ell mateix... com podria reconèixer l’altre?

L’home vacuus, per causa de les dues deformacions anteriors, és narcisista. L’única alteritat que viu és la del mirall; i en el mirall no hi ha res més que buit, un buit sense substància, sense presència realment, per això el narcisista viu del que vol veure, del fantasma del que no és, però que el mirall, perquè el reflecteix, sembla mostrar-l’hi. «Mira, hi sóc!». I no, el mirall no reflecteix més que una imatge sense substància, perquè el mirall és el regne de les ficcions, dels fantasmes. El mirall és la fal·làcia amb què enganyaren els indis. I avui, l’homo vacuus satisfà el present, l’interval, perpetuant-lo en la ‘selfie’, la imatge sense fons, la careta sense vida, creient-se que en veure’s, és. I val la pena de recordar que Narcís s’ofegà en el llac que el reflectia, es menjà a ell mateix perquè res no existia... ni tan sols ell.

L’homo vacuus acumula el fet d’haver-se perdut en el temps, el fet de no veure els altres i el de només sentir-se viu en el mirall, per això no pot reaccionar a altre impuls que no sigui l’instintiu, allò que el recrea com a animal, perquè no pot veure en el mirall altra cosa que a ell; i en els altres, altra cosa que ell; i no s’adona que no es pot viure en l’interval sense substància ni solidesa de ser, en un passar d’aquí cap allà, com un penell que el mou el vent de les voluntats d’altri, creient-se que es mou per la pròpia voluntat, i així no és capaç de cap coneixement, perquè només pot saber el que li fan saber i sentir-se atret pel que li facin sentir-se atret, perquè des del començament no és amo del seu temps, i sense temps, no té passat i menys encara futur. De tot plegat, més d’hora que tard, conscientment o inconscient, sorgeix el desordre, el caos ingovernable dels instints i les passions sense voluntat. El Narcís es creu l’eix del món i confia plenament en les seves sensacions de fantasma, fins que, tard o d’hora, arriba el moment que vol agafar un objecte i comprova que tot se li fa inaprehensible, que no pot tocar res, perquè tot és virtual: ell, els altres – que són modes del seu jo -, el mirall – mai trobareu bellesa en un mirall -, la voluntat desendreçada que no té agafador, que s’envola als aires com una cometa o una bossa de paper. I sense objectivitat, sense voluntat d’objectivitat, no hi ha coneixement, i sense coneixement no hi ha harmonia. El desordre inharmònic del mirall, però, sempre acaba per reflectir la realitat: el passat i el futur, la consciència de l’envelliment que el mirall ara sí reflecteix com a càstig inevitable, com a sentència inajornable. I en aquest present, en aquest moment terrible, neixen els pitjors dels monstres: l’angoixa i l’ansietat.

I el matrimoni de l’angoixa i l’ansietat només pot procrear una sola criatura, potser amb molta diversitat, però una sola criatura: la por. La necessitat de transcendència de l’homo sapiens és convertida en la necessitat de paranys virtuals que assuaugin la inquietud de la voluntat perduda i ofegada en la vida, per a la qual cosa, l’homo vacuus accepta sense renúncia el ‘privilegi’ de l’esclavatge que el faci sentir-se viu, per tal de fugir de la por.

L’homo vacuus reclama imperiosament protecció, socors, recursos per poder exercir el seu narcisisme, per poder executar la seva voluntat, sigui en paranys virtuals, sigui amb la crueltat del seu ego buit, envejós i rancuniós de les voluntats lliures que encara poden ser, viure i creure en l’harmonia de la vida. Però el deforme, només pot veure un món deformat.

L’homo vacuus avui està de sort, papà Estat i mamà Presó el lliuraran del sofriment, com el pastor i el corral preserven els bens, les gallines i els porcs fins al dia de la matança. Tanmateix, l’homo vacuus serà feliç mentre li permetin de tenir les distraccions que ofeguen el seu temps; li garanteixin la protecció i separació dels altres; li ofereixin de fer-se ‘selfies’ amb el dispositiu que el marca, el senyal, el distintiu de cada peça del ramat; i mentre els pastors el convencin que és un bon bé, una bona gallina o un bon porc. I així es construirà la presó de la vida, amb ‘homines vacui’ sense temps, sense amics, sense amor, sense coneixement... i sense altre final que l’escorxador.

Aquí s’apleguen els que freturen de distraccions per no trobar-se amb ells mateixos i enfonsar-se en el buit dels buits, aquells que veuen l’avorriment com un monstre i no com l’aliat que descobreix mons desconeguts i inexplorats.

Almenys que les idees exposades aquí tal com han rajat, ens serveixin de punt de referència per a reflexionar i mirar-nos a nosaltres i al món més enllà del mirall i d’un objectiu.