Tant de bo Colom hagués restat a casa seva!
Hauria estat millor per a tots. Quina mania a navegar! Els indis haurien
viscut, feliços o fotuts, però a la seva, i de segur que millor que a mans dels
conqueridors. I parlo quant els indis del nord com els del sud; que aquests del
sud com no han estat exterminats, sembla que volen reconquerir-nos (i que ningú
no hi vegi cap deix racista; i que es fixi més en els que foren exterminats, i
per qui).
La cultura nord-americana ha estat imposada a
la cultura europea. La nostra és la civilització greco-llatina, que germina a
tot el continent en les diverses “cultures” europees, unes estructures de
caràcter intel·lectual i artístic a les quals se’ls pot criticar
intel·lectualment uns uts o uns ets, però indiscutiblement la producció
artística europea, des del renaixement, és espaordidora per la quantitat i la
qualitat. Just quan totes les nacions europees es fonamentaven culturalment,
aquells homes que no eren “prou”, cercaven la bona fortuna en terres estranyes;
i així delinqüents, agosarats, predicadors, perduts i trobats, pujaven en un
vaixell i atracaven a la terra de les promeses, per bé que allò promès
signifiqués la destrucció de l’altre... Per què us penseu que no saben estar-se
sense pistoles? La cultura americana és una cultura de nens que quan arriben a adolescents
no poden anar més enllà. Creuen en un món feliç on tot emana del més fort. Una
creença tan imbècil com infantil. I d’aquí, no cregueu que van més enllà. I us
ho demostraré, si per cultura entenem: pintura, cinema, literatura, filosofia,
i totes les ciències pures i aplicades.
Fixem-nos en les arts. París ha estat la
ciutat de la llum, per moltes raons, però sobretot per ser el cor de la cultura
europea (i que els anglesos em perdonin si s’han ofès, que els alemanys no
s’ofenen davant dels francesos. Són coses europees). Després de la primera
guerra mundial, la victòria americana fou la demostració de força, per la
joventut com a nació (un país enorme, orgullós i amb tot per explotar). Però la
victòria no ho seria del tot si no passava per fer-se reconèixer com a
“cultes”, que els diners –prou que ho hauríem de saber- són absolutament
ineficaços per donar coneixement. I París, eix de la literatura, filosofia,
pintura i cinema, era la seva víctima com a ciutat. Així com Alemanya ho era
per la capacitat científica i artística dels seus científics i artistes.
La manera d’atraure els pintors, filòsofs i
científics, fou amb diners. Als americans els agrada allò popular, perquè de
noble no en tenen res. I no dic “noble” en un sentit aristocràtic sinó
intel·lectual; que sempre hi haurà diferència entre un Auca i una Òpera.
Convertiren els pintors en esnobs farcits de
milions. I no hi ha pitjor traïdor que aquell que traint-se traeix allò que
significa. “Inventaren” l’expressionisme abstracte (una desafortunada
definició, perquè l’abstracció mai no pot tenir expressió artística. Tampoc no
espero que ho entenguin) i convertiren l’art, a poc a poc, en disseny; que no són
altra cosa Gottlieb, Rothko o Fontana, per dir-ne alguns. I no esmento Pollock,
perquè estava malalt. I d’aquesta “infantilització” o “neoadolescència” de la
pintura n’han fet la postmodernitat. Valgui’m Déu!
En el cinema, absorbiren, absorbeixen i
absorbiran tots els bons directors i cineastes a cop de talonari per aniquilar-los
el talent. No és que tingueu exemples, és que no hi ha excepcions avui. Al
començ fou una altra cosa. Calia engalipar, comprar el talent. I avui han
assolit de fer Waltdisneiades amb molt d’efectes especials, i com la gent tot
allò que no suposa esforç i es fa admirar l’embabaia, doncs, au, tira milles i
que Déu ens porti a bon port... que es diuen.
En literatura inocularen el periodisme, una
veritable amenaça per a qualsevol literatura. I així han fet de la literatura la
ressenya “d’una realitat”, i d’una particularitat n’han fet un universal. I és
que els americans per a fer-te creure allò que no és, són especialistes... Ara,
cal ser babau!, tot sigui dit. Que se’ls veu a venir a dos hores lluny!
Hemingway i el vell i el mar, i tot plegat. Si
hi ha algú que s’ha llegit el llibre dues vegades, que s’ho faci mirar. A part
que no és un llibre gaire recomanable pel seu sentit ètic. I què dir de Truman
Capote! Una crònica periodística novel·lada considerada una obra d’art.
Cervantes no fou Quijote, Dante no viatjà als inferns, Goethe no vengué l’ànima
al diable –no l’hauria volguda-,
Dostoievski no assassinà una vella usurera, ni Tolstoi es vestia de dona
i era Anna Karenina, ni Kafka era un escarabat... Ara, fes-ho entendre a un
americà! Consideren un geni a Mark Twain, un escriptor de novel·la juvenil! És
notable, sense dubte. Però és com comparar Rabelais amb Twain, que és com
comparar Murnau amb Tarantino. Els americans són nens, que quan arriben a
l’adolescència no deixen de ser nens adolescents tota la vida. Trobar un
americà adult és molt complicat, potser, i “d’aquella manera”, William Faulkner
o Woody Allen, i alguns dies Paul Auster; tot el demés...
(Continua)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada