CARTA OBERTA A

A JOSEP OLIU, el del Banc de Sabadell.

M’excusarà que no em dirigeixi a vostè amb un “senyor”, però com vostè també sap, la dignitat no és el que hom es troba en seus cercles. Si hi afegim que és un banquer, un banquer d’avui, que ho toca tot, que tot ho manipula, que ho tergiversa tot, que influeix en l’opinió pública comprant les opinions privades, un banquer, homes que saben sobreviure en el món d’avui, doncs, és clar, penso en les antigues caixes que els bancs han destrossat, penso en els estalvis que aquests delinqüents amb establiments oberts al públic han furtat als treballadors, penso en la mecànica social de “Il padrino”. Se’ls pot dir Dons, però no senyors.

Es fa dir Josep Oliu i dirigeix un dels grans banc d’avui, i representa “l’aristocràcia” econòmica de l’Íbex35. Puc entendre que una amenaça com la dels comuns i els de podemos l’inquietessin, i fins que tractés de comprar una parcel·la a la política finançant una oposició contra aquest moviment social de base, amb en Kent i la Barbie, fent una revolució política quasi pornogràfica... Que al capdavall tot en el partit taronja sigui pornogràfic i mentida; és l’essència del seu personatge. Ens costà de saber què eren; si eren de dretes, de centre, d’esquerres? No costà de veure, però, que eren anticatalans. No unionistes, sinó anticalants; i això venint d’un nom i cognoms com els seus, representant d’una institució bancària d’arrels fins simbòliques per al tarannà català, el Banc de Sabadell, un petit banc en una ciutat productiva. No, vostè, Josep Oliu és més amant de besar les mans dels reis. Cadascú és com és. Ara bé, fer servir els diners dels catalans per castellanitzar-nos és un crim de lesa majestat. I si algú no hi veu res d’estrany en això, en el servilisme, que pensi com ha crescut aquets banc, en quina influència tenen els seus nens mimats (el Kent i la Barbie) –minsa, però ja són allà-, i hi veurem coses estranyes. I si pensem en la seva última ocurrència, després d’haver acusat els seus estafats de ser miserables “lazarillos”... molt senyor, sí senyor:

Amenaça de traslladar la seu del banc. Tot aquell que se senti català hauria de treure els diners demà mateix de les seves mans. I no per espanyolista ni per defensar els interessos del banc, sinó perquè malgrat que intel·lectualment no és ningú, tanmateix es pronuncia públicament amb arguments que són només amenaces, amb la defensa dels seus interessos per damunt de la llibertat dels altres –aquests, molts dels seus clients-, i amb el prestigi que li donen els diners que aquests clients posen a les seves mans, a més a més de creure’s autoritzat a perdre la neutralitat, que és el que interessa als seus accionistes. Cap banc s’ha espantat fins ara... I que s’espantin tots si cal! Sóc dels que pensa que hi ha d’haver una banca pública catalana, a més d’un Banc central. Treure’ls les eines de corrupció –els diners dels ciutadans- els desarma. És aquest un dels punts claus i essencials perquè els ideals de la nova república s’imposin. A malgrat dels seus desigs!

Olius i Fainés, entre d’altres insignes cognoms de besamans reials, són l’escòria que la nova república ha de soterrar. Per això cal pensar en una banca pública catalana, que sense dubte rebrà els diners i la confiança dels catalans. No dubto que això és possible, per mantenir la independència “política” del govern, oi, Oliu! la pressió dels vostres diners és essencial eradicar-la. Vés-te’n a Madrid, canvia’t el nom, potser en donen un ducat, tanmateix marxa i espero que els diners catalans marxin de les teves mans i els dels espanyols no s’hi acostin. Pensa en: “Banco de Sabadel”, potser seria una solució.

I Josep, no et pensis que demano que us decanteu per la independència, només demano que la neutralitat sigui la vostra conducta. Sense els diners de la gent i les vostres martingales no sou res, i ho saps prou. Quina de merders que has de viure tots els dies! I t’has abaixat els pantalons, veient el que veus a Catalunya? Ser català és acceptar el que volen ser els catalans. Durant molts d’anys hem sofert derrotes, i vosaltres anàveu fent, oi, Oliu? Que bonica és la democràcia! Però quan resulta que les coses canvien, aleshores l’argument és l’amenaça. No vols els diners dels catalans perquè t’interessen més els del Preparao, ara que ven corbetes als finançadors del terrorisme mundial?

Oliu! que ens coneixem! Fixa’t en el Trump, ai, com baveges, com t’agradaria una cosa així per bé que ho neguis; un Felip VI-Trump, no t’agradaria?... Però resulta que em temo que no serà així. Com La Vanguàrdia s’ha convertit en un còmic, espero que el teu poderosíssim banc acabi engolit per algun altre tauró més diabòlic que tu. No et puc tenir respecte, i les raons les saps molt millor que jo. Ja no és el fet de tenir una ètica de llops. És voler globalitzar el vostre fer... No has llegit Kant, sense dubte... Has llegit, potser?

Bé, company, marxa, bon vent i barca nova. Tant de bo la travessia et porti a niells i esculls insalvables. Val a dir que és el meu desig i per diabòlic que resulti, l’haig d’expressar. El desig mai no és una acció. Molt més greu són els teus actes i la teva amenaça. Mai no aconseguiràs d’entendre que poder fer, no vol dir saber fer. Però què et dic, ets banquer, com esperar-ne ètica o un pensament sense interès.