Abans de res, val a dir que no sóc seguidor de
les sèries. No segueixo les sèries, perquè tot allò que comença s’ha de
concebre amb un final; si doncs no, és un joc de miralls i d’al·lucinacions que
no porten enlloc. Contradiu del tot, la dita castellana de “si breve, dos veces
bueno”, que no essent del tot certa, en aquest cas s’hi adiu... Tots sabem com
es fan i es tramen aquestes sèries enganya-babaus.
Tot i això, aquests dies de Nadal a TV3
passaven un capítol de Merlí abans del telenotícies vespre, i n’he pogut
ensumar fragments, però cap d’ells m’atrapà: Merlí no és creïble en essència.
Un professor de filosofia només pot ser així si és americà, i si és americà no
és professor de filosofia. No sé si m’explico, però és tal com ho he escrit. És
cert que les relacions entre els personatges estan bé, però tot té el regust de
l’adoctrinament social. I si analitzem els minuts dedicats a l’adolescència –de
fet és l’objectiu del programa-, la sèrie només pot ser seguida per adolescents
(avui, nens de 10 anys fins a 70).
En un dels capítols, Merlí, en una de les
seves reflexions, feia entenent que tot es fa per follar; dit així,
textualment. En un altre moment, fa servir la paraula “merda” per definir un
eslògan publicitari. Sí, tot molt d’avui, però dubto molt que un bon professor
de filosofia actués així: A més del fons, sempre hi ha la forma. Oblidar-ho és
oblidar l’essència de l’ensenyament i de la transmissió de coneixements. Com es
pot estimar allò que no es respecta? Tanmateix els joves forniquen i els
professors també, i la sensualitat atrau el cervell reptilià i allà on no
treballen les neurones (eix de la filosofia) hi treballen les hormones. Tots
contents i anar fent...
Llevat de tots els joves, els actors són
professionals, però, em penso, que els manca paper. Em penso, que amb
seriositat, i atraient l’atenció sobre les reflexions d’Heràclit o d’Aristòtil,
de Leibniz o Hume, es faria més pedagogia que estant pendents de si els nens s’enrotllen,
o si aquesta ensenya el cul. Apart de les relacions personals del professor de
filosofia... Tot i això, la gent la veu, s’hi sent bé veient-la. No aporta res,
més que quatre reflexions superficials, sentències que no “s’executen”, s’escriuen
- en aquest cas es diuen-, i no s’hi profunditza. De la possibilitat d’una
reflexió profunda es passa a un canvi de tema sobre si t’has follat a X.
La primera atenció que hem de fer escoltant un
filòsof és tot just com parla, després farem atenció tocant a allò que ens diu.
Merlí, però, és molt actual, nega la
metafísica.
D’un professor de mentida, a un de veritat: El
professor Joan Carles Mèlich, al qual vaig descobrir en un programa del 3/24, i
com a filòsof –per com parlava- captivà la meva atenció en una intervenció
prodigiosa en concisió, memòria i erudició. Tanmateix Mèlich, com Merlí, neguen
la metafísica, i els fa patir d’urticària només sentir-la esmentar. El
professor Mèlich nega que hi hagi veritats universals... La rèplica, tanmateix,
és palmària: les matemàtiques. Almenys n’hi ha una. I si n’hi ha una, no és
impossible que n’hi hagi més. Al capdavall, els físics teòrics que fan
especulació, fan meta-física. La teoria de les cordes, els cucs, i d’altres
teories, no són meta-física i potser més buida que la metafísica?... Com de la
metafísica en parlo més a baix, vull centrar-me en la base de la filosofia del
professor Mèlich –i consti que és una crítica constructiva-: l’ètica de la
compassió.
Suposo que el vaig entendre malament, però em
féu l’efecte que no comprenia o que semblava que havia descobert que l’ètica és
l’anàlisi i estudi de les raons morals! L’ètica, sí, és la branca de la
filosofia que estudia les morals, i per dir-ho d’alguna manera “n’autoritza”
els preceptes o els posa en dubte. Per això l’ètica exigeix, prescriu, un “a” o
“en”: l’ètica a la justícia, l’ètica a la medicina, l’ètica en l’esport...
Pressuposar un ètica “de” és molt pitjor que el concepte de metafísica del professor
Mèlich. Una ètica de la justícia, de l’esport, de la màfia, de la política...
ètica “de”, sotmet l’ètica. L’ètica “a” sotmet l’objecte. L’ètica “a” (o “en”) la
compassió de ben segur que és molt diferent d’una l’ètica “de” la compassió.
Només això.
I per cloure: la metafísica, a la qual, més
que en un discurs, m’hi referiré amb descripcions que espero que siguin prou
clares:
La metafísica és l’explicació del món i de la vida
des de l’esperit. Als filòsofs moderns els fa por perquè s’acosta massa a una
religió, però no saben entendre bé les coses; i que em perdonin.
La metafísica és l’estructura d’una harmonia
que explica el món. I val a dir que cap metafísic s’ha cregut del tot el seu
món. Sempre serà allò que s’acosta “a”... En aquest ideal rau la felicitat de
l’existència.
La metafísica tracta de descobrir l’essència
del tot. Hi ha algun mal en això? Pensem que les profundes reflexions d’un
altre poden ser no res? Només en aquestes reflexions –i en l’art, intuïcions- es
produeix una comunicació real (a més a més del coit).
La metafísica ens ensenya a pensar fora de la
física. I he escrit: pensar.
No hi ha filòsof que no hagi estat metafísic.
Com no hi ha més que assagistes, si no hi ha metafísica. Veure les parts mai no
és veure el tot. Estudiar-te la mà, no és conèixer-te. Veient-te de lluny,
potser et trobes amb tu més fàcilment. I “tu”: és allò que no es veu enlloc...
Després direu que la metafísica no ens és cap coneixement!
Tots els filòsofs són metafísics; fins els
crítics amb la metafísica. Només els positivistes i David Hume, poden ser-ne
exclosos. Als pragmàtics, com no els considero filòsofs, ni els esmento. Apart
d’aquests anti-metafísics, hi ha el monstre: Friedrich Nietzsche.
Després d’ell, la filosofia trontolla.
Nietzsche és el filòsof que cal recomanar al final, quan tota l’estructura
metafísica està elaborada, aleshores és quan cal llegir-lo per fer tremolar
tots els ciments. Nietzsche és això. No comprendre que Nietzsche demana a crits
una nova metafísica, és no entendre’l en absolut; i que els professors em
perdonin. Nietzsche és la constatació màxima de la metafísica: el que busca i
sap que no podrà trobar mai.
Sense metafísica no sabríem que Déu (cristià) havia
mort.
Sense metafísica no sabríem que Déu mai no mor
del Tot.
L’etern retorn no és una metafísica? N’esteu
segurs?
No cal ser kantià, només cal reconèixer que
Kant amb el que diu i escriu ens parla de l’esperit, i l’esperit és
essencialment metafísic. Si voleu acabar amb l’espècie humana, traieu-los la
metafísica. L’esperit morirà aviat. Avui ho comprovem... I quan l’esperit mor,
només resta la força física.
Que la profunditat dels pensaments no ens
obnubilin l’enteniment. No entendrem mai què ens diuen si no hi entenem
l’essència d’allò que ens diuen.
I val a dir que els “inútils” sistemes
filosòfics dels metafísics, són en ells mateixos obres d’art. Voler solucions,
és infantil; és demanar llibres d’autoajuda.
L’ideal és l’única manera de poder concebre la
realitat. Si no podem comparar la realitat amb cap altra cosa, com sabrem què
és la realitat?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada