PROJECTE DE PAÍS

Quan parlem d’independència potser no ens adonem que la gran dificultat vindrà quan l’assolim: Volem ser un país més –sotmès a totes les tiranies internacionals- o volem compartir la nostra peculiaritat? Vull dir, cal canviar el sistema espanyol i fer les relacions exteriors, i per això cal plantejar-se com s’ha de començar a construir l’edifici, o d’acord a quins fonaments.

Sense dubte el primer esforç ha de ser de canviar l’estructura estatal, i assolir la veritable independència dels tres poders de l’estat i el control de la veracitat –interessos- del quart poder. La idiosincràsia catalana fa fàcil el trànsit. Al català no li agraden els jocs bruts, la qual cosa no descarta els jocs foscos. Tanmateix, és fonamental si volem tenir un país digne, separar els poders, i no dubto que això ho farem, perquè tots hi haurem de dir la nostra –d’una manera o altra- en la construcció del país.

Resolt aquest primer embat, no gaire complicat, segons penso: aquí, no ens agraden els que no saben desenvolupar bé el seu paper. Sigui un expresident o un exjutge acusat de bocamoll.

L’escull següent, gens fàcil, és el control de l’energia. L’estat català ha de controlar tota la contractació i producció d’energia; si volem ser lliures, és indispensable. Amb el control de l’energia, penseu-ho: una crisi com l’actual si l’estat té el control energètic, pot carregar-se la pobresa energètica en els beneficis, si és que n’hi ha... I recordeu... els més vells segur: tot s’havia de liberalitzar pel bé dels consumidors. Quina enganyifa, Déu meu, quina enganyifa! Allò que és bàsic en una societat ha de restar a mans de l’estat, o sota el seu control. I consti que parlo d’un nou estat, d’aquells que recapta però ofereix i assegura els seus ciutadans, com Dinamarca o Holanda, països més o menys com nosaltres.

L’altre poder estratègic i fàctic és la Banca; oi, Oliu? –Ara ha canviat d’opinió, el pervers. Però, no ens desviem-. Apart d’un Banc Central com Déu mana, és imprescindible una Banca pública catalana. I sé que algú dirà: això és un atemptat contra la globalització! I d’això es tracta. Una banca pública imposarà, a més de la llei, un control fàctic sobre la immunitat de les banques privades, de les quals no crec que m’hagi d’estendre gaire; crec que només amb dir que són una colla de lladres, ras i curt, tothom m’entén. Doncs, en aquests, els hem de fer fora. Volem banquers que siguin banquers, o com a mínim que aquí actuïn com a tals. I no tingueu por, si aquí es fan quartos, vindran com les mosques a la merda. És el seu ecosistema.

Si aquestes qüestions es resolen, la sanitat i l’educació podran ser afrontades de manera mixta i eficaç, mitjançant una excel·lent sanitat pública –res de nou amb diners- i una millor escola. Si allò públic té nivell, és possible obrir l’espai a la iniciativa privada.

Moltes més, és clar, són les qüestions a tocar i prou que ho han de saber els que avui treballen perquè això sigui possible, però hi ha sectors fonamentals del teixit econòmic amb els que cal tenir especial cura: la pagesia, que no podem oblidar encarna la nostra peculiaritat “ancestral”, així com la indústria, sense deixar la banda els afers culturals...

Som el que som i el que hem estat.

El món canvia i les exigències són diferents. Però quan un és com és, és com és. Cadascú té el seu ritme. Catalunya, si vol ser allò que és ha de seguir el seu ritme. La unitat mai no pot significar la uniformitat, i tanmateix és difícil trobar algun exemple on això s’hagi complert.

Si Catalunya no demostra que s’ha de ser el que s’és i compartir allò possible, ni reformarà Espanya ni Europa. I penseu que a Europa, alhora que pensen que Catalunya és liquiditat i aire fresc, hi veuen l’amenaça a trobar-se uns tossuts que menjaran amb els dits els calçots per més que hi hagi forquilles i ganivets.

Cada volta veig més clar que Europa per a subsistir fretura de la revolució en la concepció d’Europa que pot aportar Catalunya. Però ja sabem que el statu quo mai no vol el canvi. No seria la primera vegada a la història que demostraríem el nostre concepte europeista, per això cal confiar que els europeus s’adonaran d’allò que fa temps que dèiem els catalans: l’Europa de les regions; avui, i ara enteses, com a nacions.

Pensem en el que hem de fer.

Si tots volem un país digne, el tindrem. Aquest és el repte.