CARTA OBERTA A LA JOVENTUT DEL MÓN

Per llei de vida, no per cap desgràcia, he deixat de ser jove. El fet d’haver deixat de ser jove, al capdavall, ensenya que si bé has perdut l’energia bruta de la potència màgica de la joventut, has guanyat la maduresa, i com passa amb els fruits que ens regala la naturalesa, el fruit madur és el més saborós i ric en vitamines, perquè l’energia de l’eclosió del fruit hi roman com a essència pura.

És natural que la joventut tingui confiança en ella mateixa, sigui agosarada, innovadora i vulgui adaptar el món al seu ímpetu ‘salvatge’ i ple de vida, com ho podem comprovar en els cadells de qualsevol animal i en qualsevol època humana. Val la pena no oblidar que per damunt de qualsevol cosa som animals, uns animals molt sofisticats i amb unes potencialitats increïbles donades per la més meravellosa de les creacions: el cervell.

Aquest òrgan de multitud de connexions nervioses és infinit en les seves possibilitats de creació. La història, en tots els camps de coneixement, ens descobreix homes admirables que han aconseguit autèntiques meravelles, unes meravelles que perduren en el temps amb la mateixa vigència que en el moment que foren creades. Penseu només en la filosofia de Plató i Aristòtil (els nostres pares intel·lectuals, almenys a occident), o el càlcul infinitesimal de Leibniz i Newton, o les obres de Caravaggio i tants pintors, músics, artistes, per no parlar de tots els extraordinaris avenços científics dels darrers segles, com la sorprenent teoria quàntica que ens fa restar balbs i fascinats per una realitat que ens costa molt d’entendre i que ni tan sols podem comprendre, com reconeixen els mateixos investigadors que ens l’han descobert.

Malauradament, el segle XX és el més nefast i dramàtic període de la història de la Humanitat, perquè si bé és cert que hi ha hagut tristos i foscos períodes històrics, el segle passat es constituïa amb un bagatge brutal de coneixements heretats, i va començar amb una força colossal, tanmateix, a poc a poc, per causa de les dues grans guerres, la Humanitat ha anat perdent la confiança en ella mateixa: la seguretat en els seus principis socials (que desembocaren en els moviments dictatorials) i la confiança entre els homes i el producte de la col·laboració; i així, a poc a poc, se’ns ha anat instruint en el nou model social: l’individualisme – capitalisme o liberalisme ideològic – o l’anul·lació de l’individu – socialisme o comunisme ideològic -.

La segona guerra mundial ha estat el trauma més gran patit per la Humanitat, perquè tots hi hem estat involucrats d’una manera o altra. L’extermini sistemàtic de congèneres en una guerra indiscriminada i cruel, com també en els camps de concentració, després de la pau, deixà els homes ‘de veritat’ molt tocats. Stefan Sweig, escriptor austríac, se suïcidà en plena guerra perquè havia perdut la fe en el gènere humà i en la gran obra artística i científica d’Europa. Cap intel·lectual, del camp que sigui, va restar indiferent al període més lamentable de la civilització occidental.

Després han passat moltes coses, algunes de bones i unes altres de dolentes. Tanmateix, Europa es restablí de la greu patacada per l’empenta de la gent i les ganes de viure i esborrar per sempre més aquell desastre. Però malauradament, el mal que havien causat les dues guerres, i que s’escampà en totes les guerres inútils posteriors - totes elles per raons merament econòmiques -, han deixat un panorama desolador. Quin és el sentit de la guerra? Interessos comercials i econòmics de quatre gats, des de sempre. Com ho hem vist en les guerres d’Iraq, en les quals els interessos vomitius del capital nord-americà (no del poble nord-americà enganyat) han destruït diversos països per a apoderar-se de les riqueses del petroli (investigueu les raons d’aquestes guerres i us esborronareu de saber que per diners i poder han mort milers de soldats i civils sense que importessin el mínim als criminals que dirigien les guerres). Sense cap dubte, si les guerres les haguessin de fer per voluntat i odi dels ciutadans envers els ciutadans d’altres contrades, no hi hauria cap guerra en el món; conflictes i enfrontaments sí, però la guerra no és mai un bé per a la gent, que l’única cosa que en pot treure, és el fet d’haver d’enterrar els seus fills morts per la pàtria, o sigui, pels interessos d’uns capitals assassins.

Durant gairebé mig segle el món va viure dividit entre les dues grans potències nuclears (URSS i EUA), la qual cosa va demostrar la superioritat del règim liberal per damunt del règim autoritari. La por a la revolta popular en els països capitalistes feia que els potentats haguessin de distribuir la seva riquesa per assolir de sotmetre la gent, que mercès a aquesta política, gaudia d’un benestar social i econòmic molt més desitjable que a la tirania comunista. Occident gaudia d’un millor nivell de vida i un floriment menut, però floriment, de la cultura, tant artística com científica. Mentre que els països satèl·lits de l’URSS tenien un nivell de vida baix i sense cap estímul, a més a més d’estar absolutament teledirigits quant a pensament, o sigui, sense cultura i llibertat creatives, i amb una ciència, certament desenvolupada, però restringida pel sotmetiment a l’autoritat i el terror.

1989 és l’any més tràgic per a la història de la Humanitat, molt més tràgic que el començ de la guerra mundial l’1 de setembre de 1939. La caiguda dels països del bloc de l’Est significava ‘el triomf’ del capitalisme, i aquí començava l’agonia de la civilització. Si durant gairebé cinquanta anys el liberalisme ideològic havia demostrat la superioritat davant l’estructura social del comunisme, ara que els capitalistes havien vençut la possibilitat d’una revolta popular, pogueren imposar el neoliberalisme, o sigui, la tirania del lliure comerç, que lògicament afavoreix sempre els més poderosos... i fou imposada la globalització.

No cal ser una eminència intel·lectual per saber que sense una regulació nacional, les corporacions multinacionals havien d’acabar per apoderar-se de les fonts de tot poder. La globalització permetia els més poderosos d’augmentar exponencialment el seu poder i aniquilar qualsevol competència a la seva dictadura de ‘llibertat’ comercial. I a poc a poc, hem anat veient com les corporacions han dirigit la política i han sotmès la voluntat popular – falsament representada en les eleccions, l’enganyifa més sofisticada del sistema, perquè votis qui votis i guanyi qui guanyi, obeirà les ordres de les corporacions o aquestes faran impossible la governabilitat, com us podeu cansar de comprovar repassant la història dels països i governs que d’alguna manera han intentat salvar l’interès nacional del poble dels interessos espuris i particulars de quatre famílies immensament riques, i per tant, capaces de comprar la voluntat de qualsevol, per les bones o per les males. No oblideu que cap dels crims contra mandataris en cap país del món ha estat resultat de la voluntat popular o nacional, sinó dels interessos de les corporacions. Feu un viatge per Sud-amèrica durant els anys setanta i veureu que la voluntat dels pobles ha estat sistemàticament ofegada pels interessos criminals de les corporacions, encantades d’implantar règims dictatorials d’extrema dreta i de terror per assolir la conquesta de les riqueses dels diferents països i augmentar així el seu poder i capacitat d’extorsió en els països més poderosos i lliures. De tota aquesta estratègia, el resultat final és la Comunitat Europea, la tirania perfecta amb aparença de llibertat. I malauradament, avui, en aquests dies que vivim en una presó, ho podeu comprovar sense cap gènere de dubte.

Fa molts anys que el sistema educatiu és la deformació sistemàtica de la llibertat individual. Fixeu-vos que se us diu com heu de viure, com si hi hagués una sola manera de viure i no una manera de viure per a cada un de nosaltres. Tanmateix, si tothom viu la seva vida, la tirania de les corporacions s’ensorra en quatre dies, i per això el sistema educatiu ha treballat profundament per a la destrucció de qualsevol pensament lliure. Se us ha deformat l’enteniment perquè accepteu sense rèplica ni oposició el sistema. Recordeu que se us aconsella què heu d’estudiar, què necessitaran les corporacions, què desagrada als seus amos. I així, la vostra vida ha de consistir en fer-vos rics i viure feliços a les ordres dels vostres amos, que com més bé els serviu més bé us tractaran. No heu de pensar, això ho fan ells per vosaltres. Vosaltres només heu d’esforçar-vos per caure bé a les corporacions, estar disposats a trair qualsevol per a benefici de la corporació, la nova religió, i aleshores tindreu en compensació una vida de confort.

La vida és l’única cosa que teniu. Que sapiguem de segur, només en tenim una. Potser en tenim cinquanta-una o infinites, però, d’acord a l’experiència d’aquests milions d’anys, sembla que només en tenim una. Beethoven només n’ha existit un. Potser sí que primer fou un home de Cromanyó i després un botiguer de fonda en plena edat mitjana, potser ha estat un comptable de banc després, als anys 40, i qui sap si serà entre nosaltres ara amb una altra identitat; però, és més segur que no. Sembla doncs, que Beethoven només n’hi ha hagut un, per a privilegi de tots nosaltres. La vida és la vostra decisió. La vida és el repte individual que s’ha d’assolir en la col·laboració amb els altres. Sense dubte, si entre tots ens ajudéssim a aconseguir allò que cada u desitja, els enfrontaments entre nosaltres serien menors, perquè és indiscutible que els interessos de cadascú són diferents dels interessos dels altres, ara bé, si accepteu les màximes de la teoria neoliberal, tots tenim el mateix propòsit: ser més rics, tenir més. I amb aquesta premissa com a motor per a la vida, l’únic que en traureu és la lluita de tots contra tots, com veiem en els nostres dies.

No sou culpables que us hagin desnaturalitzat. Però ho han fet. Si en la meva època de joventut ens haguessin ofert mòbils per a tenir-nos controlats, saber on som en cada moment, què pensem, amb qui ens relacionem, què volem i desitgem a la vida, sense dubte hi hauria hagut una revolta social. Però les grans corporacions, que són els vostres amos, han fet una minuciosa obra d’enginyeria social, i us han sotmès amb el vostre absolut consentiment. Us han dit: teniu el món a les vostres mans, però no us han dit per què cony voleu tenir el món a les vostres mans, si el que voleu és realitzar-vos en la vostra vida d’acord amb les vostres inquietuds, d’acord amb la companyia del vostres amics i amb les satisfaccions de les vostres afeccions (les vostres, no les que us inculquen), i finalment, amb la convivència amb la vostra parella, aquella persona amb la qual esteu disposats a tenir una vida plena i completa. Però avui, els vostres amos, els que us han posat el món a les mans, us aconsellen de no tenir compromisos. No hi ha amics, només coneguts. No hi ha parelles per a tota la vida, ja que segons el nou paradigma, el compromís és un esclavatge. I no, estimada joventut, el compromís és la més gran de les llibertats. Sense compromís, sense responsabilitat no hi ha cap llibertat, i sereu penells moguts pel vent de la voluntat dels vostres amos: ara Madonna, demà Jackson, demà-passat Rosalía. I no, la llibertat és un compromís d’un amb ell mateix i amb els seus. La fidelitat a la paraula. El contracte signat amb una encaixada de mans. Tanmateix, ells no són fidels, no tenen amics, no tenen escrúpols, menys encara vergonya, ni cap límit per a la ignomínia. I així us volen a vosaltres, obedients, feliços de les joguines que us distreuen de viure, mentre sou esclavitzats a poc a poc.

La vida no està en el mòbil. La vida està fora de vosaltres, en l’aire, en el mar, en la muntanya, en el riu, en l’abraçada, en la companyia, en el compartiment de passions, en les rialles sinceres amb els amics, en les empreses que us hi comprometen, a vosaltres i als vostres socis, en les experiències personals, artístiques, intel·lectuals, socials, en la llibertat responsable que us permet de créixer com a individus en tant que creixeu com a éssers socials. Penseu que un home sol, no és res. Deixeu un nen sol, no li ensenyeu a parlar, no li ensenyeu res, i no durarà més que un cadell de ximpanzé a la selva. Som animals essencialment socials, la qual cosa no vol dir que no tinguem una individualitat que fretura d’afirmar-se, però l’afirmació d’aquesta individualitat, tot just, s’executa en el compromís social, ja sigui treballant d’infermer, d’enginyer, de poeta, d’actor, de pallasso o d’escombriaire. Només essent allò que som serem feliços, i aquesta tasca no és pas fàcil.

Us han fet avorrir la lectura, perquè llegir és la gimnàstica més enriquidora per al cervell, perquè la interpretació obre mons nous. Certament, la ciència és enriquidora, però no en aquest sentit essencial de la vida, perquè la ciència té un resultat, no admet interpretacions, i ens agradi o no, ningú mai podrà tenir una absoluta seguretat de la vida, més enllà de saber que és viu. Per això, la manera de descobrir un savi és sentint-li dir que no sap res; perquè, el que sap, sense dubte és un imbècil, és aquell que s’estima més la seguretat de la ignorància que l’aventura sense fi de la recerca de l’impossible. Vosaltres esteu en el moment que heu de començar a caminar, a decidir per vosaltres, sense que us guiïn. La vostra individualitat es manifesta en el NO, mai en el SÍ.

Avui us estan construint una presó sense escapatòria possible. Viureu com els animals del zoològic, us diran quina és la vostra gàbia, què heu de menjar i a quines hores, amb qui heu de reproduir-vos – el company de cel·la -, què heu de pensar, de consumir, de SER. I no, ningú us pot dir que heu de ser. L’esclau diu SÍ, l’home lliure diu NO. Després d’aquesta farsa que us està robant les hores més precioses de la vostra joventut, us oferiran un magnífic món on en el mòbil podreu baixar-vos una pel·lícula en dos segons. Oh! Quina meravella, podreu baixar-vos una pel·lícula feta pels amos perquè comprengueu què s’espera de vosaltres en només dos segons, i mentrestant amb els seus aparells de geolocalització sabran què penseu, què feu, on sou, què voleu, què creieu, què odieu, què desitgeu, què escriviu... Les vostres cartes d’amor (encara escriviu cartes d’amor? - sense somnis, la vida és una vigília d’absurd -), els vostres missatges seran en disposició dels vostres amos i amb els nous invents de geolocalització, aquest horrible 5G, us observaran a casa vostra estant, al carrer estant, a la muntanya estant, al cotxe estant, follant estant, dormint estant, cagant estant... De veritat voleu viure controlats per un panòptic? Obriu els ulls ara o us destrossaran l’única cosa que teniu: la vida i la vostra llibertat de viure-la com vulgueu.

Hauríeu de començar a desobeir. Hauríeu de començar a relacionar-vos com a homes, de tu a tu i no mitjançant un aparell que transmet els vostres pensaments a l’amo. Us agradaria que els vostres pares sabessin en tot moment què feu, on sou, amb qui...? I això, que als pares no els ho deixareu fer, ho permetreu als amos? Només penseu que els pares us volen i mai maldaran per fer-vos mal, en canvi, per als amos, els que us donen el mòbil, Internet, l’oci que us intoxica i destrueix el vostre pensament lliure, aquests amos, no us volen, per a ells sou una merda que s’ha d’explotar, ja que si tu no fas el que ells manen, ho farà un altre. Els vostres pares, us canviarien per un altre?

No teniu temps, o sortiu demà mateix al carrer a enfrontar-vos a la terrorífica mentida del virus que no us pot fer res perquè sou joves i la natura és prou sàvia com per haver-vos dotat d’un sistema immunològic sobradament preparat per enfrontar els patògens, o arribareu tard. Us estant matant la llibertat, la confiança en l’abraçada, la companyia i el somriure, per això, digueu que ja n’hi ha prou. Ara eliminen els grans, però, vosaltres, els sou imprescindibles, perquè els tirans freturen dels tiranitzats, si doncs no, es moren d’avorriment. A la vostra empenta no la poden vèncer, si esteu units, sigueu com sigueu, de dretes, d’esquerres, de centre, de baix, de dalt, de costat, negres, blancs, grocs, roses o fúcsies. Us estant matant el futur. Què penseu que us restarà després d’aquest desastre premeditat? No tingueu por, que és això el que volen! Teniu la força i l’energia, teniu el coratge, heu de dir a crits que el futur és vostre, que ja n’hi ha prou d’acolloniments, de repressió policíaca i d’imposar-vos les seves merdes de modes lucratives i inútils. REBEL·LEU-VOS!!!

A nosaltres, els madurs, ja res no ens espera que no hàgim vist, vosaltres teniu tota la vida per davant, i la vida US LA FEU VOSALTRES. Crideu que ja n’hi ha prou, que voleu gaudir de l’aire i la llibertat, que voleu veure nens jugant als carrers, que voleu explotar al màxim les vostres capacitats, enfronteu-vos amb determinació a la mala voluntat que us vol fer esclaus, i compteu que si us aixequeu, nosaltres, els madurs que ja no podem córrer davant de la policia com en altres temps havíem fet, estarem al vostre darrere, serem la rereguarda en la guerra per la llibertat. No us fallarem, però vosaltres sou els que heu d’alçar els punys i començar la batalla a mort contra els caçadors d’esclaus. Sortiu al carrer i crideu-los ben alt i ben clar, mentre estavelleu els vostres mòbils contra els edificis de les seus de les companyies de telefonia:

FINS AQUÍ HEM ARRIBAT,

VOLEM ELS VOSTRES CAPS !!!

(No necessiteu telèfons, teniu el carrer per parlar-vos i el món per explorar. No deixeu que us ensorrin el futur, de vida, no en tindreu cap altra)