QUÈ ÉS LA REALITAT ?

 

La realitat és allò del que no puc dubtar. Tot el que pugui ser posat en dubte, tot el que necessita un examen rigorós per poder-nos-hi definir, de començ, pot ser tant la veritat, la realitat, com una mentida, una fal·làcia o una falsedat. I tot el que pot ser negat com a realitat, ha de ser necessàriament una mentida, fals.

Que els porcs volen, que el temps no passa, que no hi ha una força que atrau les coses a terra, que els homes que duen barret no tenen crani o que les idees són productes gastrointestinals, són afirmacions que podem negar com a realitat, i que necessàriament hauran de ser mentides, perquè ningú no ha vist volar un porc, si no és en una ficció; perquè tothom sap que el temps passa tot i que no el notem, ja que encara que no comptéssim amb els aparells de mesura dits rellotges, l’evidència del nostre desenvolupament i vellesa, serien signes indiscutibles que hem patit un canvi, i un canvi, només es pot produir en el temps; com també que els homes que duen barret tenen crani i només ens l’oculten quan van coberts, que és una constatació que és fa palesa quan l’home es treu el barret i on podíem esperar el buit, hi trobem el crani, cobert o no de cabells; i tanmateix, les idees no són productes gastrointestinals, perquè no són materials, i tot el que recorre l’aparell digestiu ha de ser necessàriament material, i això, val a dir que malgrat que avui hi ha molta gent que creu que les idees són productes gastrointestinals, la qual cosa, en molts dels casos, és perquè dessota del barret del senyor d’abans, i dins del crani, hi tenen budellets, com els polítics. Però en el comú dels mortals això no és així. Les mentides evidents són comprovables, i encara que no sapiguem què és en veritat allò que és ‘la cosa’ (com per exemple el temps), sabem que el que no és, és el que ens descriu la mentida.

Tot allò que podem posar en dubte és més una mentida que una realitat, que per això no podem assegurar l’autenticitat i identitat de la nostra creença amb la veritat del que sigui que creiem d’allò que la cosa és. El dubte és una suspicàcia inherent en el nostre sistema cognitiu, que per això, així en els nens com en l’evolució del coneixement humà, comprovem que la ‘fe’ i la ‘creença’ en l’evidència real d’allò que intuïm, no té fonament de veritat. Sigui en els jocs de màgia que un nen admira tant com el sorprenen – després, a mesura que es ‘faci gran’, hi cercarà ‘l’engany’ -, sigui en el desenvolupament del coneixement humà, que de l’acceptació de l’evidència, ha passat progressivament a sospitar la màgia d’allò que semblava evident, com comprovem en la història de la ciència, sobretot. El dubte, com més excel·lents són la intel·ligència i la raó, ocupa més espai que les certeses. De fet, un home savi és un home que dubta dels seus propis coneixements. I si durant uns quants segles, l’home assumia aquesta paradoxal realitat – la veritat presentada disfressada -, el segle XX, horrorós des de qualsevol punt de vista que pugui ser analitzat, ha convertit l’home en un fidel de la veritat ‘científica’, una veritat científica, que de mica en mica, ha anat bandejant qualsevol insinuació de disfressa i s’ha apropiat de l’absoluta raó. La patètica realitat vírica d’avui ho demostra, que costa l’exhauriment de tota cognició possible, admetre l’existència de tant de babau i somiatruites, sigui per limitació intel·lectual o per venda intel·lectiva, que de tot hi ha a la vinya del Senyor.

Finalment, hem arribat a la realitat, a la veritat, a allò que és contranatural de ser negat i que no pot ser dubtat. Ara bé, quines són aquestes realitats o veritats que no admeten dubte? Certament, les percepcions que ens permet de fer la nostra intuïció constitueixen la nostra existència vívida, però sabem que els sentits ens enganyen i que la veritat sempre es presenta disfressada. Això és així perquè la veritat és tímida, el seu poder és tan absolut que fins i tot s’avergonyeix de la seva absoluta superioritat. Però, quines són les veritats indiscutibles que tots hem d’acceptar perquè no admeten cap dubte ni consideració relativa al que són? N’hi ha moltes, n’hi ha poques? Filem prim, que cal ser molt primmirat alhora d’avaluar la correcció en l’expulsió de tot dubte. La fe i la creença no són objectives realitats o veritats. Hi ha alguna cosa que podem afirmar que necessàriament és i no pot no ser com la concebem? Sí, i només una: nosaltres, entenent-hi el que som en tant que existents, o sigui, no podem tenir cap dubte racional que som, ni que, per tant, hem d’existir. Si hom vol, pot cercar altres afirmacions que puguin estar exemptes de dubte, però, si les analitza correctament, comprovarà que llevat d’aquesta afirmació, formulada altrament però amb el mateix fons per René Descartes, res més no escapa al dubte, amb la qual cosa, la nostra mateixa realitat, l’existència d’allò que ens envolta, es dilueix i perd solidesa i força, comparada amb la magnitud de l’afirmació cartesiana, que si bé errada, és l’única afirmació indiscutible: Sóc, per tant ‘sento’.

I val a dir, que una pedra podria contraargüir: Sóc, malgrat que no senti. Però això és un tema que no pot ser afrontat en poques línies, per bé que és, segons el meu parer, el problema fonamental de l’ontologia, ja que ser, és una qualitat que compartim els éssers vius i els no vius. Ningú dirà que una pedra, com no sent, no és; menys encara si l’hi han esberlat el cap amb la ‘inexistència’. Però això, que és un tema molt més interessant que no pot semblar, ho deixo aquí i remetré a les meves cavil·lacions filosòfiques, quan hagi conclòs el llibre sobre ontologia i teoria de la percepció.

I tot plegat, us direu, a què treu cap això? T’has cansat de fotre llenya als pallassos del circ mundial i als domadors de puces, que ens véns ara amb dissertacions filosòfiques, que a més a més, avui, ja no interessen ni a les facultats de filosofia! Hem bescanviat un món profund, on la veritat és fosca i pregona, de vegades bruta i contaminada, per un món superficial, on se’ns ven la veritat com una cosa dolça com una llaminadura i tant evident com la llum, ben vestida amb les disfresses més cridaneres i lluents, que més sembla una bagassa de bar de carretera, que el fons més fosc de les profunditats més insondables, on costa de moure’s-hi perquè no hi ha llum i ens hi desplacem a les palpentes, només amb la guia de la intuïció, l’únic llum que disposem per descobrir la veritat.

No, no m’he cansat de donar-los el que es mereixen. Com de bé que m’ho passo! Gairebé és una teràpia, almenys així no em cal fer de Clint Eastwood ni anar per la vida fent de Harry el Brut. Si he fet aquest escrit més moderat, més ponderat i reflexiu, és perquè qui coneix què és la veritat - allò del que és just dubtar i allò que és un insult a la intel·ligència no dubtar-ne i creure-s’ho -, és certament un home lliure, un home d’esperit crític, un home que cerca la veritat, que aquest és el coneixement de la veritat: cercar-la; que bé que hem dit que l’única cosa de la qual no podem dubtar és que som i sentim, i per tant, tota la resta són especulacions més ben o menys ben fonamentades, però especulacions, que seran útils sempre que ens ajudin a fer llum sobre els misteris de la veritat. Per això, si alguna cosa no ha de creure una ment racional és en la superficialitat, l’evidència indiscutible - llevat de nosaltres, tot, absolutament tot, és discutible – i la conformitat amb la majoria, perquè la superficialitat és fràgil, com la superfície del llac, que la pots descompondre amb una pedra, perquè l’essència és dins; l’evidència indiscutible és una mentida oculta; i la conformitat amb la majoria és la manifestació més òbvia de l’errada, perquè la massa mai no té la raó.

Fins aquí aquesta mena de dissertació que espero que hagi servit per reflexionar quant al que som, al que volen que siguem i al que ens diuen que som per tal que siguem el que ‘ells’ volen que siguem. La realitat sóc jo; la veritat, sense dubte, és dins meu, i podeu dir-li amb total autoritat, si així ho voleu, Déu. El dubte és tot el món que m’envolta, la incertesa de la vida i el desconeixement del més enllà; i la mentida és tot el que és cridat pels animals que guien el ramat i per les bèsties i males bèsties que amb falses cures i més falsos consells, et volen fer creure en la mentida disfressada de veritat, o sigui, el frau i l’engany que et convertiran en un cap més del bestiar.

Qui tingui orelles, que escolti.