CARTA OBERTA AL

VIRREI DE CATALUNYA

Lamento molt no poder encapçalar l’escrit amb el protocol de respecte i deferència envers la persona a la qual va destinada la carta. I ho lamento perquè és lleig, tanmateix, la premissa fonamental de tot títol honorífic és el mereixement que la persona s’ha guanyat en la consideració del respecte. Malauradament per a vostè, i això no ve de nou, tota la seva carrera política és la demostració de la mancança de criteri, d’ideologia i del mínim sentit de la vergonya i del respecte envers els ciutadans. Vostè és un personatge sense escrúpols, de segona filera, d’aquells servils lacais disposats a fer qualsevol feina bruta per un bon tros de carn. I avui, vostè, en tot miserable, avui té l’infame honor de representar el rei opressor dels catalans i exercir de virrei d’acord al 4% dels vots dels catalans, representant així a l’últim partit parlamentari del nostre país. I amb tot, té la suprema indecència d’actuar com a dictador a Catalunya i alhora acusar el ‘representant legal dels catalans’ (majoria parlamentària) de tirà i cabdill.

Per saber que vostè és un ser menyspreable des de qualsevol punt de vista, només cal recordar la seva trajectòria política de menjadora a menjadora, de servei mesell a miserable dels amos. Lògicament no podem demanar-li consideracions ètiques, polítiques o filosòfiques, perquè és absolutament incapaç d’elles. Prou que sap, i millor que jo, que si allí on fos vostè, hi hagués un partit d’extrema esquerra capaç de ser la garantia de la seva menjadora, sense dubte que vostè renegaria del rei i cantaria les lloances a Marx i a la gran revolució socialista. En resum, és de totes les persones que viuen i treballen a Catalunya, el ser més inic i vergonyós del país.

Les recents declaracions contra el President de Catalunya, el posen en el seu lloc. Les seves rialletes condecorant i saludant els trossos d’animals que van enviar a Catalunya a estomacar gent pacífica, el descriu. Aquest posat entre cínic i desvergonyit, respectuós i befa que és la seva expressió habitual, el descriuen com a allò que qualsevol pare decent posarà com a exemple al seu fill d’allò que no ha de fer ni ser si vol ser una persona honrada: mai siguis així de baix i miserable, fill meu. La dignitat no la dóna un càrrec, la dignitat va de la mà de la persona. I vostè, ni és persona en el sentit profund de la paraula, ni té dignitat, això, en cap dels sentits que aquesta complexa paraula pugui ser interpretada.

És de suposar que després de sopar i comptar els diners dels seus serveis, no ha de tenir cap remordiment ni pensament de culpabilitat de saber que la seva vilesa i incompetència han deixat sense feina a gent honrada i treballadora que ha aconseguit guanyar-se el pa amb la dignitat del seu esforç. Vostè és més dels paràsits borbònics, d’aquells que des de fa tres-cents anys a Catalunya i a les espanyes han saquejat la riquesa del país i han sotmès el poble descontent. Malauradament, no som a França on, en el seu moment, liquidaren els comptes amb els seus amos.

Sí, no tinc cap dubte que essent soci i col·lega del criminal ministre de l’Interior que es vantava d’haver destrossat la sanitat pública al nostre país, sí, no tinc cap dubte que no li treu ni un minut de son saber que la seva perfídia i abjecció poden deixar sense feina a mestres i professors que amb el seu treball d’ensenyament cada dia, sí, cada dia, vetllen per l’educació dels xavals catalans i tenen l’honor de poder vantar-se, ells sí, de ser una peça més de l’engranatge educatiu català, que és el més avançat de tota la península i que ha rebut reconeixements, mèrits i distincions a Europa i a Amèrica. Vostè obeeix com a bon súbdit que és, i no li tremola la mà – perquè incomodar el seu cervell és impossible – a l’hora de destruir el futur del nostre país.

Així és vostè: Incapaç de res de profit, però sempre llest per destruir allò que funciona. Vostè, ho sap millor que jo, pregunta: On és la menjadora? I allà va, corrents, donant cops de colze perquè l’amo el vegi servidor i lliurat a la renúncia de qualsevol llibertat pròpia o d’altri. Per això, ja té entre cella i cella la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Cal destruir la llibertat d’expressió perquè tots venerin l’hereu del dictador, sí, el seu cap, la indigna autoritat que en la seva genètica protèrvia gosa parlar de democràcia i de drets, ell, que a covardia ningú no el guanya: Envia els seus esbirros a maltractar el que ell entén com a súbdits revoltats, ell, que no té el valor, el coratge ni la decència política i humana de ser reconegut pels seus ciutadans com a màxima autoritat. El Caudillo fou qui instà la restauració borbònica que el poble espanyol democràticament expulsà en unes eleccions de les seves institucions per profilaxi democràtica i per preservació dels principis bàsics de la llibertat... Segur que entre copa i copa, després d’algun sopar de gala entre la reialesa que tan bé li presenta el menjar a la menjadora, segur, que entre somriures de satisfacció, eleven les copes i criden orgullosos: Franco, Franco, Franco. Aleshores, no ho dubto, el caçador d’elefants deixa l’entrecuix que té entre mans, per un moment oblida els banquers llepaculs que l’acompanyen i s’afegeix al brindis del nou rei, el ‘preparao’... I no puc preguntar-li quant a si està o no ‘preparao’ ‘el preparao’, no, no puc preguntar-li-ho perquè vostè no és capaç de resposta. Què ha de dir: Ningú no mossega la mà que li dóna a menjar, menys encara quan el servilisme és l’única manera de guanyar-se el pa.

Virreiet miserable, no sou digne de cap respecte ni cap consideració. Sou l’exemple vivent d’allò que és essencialment menyspreable. Només espero que la república us faci justícia.

Qui creix amb la injustícia i se n’enorgulleix és un ser inic i mesquí que viurà sempre en la ignomínia: Enric Millo, virreiet del Borbó Atonyinavelles.

Amb el més gran sentiment de fàstic de la meva ànima,

Que Déu ens deslliuri del mal. Amén.