QUÈ ENS IMPORTA ESPANYA !

Després de la sentència del cas Gürtel, part I, sembla que al país opressor s’han adonat que hi havia una organització mafiosa que dirigia el país. Segons que sembla, fins ahir, ningú se n’havia adonat! No repetiré el que no em canso d’escriure quant a la sistèmica corrupció i putrefacció del ‘cortijo’ dels Borbons. Arriba un moment que la docència és inútil si els alumnes viuen en mons d’unicorns i fantasies mil.

El cas que vull tractar ara és: què han de fer els partits ‘republicans’ enfrontats a la decisió que han de prendre en la moció de censura? La pregunta és absolutament ridícula. Quina decisió prendrien els ‘republicans’ catalans en una moció de censura a França? Doncs, és el mateix cas.

Els partits catalans el dia del circ a les Cortes Españolas han de ser-hi presents i llençar totes les escombraries que puguin sobre l’organització mafiosa del PP i sobre els seus miralls, PSOE i C’s. Aprofitar els torns de paraula per reclamar novament el diàleg per a un referèndum vinculant i tornar-hi i tornar-hi. El problema de la ingovernabilitat política d’Espanya, això, no té solució mentre tota la classe política hispana faci reverències a la corrupció en estat pur que és la vergonyosa monarquia espanyola. I això, no penseu que passarà mai. Espanya és país de mesells i de dictadors. A uns els agrada que els sotmetin i als altres viure del treball dels sotmesos. Si algú dubta d’aquesta afirmació, que comenci la història d’Espanya i la vagi desgranant, segle a segle, episodi a episodi, i s’adonarà que malgrat que el temps passa i comporta canvis en les concepcions polítiques, socials i individuals respecte a la llibertat, a Espanya, segueix havent-hi una classe privilegiada, integrada per una saga mafiosa que ha governat i segueix governant Espanya. I potser aquest és el gran problema, el problema real. Espanya no canviarà mai fins que no perdi Catalunya. Aleshores potser s’adonaran dels criminals que els han dirigit des de 1714, i com han fet fins a l’impossible per sotmetre un poble que d’haver-lo integrat hauria comportat una solució política, econòmica i social al problema d’integrar un país conquerit a les teves possessions reials. Però, no val la pena, malbaratar més saliva ni omplir més pàgines per repetir la mateixa cançó, que de tanta tornada ja s’assembla massa a la nàusea d’un vòmit.

Els catalans, doncs, bé farem d’anar a cantar-los les quaranta a Madrid i reclamar allò que és de justícia democràtica, però al mateix temps, no podem caure en el parany de jugar el seu joc. PP, PSOE, C’s són tres cares del mateix moviment: la monarquia feixista. Res no canviarà ni amb els uns ni amb els altres. Per això, no ens hem de trencar el cap, anem a Madrid, repetim la nostra cançó i el dia de les votacions de la moció de censura, els polítics catalans de Madrid faran bé de celebrar un dinar-berenar-sopar en intimitat.

De cap de les maneres hem d’emetre un vot en els assumptes interns d’un país estranger, això és lleig i un acte molt poc diplomàtic. Els espanyols que tant s’estima el senyor Tardà (qui l’ha vist i qui el veu) que votin allò que els sembli, per a nosaltres, passi el que passi, res no canviarà. Al capdavall, a Madrid el que està en joc és qui són els nous comandaments de l’organització mafiosa dirigida pel rei i els seus lloctinents de l’Íbex35. Els diferents partits cerquen la impunitat monàrquica als seus robatoris i a l’aplicació del sistema de vassallatge borbònic. Tant ens fot que manin els franquistes que ho han fet fins ara, que manin els terribles nacional-socialistes, sí, aquells que tenien una banda armada paral·lela, el dirigent de la qual encara va pel món donant consells i parlant de democràcia, o, finalment, el ressuscitat Primo de Rivera. Entre tanta doctrina antidemocràtica què hem de fem, ballar amb ells? No. Primer treure’ls les caretes, que val a dir que ells mateixos, per agradar al seu estimat poble, es van traient perquè vegin que l’imperi espanyol encara té pobles sota la seva dominació. Després, anar a fer unes cerveses i uns whiskys i esperar quin dels feixistes guanya el govern i la carícia del rei de les porres i la violència.

Així doncs, de veritat ens pensem que el que està passant a Espanya ens interessa particularment? Com més es mosseguin els enemics entre ells, més mal es faran. I penseu que entre aquesta gent no hi ha ni pietat ni magnanimitat. Recordeu que el gran Caudillo d’Espanya, el que tots (PP, PSOE i C’s) enyoren, fou qui deixà matar el seu ideòleg Primo de Rivera per les forces republicanes. Entre ells no hi ha més que egoisme i autoritat. Són un poble que no té res a veure amb nosaltres i que hem hagut de suportar tres-cents anys com a tirania. Ara és hora que ells es barallin entre ells, que se ceguin els uns als altres, i nosaltres hem de perseverar en la nostra lluita d’alliberament i fer el possible per exportar-la a Europa.

A Espanya hi ha una lluita per saber quin franquisme s’imposa. No és cosa nostra.

A Espanya hi ha una absoluta violació dels principis fonamentals de la comunitat europea i dels drets humans, que cal recordar-ho i recordar-ho, els franquistes foren exclosos de l’ONU durant més d’una dècada, i el Caudillo féu aquella sortida digna de ‘Chiquito de la calzada’: «Si ellos tienen Onu, nosotros tenemos Dos». I els espanyols, eufòrics i orgullosos de l’autocràcia.

A Espanya tot és maquillatge, perquè mai no hi ha hagut una veritable democràcia.

I als europeus us preguntaria:

Què penseu que va fer Franco durant trenta-nou anys? Doncs, exterminar tot allò que no fos la doctrina del partit únic. Què féu Stalin a la Unió Soviètica? Exterminar tot allò que no fos la doctrina del partit únic. Hitler i Mussolini, només comptaren amb una dotzena d’anys per a l’extermini de les idees oposades a la doctrina de la dictadura, però el Caudillo comptà trenta-nou anys. Feu un càlcul i veureu que l’assassí espanyol erradicà qualsevol ideologia que no fos la seva. Al cap i a la fi, molt pocs espanyolets es pregunten com és que no sabem res de l’actuació d’aquest règim terrorífic.

Tenim morts a les voravies de les carreteres. Sabem que hi ha fills que els franquistes compraven i l’església els oferia. Sabem que Espanya és el país amb més nombre de desapareguts després de la Cambodja de Pol-Pot (un demòcrata franquista d’esquerres, una mena de Alberto Carlos). Sabem que l’exili d’intel·lectuals, polítics, científics i gent innocent fou l’única manera d’escapolir-se de la presó o del ‘garrote vil’. Aquesta és l’Espanya que agrada a Felipe VI. I si no em creieu, com us expliqueu que en lloc de fer pressió per a la investigació de tots aquests crims, sigui ell qui autoritza i anima a la repressió: no és casualitat que el règim despòtic dels Borbons tingui presos polítics a la presó, exiliats polítics, i ara fins i tot ‘cantants’, per no parlar dels assassinats dels GAL, una manera extrajudicial de resoldre problemes que la monarquia feixista volia treure’s del damunt i que sabia que amb democràcia i llibertat no era possible.

Aquest és el femer espanyol, i els catalans han de participar en l’elecció de la nova direcció del règim feixista que encapçala el Preparao?

La monarquia és l’aliment per als imbècils, que bé ho sabia Franco. La monarquia inculca de manera natural el reconeixement de la superioritat indiscutible i sagrada de les sagues dels grans criminals de la història.

Per tot això, quin ha de ser el vot dels catalans en el canvi de cromos o la nova disposició de l’organigrama del robatori i l’extorsió del règim borbònic?

Una copa i brindar per Catalunya.

Que siguin els espanyols els que s’agenollin davant del tirà. A nosaltres, i el molt criminal prou que ho sap, ens trobarà dempeus i només amb la violència ens doblegarà. Per això cal resistir, que aquest mal-nascut porta a la sang els crims de tots els seus execrables antecessors contra els seus súbdits.

Quan s’és republicà, no hi ha rei. I quan un rei imposa la seva ‘suposada’ autoritat moral damunt dels seus súbdits, demostra que és un tirà. Tanmateix això no li ho intenteu explicar al ‘preparao’. No us entendria. Cadascú té les seves limitacions, i al capdavall, els qui més han exercit la violència són aquells que saben que no tenen el poder, que el detenen contra la voluntat dels seus pobles.

Per tot plegat, que votin el que vulguin. Nosaltres hem de pensar que com pitjor vagi Espanya, millor ens va a nosaltres, perquè d’aquesta manera descobriran a poc a poc tota la brutícia, tota la putrefacció i totes les mentides de la seva entelèquia.

La suma de la majoria no és mai fàcil en el país veí. A qualsevol altre país, no hauria fet falta moció de censura perquè la dignitat del dirigent l’hauria fet dimitir; però aquí, això mai no passarà. I, fins i tot, ho negaran sempre. Per això, cap vot nostre a la seva repugnant política, i que siguin ells els que es vagin despullant els uns als altres. Nosaltres a mirar-nos-ho amb unes crispetes. Tanmateix, no n’espereu res del poble espanyol, que l’hipnotitzaran a cop de qui té la ‘bandera’ més grossa, aquella bandera eterna que és l’eterna lluita contra els nacionalismes supremacistes, hehehe!

Que comenci el compte enrere.