NO HO DIGUEU A NINGÚ

Ja som a l’any 2017. Enguany poden passar moltes coses arreu del món, al nostre poble, a la família o a nosaltres mateixos, però n’hi ha una que ens afecta a tots com a catalans, per damunt de qualsevol altre dels interessos esmentats. I per què? perquè o recuperem la llibertat o veurem una Catalunya humiliada per la força, altra vegada. La història deixa de repetir-se quan se’n pren consciència. Ara és el moment. Com a independentista ja adolescent aquest és el meu somni, tantes vegades vist quimèric. Però ara, no sóc jo i els meus o nostres, sinó una multitud, la “majoria”. Ara és el moment.

A les Espanyes el tema de Catalunya mai no s’afronta de cara. La gent ignora el problema en tots els seus aspectes, i no hi ha el mínim interès de les autoritats perquè comprenguin què hi passa. Catalunya viu de cara al seu projecte des de fa força temps, mentre Espanya es nega a veure “la crisi”. La ceguesa espanyola els han conduït a una complicada situació: no poden agenollar-se davant de la demanda dels catalans; però, el referèndum, i guanyar-lo, és l’única cosa que pot legitimar-los. L’obstinació els ha portat al descrèdit. Són així: orgullosos fins al darrer moment, i fins davant de l’evidència, penseu en Cuba i les ofertes d’autonomia quan ja eren independents, penseu ara en el cas del “innombrable” Trillo, obstinat fins al descrèdit, o en el cas amb el diplomàtic bàltic acusat amb “proves falses per la policia espanyola” d’haver cobrat dels Pujol per haver fet declaracions a favor del procés (és que s’ha d’estar molt lluny de la realitat per a concebre insensateses com aquesta!).

Avui la situació, segons el meu criteri, està així:

La Generalitat té molt avançat el projecte. Hi ha signes que demostren que la presència de Catalunya es demarca d’Espanya. El funeral de Mario Soares, és una petita, però una significativa prova: El rei no ens representa. La presència del senyor Romeva, això és el que hi deia.

Espanya farà tot allò que li pugui ser possible de fer. D’això no en tingueu cap dubte. L’exemple de Joan Carles I, seguit i augmentat en el fictici cop d’estat fet per Erdogan, s’ha produït en un moment inoportú. Europa no pot tolerar una cosa semblant a Catalunya. La justícia espanyola farà por però abaixarà el to, la premsa bavejarà diàleg obert, i els polítics espanyols parlaran dels llaços comuns, de la immensa història comuna: el descobriment d’Amèrica? La guerra dels segadors? La guerra de successió? La repressió del general Primo de Rivera? El genocidi cultural de Franco? La negativa a la nostra decisió lliure per part del govern d’España, i de tot just, el rei Felipe VI?

Catalunya s’ha independitzar, i España entrarà en una ruïna que significarà la transició de Castella de l’edat mitjana a la moderna. A España hi haurà d’haver, per força, impremta. Pensament lliure.

És trist però és així. I Europa se’n fa conscient, perquè els catalans fem per explicar-los-ho. I sabeu per què? Perquè els catalans no som espanyols. Si això hagués estat reconegut, aniríem al fons dels temps amb els espanyols, però pensar això, és una patologia que avui no té cura.

A Catalunya 8 de cada 10 persones vol votar una qüestió que és essencial per poder estructurar la societat: saber què sent el poble de Catalunya. Això segons la doctrina nacional-catòlica no és possible. Cal suposar que els catalans són menys persones que els montenegrins, quebequesos, flamencs, eslovacs... o escocesos. A Europa, on encara ha d’entrar “conceptualment i intel·lectual” Espanya, això no es pot entendre. A Europa s’entén que s’ha consultar la voluntat de la gent i aleshores trobar les solucions escaients. Que aquest fou el primer plantejament –innocent- de la Generalitat.

El greu problema d’Espanya i el que la condemna, és allargar l’execució del que és inevitable. Al corredor mediterrani, s’hi ha oposat i l’acabaran fent. Al referèndum s’hi ha oposat, i l’acabaran acceptant amb totes les conseqüències, per més que maldin per evitar-lo fins a l’últim moment. I no cal dir que no hem de descartar un bombardeig de Barcelona o Vic per sondejar la població. Es dirà que era un militar, un de sol, però les bombes hauran caigut. Fins davant d’això hem de ser ferms. Perquè qui et treu la veu, no et respecta. Pensant això, es perd la por fins a les bombes.

Així doncs, hem de fer-ho entendre. Una cosa és escoltar-te, i després parlar; una de molt diferent, és no deixar-te parlar, i exigir-te que escoltis i acceptis el que se t’ofereix perquè no hi haurà cap oferta més.

Fins un espanyol de sentiment, que viu a Catalunya, s’adona que cal respectar la identitat catalana, com els catalans respectem la seva. Si aquest espanyol de cor, és demòcrata, en el moment del referèndum votarà independència, i no per la independència, sinó per la llibertat.