Abans
de començar a llegir aquest escrit, val la pena de veure el vídeo
https://www.youtube.com/watch?v=IwliP6-Iv9I
per poder copsar la veritable dimensió de la immensa i vergonyosa
mentida en què ens fan viure i en la qual estem vivim; val a dir,
que perquè hi volem viure. Sempre és més còmoda l’aquiescència
amb la decisió de l’autoritat, sigui quina sigui, que la
dissensió.
Les
paraules són el constructe de la percepció de la realitat social.
Per això, qualsevol dictadura tergiversa i modifica el sentit de les
paraules per reconduir la consciència col·lectiva a l’acceptació
de la voluntat dels dirigents polítics i socials del país. Exemples
d’això en trobem a l’Alemanya hitleriana, a la Itàlia de
Mussolini, a l’URSS de Lenin, Stalin i els altres, a l’Espanya de
Franco, a la Xina de Mao, etcètera. És el conte de no acabar, i és
el conte de no acabar perquè fins i tot les democràcies modelen la
percepció de la realitat dels ‘súbdits’ mitjançant la tècnica
de la manipulació del llenguatge. Al capdavall, el dirigent polític
construeix el seu model social, polític i econòmic amb les
paraules. Per això, les paraules són tan importants i, per això,
l’educació, arreu del món, ha bandejat totes les branques del
coneixement que tenen per eina de treball la paraula, perquè amb
aquesta castració de les humanitats i la filosofia (el coneixement
que té el seu fonament en l’intent de delimitar i descriure el
significat de les paraules i les seves relacions) s’estronca el
pensament lliure i se sotmet la gent a la voluntat de la classe
dirigent.
La
tergiversació i manipulació del sentit de les paraules és l’eina
clau per a la dominació del ramat i l’obtenció del seu
consentiment, fins i tot en assumptes amb els quals el poble no
combregaria, i que gràcies a la distorsió del discurs, accepta,
comparteix i defensa. Així, tenim meravelloses atrocitats
intel·lectuals que assumim sense cap fàstic, essent i tot cruels
armes de dominació i sotmetiment. Posaré uns pocs exemples de
tergiversació lingüística per a il·lustrar-ho, i el lector, de
ben segur, que serà capaç de trobar-ne molts més.
«Discriminació
positiva», que és l’ocultació d’un ‘privilegi’; apart de
la subtil trampa psicològica d’atribuir un caràcter ‘positiu’
a la discriminació, amb la qual cosa es consagra la discriminació
social com a norma per damunt de la ‘igualtat’. Igualtat, que en
qüestions de dret, és el que per justícia hauria de prevaler.
«Desacceleració econòmica», o sigui, crisi. El fet de dir amb més
d’una desena de síl·labes el que es pot dir amb dues, té
l’efecte psicològic d’esmortir l’impacte de la realitat i de
transmetre subreptíciament la confiança en la desaparició del
‘des’, amb la qual cosa tornarem a l’acceleració econòmica.
S’atura l’impacte crític de la ‘crisi’ i s’amaneix amb un
bri d’esperança.
«Devaluació
competitiva dels salaris», per no dir abaixada de sous. Així
s’assoleix que el miserable treballador combregui amb la devaluació
del sou pel bé ‘comú’ de la competitivitat; la qual és, tot
just, la causa de la devaluació del seu sou.
«Tolerància
zero», o sigui, intolerància total i absoluta. Però la
intolerància és una actitud contrària a qualsevol principi de
llibertat i magnanimitat judicial, per això, revesteixen l’absoluta
intransigència i el fet de comminar a l’obediència cega i sense
reflexió, d’una tolerància ‘nominal’ i que efectivament és
‘zero’, o sigui, cap. Però tot, vestit amb una condescendència
inexistent.
I
per concloure,
«Interrupció
voluntària de l’embaràs», eufemisme d’avortament. Tres
paraules per dir el que es pot dir amb una de sola. Tanmateix,
avortament és una paraula desagradable, que fa referència a un fet
prou traumàtic, per això se’l vesteix amb una ‘interrupció de
l’embaràs’ - que definiria prou bé el fet -, però, val a dir,
que amb l’afegit de ‘voluntària’ s’hi introdueix un matís
psicològic profund (la preeminència de la ‘voluntat’ per damunt
del fet) que redirigeix l’objecte clau de la qüestió envers la
voluntat i no envers l’embaràs, amb tot el que significa,
exonerant de responsabilitat qui té la responsabilitat absoluta del
fet com a resultat de la seva llibertat. De manera perversa i subtil
s’inculca el concepte de llibertat sense responsabilitat. I que
ningú es pensi que estic en contra de l’avortament, tanmateix,
tampoc no estic a favor de minimitzar la gravetat del fet; més, si
l’embaràs es desenvolupa amb normalitat. Tothom és lliure, sí,
però responsable d’aquesta llibertat, i l’eufemisme desarticula
‘la responsabilitat de la llibertat’, i això és molt més
perillós del que pot semblar, perquè transcendeix el fet concret de
l’avortament i s’estén a qualsevol altre acte de llibertat.
Però, com no és aquest l’assumpte a tocar, aquí el deixo.
Hem
arribat, després d’aquest preàmbul, al moll de l’escrit: «La
nova normalitat», una altra pèrfida manipulació del llenguatge.
‘Normalitat’ és allò que és costum, i per tant, que és
natural, habitual i lliure. L’anormalitat és, consegüentment,
allò que no és natural, no és habitual i no és lliure. Fixem-nos
que no ens diuen: «L’anormalitat», i no ens ho diuen perquè
intuïtivament la nostra consciència s’hi enfrontaria, en
entendre-la com a ‘contranatural’, com a ‘defectuosa’, com a
‘perjudicial’. Ens diuen: «La nova normalitat». Però una ‘nova
normalitat’ és, sense cap gènere de dubte, una ‘anormalitat’
respecte de la normalitat anterior i acostumada. Si la normalitat és
el costum, la relació natural, habitual i lliure amb els altres, per
raons d’afecte, sensibilitat o intel·ligència; l’anormalitat és
el trencament del costum, el fet de violentar la relació natural,
habitual i lliure amb els altres, una forma de DESHUMANITZACIÓ que
fractura els costums de la nostra espècie; que per això considerem
‘anormals’ aquells comportaments que violen els hàbits
consuetudinaris de la nostra societat. És ‘anormal’ mantenir dos
metres de distància amb els nostres congèneres, el fet de no
demostrar l’afecte amb un petó o una encaixada, la temença dels
altres, com si fossin els nostres assassins potencials, etcètera; o
sigui, és anormal la destrucció dels fonaments de la societat
perquè destruint aquests fonaments, ensorrem la societat i la vida
comuna que és ESSENCIAL per a la nostra espècie. Però com sigui
que aquest és l’objectiu de tota ‘la mentida de la por
invisible’, han encunyat una tergiversació profundament pèrfida i
perniciosa: «La nova normalitat», que és senzillament, LA
IMPOSICIÓ D’UNES NORMES DE CONDUCTA INHUMANES perquè aquesta
sigui la nostra ‘nova’ manera de viure, allunyats de la relació
íntima, sincera i autèntica amb la nostra societat, i així
convertim els nostres semblants en potencials perills i confiem amb
els ulls cegats i amb les orelles i l’enteniment esberlats en l’amo
Estat que serà la nostra única, íntima, sincera i autèntica
relació i llibertat. O sigui, la presó universal. No oblidem mai
que l’Estat sempre ens diu que tot ho fa per la nostra seguretat i
protecció; essent aquesta la més iniqua de les atrocitats
intel·lectuals dels nostres Estats. Sense dubte, i malauradament,
l’Estat ha d’existir per a garantir un ens superior que
administri la societat, però tot i així, L’ESTAT ÉS EL PITJOR
ENEMIC DE L’INDIVIDU.
I
perquè comprovem fins a on pot arribar la poca-vergonya de la
mentida i la manipulació dels Estats per a obtenir el sotmetiment
dels súbdits, dels seus esclaus (al cap i a la fi, l’Estat viu del
treball dels esclaus que l’integren), us exposo unes dades prou
aclaridores quant a la realitat actual. Val a dir que he arrodonit
les xifres per fer més visible com ens enganyen, però cadascú pot
consultar les dades oficials per a confirmar l’exactitud de les
xifres que exposo com a orientatives:
Morts
en el món des de començ d’any fins a l’u de maig de 2020 (sobre
una població de 7500 Milions)
18,5
Milions (0,0025% població mundial, 2,5 persones per 1000)
6
Milions de causes cardíaques (33% dels morts)
3
Milions de càncer (15%)
3
Milions de fam (15%)
1.5
Milions de malalties respiratòries (7,5%)
1.5
Milions malalties mentals i gastrointestinals (7,5%)
3,5
Milions d’altres causes (15%)
Fixem-nos
en els 1.5 Milions de morts per malalties respiratòries
dels
quals 230.000 són morts de Covid-19 (el 15%)
i
tinguem en compte que el 90% dels morts és gent gran de més de 70
anys i amb patologies prèvies.
Ara,
analitzem el percentatge de morts de Covid-19 amb relació als morts
del món
(no
oblidem que majoritàriament mor gent de més de 70 anys)
(no
oblidem que els protocols de sanitat forcen a reconèixer Covid a
l’acta de defunció)
(no
oblidem que els respiradors que ‘exigeix’ l’OMS maten més que
guareixen)
0,0125
% del total de morts,
SENSE
DUBTE, UNA PANDÈMIA!
MILIONS
DE PRESOS ARREU DEL MÓN.
DESTRUCCIÓ
DE TOTA L’ECONOMIA
I
ANIQUILACIÓ
DE LA LLIBERTAT.
Ara
ja podeu anar a mirar la televisió, a llegir la premsa escrita i a
escoltar la ràdio i els polítics i científics venuts, que us diran
TOTA LA VERITAT.
Com
sabem prou, si alguna cosa manca a les MATEMÀTIQUES per tenir-hi
confiança, és exactitud; sempre són falses i ens enganyen.
Tanmateix, i malgrat tota la desconfiança, les xifres són les
xifres.
The
Last Rebel
(Lynyrd
Skynyrd)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada