MAFIACRÀCIA

Malauradament, són mals temps per a la llibertat i la justícia. Arreu del món, dels països amb règims dictatorials oberts o encoberts (majoria) a les suposades democràcies occidentals (minoria), la llibertat i la justícia han estat humiliades. No entraré a considerar els règims dictatorials perquè la llibertat i la justícia hi són substituïdes per obediència i venjança, i els dictadors poden fer el que els sembli bé, d’acord sempre als interessos dels ‘països democràtics’ que, a canvi de l’explotació i col·laboració del país, permetran el tirà d’exercir sense cap impediment. Tal com hem vist amb el príncep àrab que, amb el consentiment i el beneplàcit de les grans democràcies mundials, va esquarterar viu un periodista, mentre tota la delinqüència que representa la voluntat dels pobles democràtics, reia les gràcies de l’esbudellador i ha estat la primera a ocultar l’execrable crim. Com va fer també en els diferents atemptats terroristes de falsa bandera i els responsables dels atemptats, amb els quals es reunia per comandar la lluita contra els criminals, que curiosament, s’asseien en la mateixa taula i empastifaven de sang les cadires i els papers, mentre somreien, perquè aquesta els és una característica especial: aquests criminals sempre somriuen, és el tic del cinisme.

Malauradament, són mals temps per a la llibertat i la justícia. Arreu del món la premsa està comprada i les eleccions són un espectacle per a babaus, on el teatre, la mentida, la manca de compromís i l’enganyifa són la gràcia i l’entreteniment per a la gent d’unes societats frustrades i desenganyades. Els partits polítics d’arreu s’han convertit en cubells de brossa que admeten qualsevol tipus de poca-vergonya si la seva poca ètica i el seu desenfadat posat hipòcrita pot garantir-los uns escons més i uns càrrecs d’on viure a compte del treball dels ciutadans, als quals, aquests indigents intel·lectuals, espremeran per mantenir els seus beneficis i superar la crisi que els seus amos provoquen sense que els afecti gaire, ni en la butxaca ni en l’aspecte ètic i social. Aquest tipus de marginats socials ha d’arrambar-se a la protecció dels amos sense escrúpols, els grans mafiosos internacionals que els tenen compradets i els donen galindaines i els entretenen perquè els hipòcrites babaus obeeixin si volen continuar vivint del saqueig dels ciutadans. Per això, avui, els partits polítics d’arreu són pures organitzacions criminals al servei de la mafiacràcia, els banquers centrals i privats, les corporacions criminals i els especuladors venerats per tota la classe universitària dedicada a la ridícula professió d’economistes, que és gairebé, i dic gairebé, dedicar-se a l’estudi del robatori sistèmic dels béns de treball dels ciutadans, siguin assalariats o petits empresaris. Polítics, economistes i periodistes s’asseuen davant de la porta dels amos, mouen la cua a poc a poc, tenen les orelles ben dretes i la llengua sobresortint del musell, tot esperant, una mica inquiets, però fidels fins a l’extenuació, esperant que surti l’amo i li puguin donar la poteta en senyal inequívoc d’obediència i sotmetiment, per un plateret de pinso deshidratat. Tots ells estan pendents dels amos i de la seva voluntat perquè entenen que la voluntat de l’amo és la seva llibertat i justícia. I no us amoïneu, que aquesta gent no s’escandalitzarà per res, ells mouen la cua, orelles dretes, la llengua entre les dents, sempre satisfets de servir els amos, i amatents de resoldre’ls els problemes, que per això reben el pinso deshidratat que paguen els treballadors.

Ara tenim un nou delicte del criminal número 1 de l’estat espanyol, Juan Carlos I, un veritable paradigma en quant a currículum criminal, perquè ho abasta tot: el colpisme, el robatori, l’homicidi fraternal, que sempre és més emocionant i més tendre que el crim a un desconegut, l’extorsió comissionista, de la qual és mestre entre els mestres, per no parlar d’altres qüestions ètiques, de principi o morals quant a la consideració dels altres éssers humans, pels quals, el fill de Franco, sent tanta devoció i caritat cristiana, que ell és molt cristià i catòlic vaticanista, sí, sent la mateixa afecció que pels elefants. Però, que ningú no s’amoïni, cap dels periodistes ni cap dels polítics exposarà els crims del rei de Franco, tots somriuran com feien amb l’esbudellador de Riad. Vejam si així hi ha un augment de pinso. Ah!, i no us penseu, que la Democràtica Reserva Espiritual dels Drets Humans i Civils de la Justícia i l’Equitat que és representada per la Corrupció Europea no hi dirà ni un mu, vaja uns, aquests!, si els d’abans eren mesells i servicials, això que hi ha ara a la Corrupció Europea és de jutjat de guàrdia. Aquests callaran, miraran on hagin de mirar i els relliscarà l’enfonsament polític i social d’Europa i més encara l’enfonsament cultural, ves!, ells miraran el compte-corrent que engreixen a canvi de favors i delictes diversos, mentre uns éssers semblats als humans s’ofeguen a la mediterrània amb la col·laboració activa d’aquests assassins de despatx oficial europeu. Quan els amos els van dir, ara feu entrar qualsevol cosa que cerqui feina i desarticuleu tot l’entramat social dels vostres països, ensorreu les feines, feu davallar el preu de contractació i augmenteu desorbitadament el de l’habitatge, enfonseu les garanties dels treballadors, robeu-los amb l’IVA, amb la Declaració de Renda i amb els Impostos, que podreu imposar per a tot allò que us piqui en qualsevol moment, que la mafiacràcia està darrere vostre per socórrer-vos. I els de la cua i les orelles, amb la llengua entre les dents, deixaren entrar qualsevol cosa que travessés la frontera, sense cap garantia ni seguretat i en perjudici evident i demostrable dels interessos dels ciutadans que són explotats amb els impostos dels quals viuen els polítics i els lloros de la premsa, així com els economistes del robatori elaborat en les més desprestigiades universitats del món, i tot plegat, per garantir que quan la mafiacràcia fiqui la pota fins al fons, com sempre, els dinerons de tots aquests esclaus del segle XXI els reposin els calés dels esclaus que han robat i malbaratat amb l’aquiescència i col·laboració dels governs i l’assentiment mut dels parlaments, que són una mena de zoològic on trobaràs tota mena d’animalons: de molt perillosos, d’agressius, de paradets que viuen com abduïts, tan sense cervell!, i de dolços exemplars dòcils i afectuosos, generalment molt somrients. I en aquest món extret del Llibre de la Selva viuen les sangoneres extractives de la mafiacràcia. Una gent molt ben vestida, molt educada, molt responsable, molt ben equipada, molt primmirada, molt selecta, molt estricta, molt ben pentinada i maquillada i sempre preparada per manar els crims més execrables mentre fan un esplèndid dinar en el millor restaurant de la ciutat, entre somriures moderats i brindis solidaris. Són tan bona gent! Hi ha tanta honradesa en els seus ulls! Hi ha tanta rigorositat en els seus actes! Hi ha tant de tant que jo crec que avui els hauríem de nomenar sants: Santa Caixa, Sant Santander (que fins i tot té ritme, potser perquè el Botín morí en unes ‘curioses circumstàncies’ que ningú no ha volgut investigar, ves, quines coses!, ells que són l’honradesa, la rigorositat, la moderació i, sobretot, la inquietud de fer Fundacions per ajudar els pobres, pobres!), Sant Sabadell, Sant Bilbao... Jo, és que, perdoneu, m’eixugo les llàgrimes dels ulls. Qui no considerarà miserable Jesús de Natzaret comparat amb aquests veritables prohoms de la caritat, la justícia i la igualtat! Per això el Papa de Roma, sant entre sants, bondat entre bondats, il·luminació entre il·luminacions, sacrifici entre sacrifici, devoció divina entre totes les devocions divines i per tant absolutament desinteressades, pobre entre pobres, pecador entre pecadors, protector de violadors entre violadors (ui!, em penso que això no tocava), per això, el papa els renya de mentida.

És molt bonic el món en el qual vivim. Tothom té respecte per tothom, la meritocràcia és l’essència essencial de l’essència essencial del sistema, on cadascú té el que es mereix, i si has estat capaç de carregar-te una Caixa social i convertir-la en una empresa de robatori perpetu i impune, què dir! Com no serà l’Isidre, sant entre sants! És molt bonic, aquest món. Ens donen tots els entreteniments, tots: putes, jocs, drogues, parcs d’atraccions, Internet, tele, cinema, jutges, polítics, esports i sobretot els ídols del futbol i la música, els nous Newtons i Kants, els grans emprenedors de la nova modernitat... M’haig d’aturar, perquè les llàgrimes m’entelen la pantalla i no sé què hi escric; que això és el que dirien els mafiàcrates, que veuen a la gent com jo com a uns miserables mentiders, difamadors sense escrúpols i ganduls sense art ni benefici, o sigui, éssers repugnants que encara creuen en la merda de la llibertat i la justícia. Pensen en mi i es diuen: Tros d’imbècil! Vols més llibertat que la que tens? Dius el que vols, fas el que vols, votes el que vols – encara que després sempre guanyin els nostres -, i reclames Justícia, però quina justícia més vols: és eficaç, ràpida, equànime i absolutament imparcial. Miserable de merda, em diuen, afectuosament, perquè ells són molt afectuosos, amb tothom, amb homes, amb dones, amb nenes i amb nens, ells no senten cap fàstic ni fan discriminacions. I jo els escupo baixeses i mentides com les que goso escopir-los, i ells em deixen fer-ho, perquè són bons i ho comprenen tot, que la seva magnanimitat és quasi digna de la divinitat, què dic, més que la divinitat, i que Déu em perdoni per la blasfèmia, però ells s’hi escarrassen tot el dia per fer-nos feliços, mentre que Déu, i no T’ofenguis!, ens deixa aquí abandonats i ens espera quan els cucs ens hagin devorat. Déu, sigues just, i reconeixeràs que la bondat i la intel·ligència de la mafiacràcia et supera. Pensa, si no, en el invent aquest que s’han tret ara per acollonir tot el món i ensorrar l’economia per a fer-se més rics i així poder-nos ajudar a tots a ser feliços, que ells, a més, ens ho ensenyaran. La pesta del segle XXI, aquest meravellós enginy que han descobert i solidàriament han repartit, i que els lloros s’han encarregat d’escampar en forma de por. Oh, és que és tan emocionant!

La mafiacràcia ens matarà a tots, els imbècils com jo no compten, perquè la meva vida no els costaria res d’aniquilar-la sense despeses, ves, i sense que ningú els digués res, cony, al capdavall fan neteja d’inútils i desqueferats! Molt ben fet, si fins i tot jo estic d’acord amb la seva suprema saviesa i ascètica magnanimitat. Oh, ja torno a plorar! Cony, quin dia! El que deia, la mafiacràcia ens matarà a tots, però n’hem d’estar ben orgullosos d’haver tingut l’honor que siguin ells els que ens exterminin, o podeu concebre algú altre digne del vostre crim? Ells són els vostres amos, i ells tenen l’absoluta llibertat i justícia de fer-vos desaparèixer per al vostre bé, per al bé dels altres o per al seu propi bé. No sigueu rancorosos!

Visca la mafiacràcia! Ara que la tenim tan ben representada a la Comuna Europea: els assassins de siris i d’altres hominoides al mediterrani (els quatre genets de l’Apocalipsi: La Corrupció, el Consell i el Parlament, amb la inestimable col·laboració de l’honradesa i l’honorabilitat, la suprema intel·ligència i la màxima diplomàcia i respecte que representa el lacai Borrell). Visca la mafiacràcia! Els morts al mediterrani haurien de demanar perdó! Com els siris, els afganesos i els iraquians, haurien de demanar perdó a Aznar i als altres tres criminals – ai!, perdó, sempre em confonc- als altres tres prohoms i profetes de la llibertat i la justícia que ens alliberaren de parlar siri, afganès o iraquià depenent de la zona que ens hagués tocat després de la terrible invasió que volien fer els terroristes; però teníem el far d’Alexandria, la llum de la mafiacràcia per a salvar-nos a tots: I matant uns pocs milions d’hominoides de caràcters àrabs, fent-los fer una diàspora merescuda i justa, a nens i nenes i vells i velles, que són tots terroristes, com ens ho deien els profetes de les Açores, i així han aconseguit de calmar aquelles terres, que avui viuen en pau i una llibertat i justícia gairebé divina – almenys, uns quants milions ja hi han ingressat, per l’abnegada dedicació dels nostres profetes – i que tots lloem i agraïm.

Visca la mafiacràcia europea!