RECTIFICAR ÉS DE SAVIS

En un article anterior, titulat «Borbònia, la Corrupció Europea i el canvi climàtic», hi vaig escriure:

Quant a la Corrupció Europa, avui ja tenim en les seves funcions els quatre genets de l’apocalipsi. Al Parlament Europeu, el periodista dels mass-media, premiat pel seu tarannà, ja que coneixement del que té davant, cap ni un. Només de veure la seva inacció i posat estúpid davant de l’elecció, sí, l’elecció dels representants catalans, n’hi ha prou. L’home ha hagut de consultar-ho als òrgans jurídics de la Corrupció Europea, com quan era periodista i preguntava als amos si podia publicar el que sabia. L’advocat ha dit que hi tenen tot el dret (no cal ser advocat per saber que si guanyes l’escó en unes eleccions, l’escó et correspon. Només en cas de delicte comú i amb sentència ferma es pot posar en dubte la legitimitat de l’escó...

Avui és just que hi faci unes rectificacions, o millor dit, uns aclariments. Crec que haig de fer-ho per honestedat i respecte envers algú que he jutjat, potser, amb massa precipitació. Em refereixo al senyor David Sassoli, el president del Parlament Europeu, la gran menjadora. Val a dir, que el Parlament és l’únic organisme europeu que trien els ciutadans europeus, i alhora és el que menys poder executiu té, ja que els amos el reserven a la màfia del Consell d’Europa, a la infame Corrupció Europea, molt ben anomenada ‘Comissió’, i als delinqüents comuns del Banc Central.

L’anterior president del Parlament europeu era el mussolinià Antonio Tajani, una de les tres insignes princesetes d’Astúries que reberen premi i compensació econòmica per obeir com gossets sense seny, sentit ni personalitat a l’amo. I aquest gosset Tajani, comprat per la generositat del Gran Lladre Espanyol, obeí, com està acostumat qui té ànima d’esclau i a qui la seva misèria individual no li permetria de sobreviure si no és a cop de traïcions, delacions, vendes i altres activitats similars. Aquest esclau sense consciència, violà el principi bàsic i fonamental de la democràcia representativa en impedir les acreditacions dels ‘parlamentaris’ catalans vetats pel tirà espanyol, ja que PER PUR SENTIT COMÚ, una volta són publicats oficialment els resultats electorals, el ciutadà elegit ja és de fet representant dels seus electors com a polític, sigui diputat, senador, regidor o el que sigui. Bé, el gosset va moure la cua, va rebre el premi a la seva obediència i per a sort de tots els europeus, abandonà la cadira que embrutava amb la presència.

El seu successor, lògicament, heretava el servilisme del mussolinià i havia de fer front al que no fou capaç de fer-hi front, el gosset inútil. A Tajani, demana-li obediència i paga-li un bon sou, no li demanis pas que pensi, ni que sigui uns mots encreuats, que li peta literalment el cervell. Ell mou la cua, obeeix i cobra. Mentre la mà que l’alimenta faci pudor a feixisme, l’home se sent a la glòria, i com l’almoina la hi donava el feixista més gran del continent europeu, l’home es pixava d’alegria entre salts i buau-buaus.

La primera vegada que vaig veure David Sassoli, em va semblar un altre acoblat a la gran menjadora, de ben segur que per serveis prestats. La seva manca de decisió autònoma quant a l’admissió dels eurodiputats catalans, era una prova clara que, com el buau-buau i els polítics i la justícia espanyola, desconeixia que la democràcia consisteix que una persona electa no pot ser inhabilitada per cap autoritat per damunt de la voluntat del poble, sempre que no es procedeixi amb el protocol referent a la immunitat, d’acord amb les fórmules establertes, que, aleshores, l’elegit haurà de perdre els seus privilegis polítics. I val a dir, que em fascina que en ple segle XXI, i a l’Europa de les llibertats, un polític necessiti que un jutge certifiqui el que és la base fonamental de tot el sistema. O si no, imaginem-nos que hi ha eleccions, la gent vota, i en acabat, el poder de torn autoritza o desautoritza els ciutadans elegits. Bé, això passa a Catalunya contínuament... però, això és una altra història.

Tanmateix, després de l’esperada decepció quant a la ‘renovació’ dels càrrecs polítics legislatius i executius de la Comunitat, el president del Parlament David Sassoli ha fet una seriosa defensa de la institució que ell representa, com a seu de la inviolable voluntat dels ciutadans europeus. L’energia amb què ha actuat, una volta ha rebut el dictamen judicial, és digna de reconeixement. Com també, la urgència amb què ha restituït la legalitat i els drets que el buau-buau, obeint les ordres del tirà espanyol, havia violat. No cal dir que el gosset hauria de ser jutjat, perquè el seu comportament és indigne, a més de mesell i covard, poc ètic i repulsiu, per la qual cosa no estaria de més que encara que sigui un gosset sense prerrogatives d’ésser humà, se’l jutgi com a tal i repari, almenys, amb la desaparició política, la seva baixesa moral (No li podem demanar més pena, no el tancarem en una gossera municipal, al pobre. Que és princeseta!).

Almenys per l’actitud de defensa dels valors democràtics que ha fet David Sassoli, crec que és just que jo rectifiqui, i com a poc, que li doni un temps per a comprovar si vaig equivocat. Tan de bo, que el parlament es converteixi en el que hauria de ser i no en una immensa menjadora que manté els animalons ben alimentats i contents, de manera que les màfies del Consell i la Corrupció poden fer de la política i de l’economia europea el que en vulguin. Cal reconèixer la dignitat del president, perquè ha hagut d’enfrontar-se als ‘hoolingans’ de l’España Una, i s’haurà guanyat l’animadversió del tirà espanyol, la qual cosa pot tenir per segur que significarà que l’amo de les princesetes, voldrà venjar-se’n, que és l’única cosa que saben fer bé els Borbons, i ho fan amb tota la perversió i crueltat del món.

Algú pot pensar que ara defenso Sassoli perquè s’ha posat del costat de l’independentisme. És clar que m’alegro que s’hagi posat a favor dels meus pensaments i criteris, però la veritable raó, per damunt d’interessos i sentiments nacionals, és que ha retornat la dignitat al parlament europeu, que per obra i gràcia del tirà espanyol i de tota l’exèrcit de miserables al seu servei, havia perdut tota qualitat política, en ser-hi vetats els ciutadans elegits per més d’un milió de ciutadans europeus. Per damunt de qualsevol cosa, que el parlament europeu representi proporcionalment la voluntat exercida en el vot pels ciutadans europeus és essencial per a la seva credibilitat. A Espanya però, i cal no oblidar-ho, gairebé tothom troba normal que ‘l’autoritat’ imposi qui ha de ser el president dels catalans, i veti i empresoni aquells que Sa Majestat no considera lacais i esclaus de la seva voluntat reial.

Així doncs, vull aplaudir David Sassoli per defensar la dignitat de la democràcia representativa contra la voluntat espanyolista d’imposar la democràcia orgànica. La feina que té per davant és immensa, si vol fer-ho bé, ja que l’enemic del poble europeu no és tant la Gran Menjadora, sinó els tres braços criminals de la màfia del BIS (Corrupció, Consell i Banc Central).

Felicito els nous parlamentaris i convido els lectors que rumiïn quin és el sentit de democràcia dels espanyols, que val a dir que no han gaudit de democràcia MAI en la seva història, i van donant-ne lliçons arreu, sobretot els polítics que pertanyen a PP (franquistes democràtes), PSOE (falangistes del terrorisme d’Estat), C’s (franco-falangistes de la crispació i la violència orgànica’), i VOX (monarco-franquistes constitucionalistes de la veritable democràcia), tots ells constitucionalistes i defensors de l’herència de Franco: JUAN CARLOS I i FELIPE VI, els tres grans dictadors que acompanyen Miguel Primo de Rivera, l’amic de l’avi del rei fratricida. Espanya aviat celebrarà el segle de tirania 1923-2023. Que Europa s’ho miri i hi pensi. I qui ho dubti, que consulti els llibres d’història, que si llegeix els diaris espanyols, potser restarà convençut que Primo, Franco, Juan Carlos i Felipe són Washington, Adams, Jefferson i Lincoln).

Fins que Europa no comprengui el darrer paràgraf, Europa no haurà comprès res. El feixisme és viu en el Rei i latent en tota l’organització política i social espanyola, des del Parlamento a la Justicia, passant per totes les forces repressives i l’exèrcit, l’ànima i sentit de l’esperit espanyol i de l’eterna ànsia de la democràcia orgànica: o sigui, de la dictadura eterna.