EL GRAN ERROR D’EUROPA

Quan Europa acceptà la incorporació d’Espanya a la comunitat, va cometre l’errada que la conduirà a la seva destrucció. No cal explicar que Europa es fonamenta en l’errònia creença que la unió econòmica entre els dos grans enemics europeus (França i Alemanya) portaria Europa a una llarga època de pau, una mica com el mil·lenni de Hitler, però amb llibertats. Malauradament, les coses no són així.

En el començ, tot va anar prou bé perquè els dos grans països controlaven l’economia dels països satèl·lits i engrandien la seva economia. No per altra raó el Regne Unit va haver de fer posta per integrar-se a la comunitat, tanmateix, com hem vist fa poc, se n’han hagut de sortir, perquè Europa és el repartiment del continent d’acord amb els interessos dels dos països que per no matar-se entre ells, optaren per unir les seves economies.

Però la gran comunitat europea, malauradament fundada en l’economia i no en la política i els seus ciutadans, freturava de mercats lliures on imposar el domini tecnològic alemany i el monopoli alimentari francès. I així hem anat fent fins ara. La comunitat augmentava el nombre de socis i es convertia, en el seu moment àlgid, en una potència econòmica. L’entrada de nous països no hauria estat un error si la integració comportava la destrucció, sí, la destrucció de les antigues fronteres nacionals. No hi pot haver una Europa unida, si un català o un normand són francesos, i un bavarès o un saxó són alemanys, i un milanès o un napolità són italians. Només amb la descomposició de les fronteres nacionals, podia néixer una veritable Europa dels pobles, on cada ‘nacionalitat ètnica’ ja no compartiria espai amb les nacionalitats estatals sinó amb les altres ètnies; però es mantingueren els estats nacionals que tant de mal han fet a Europa.

Però Europa cercava mercat. La intenció de l’invent era garantir l’eficàcia econòmica del continent i les grans fortunes, sense importar-los el més mínim les necessitats de la gent que hi viu. Aquesta qüestió restava reservada a les institucions nacionals. D’aquesta manera, s’ha aconseguit que la voluntat de la gent romangui eclipsada. El poder s’ha traslladat molt lluny d’on hauria de raure el veritable poder, en la voluntat de cada poble. I així hi ha una màfia que funciona a cops de comissions i suborns, d’aquí el seu nom: Comissió europea, que és l’organisme que tiranitza la voluntat i les llibertats dels pobles europeus; per dessota seu, hi ha l’ineficaç Parlament Europeu, un totum revolutum que de ben poc serveix, si no és per tenir amb la panxa plena un miler de ciutadans afortunats, que poc malden per resoldre els veritables problemes essencials d’allò que representen i només s’encarreguen de combinar les forces en joc, tot per no prendre mal entre ells. I després d’aquestes organitzacions supranacionals, hi ha els governs i parlaments de cada país, que caldria preguntar-se quin sentit tenen, si han de sotmetre’s a la voluntat i imposició dels del suborn i les comissions. Tot plegat és una disfunció política, que l’única cosa que permet és la corrupció, la ineficàcia i l’abandonament dels ciutadans a mans de la corrupció política, sistèmica a tota Europa. Quin sentit té per a un ciutadà votar una opció política al seu país, si després la comunitat (la Comissió Europea) imposarà les ordres als representants d’aquests ciutadans? És la màxima de: Tria el que vulguis, que després nosaltres ja farem la nostra.

I a tot això, Europa, acceptà l’entrada de la dictadura més llarga del segle XX al continent, un país on NO tots els ciutadans són iguals, perquè el tirà (primer, Juan Carlos I, i després, l’infame d’ara) són ciutadans espanyols que estan per damunt de la llei. Potser els europeus no ho saben, però aquests tirans estan per damunt de tota justícia i més enllà de la llei. Són absolutament impunes. Però l’Europa democràtica acceptà la inclusió de la ‘tirania europea per excel·lència’.

Espanya va veure – sobretot el principal lladre del país – que Europa era la garantia del robatori perpetu i que Europa (els imbècils dels europeus, segons pensa sa majestat) mantindrien el que per a la monarquia és l’escòria espanyola: els ciutadans inútils a qui el monarca no pot robar. I així Espanya es convertí en un casino, en un règim franquista amb rostre humà, i els mateixos de sempre han continuat amb el saqueig del treball del poble espanyol, un poble, que val a dir-ho, si li poses la bandera davant, és incapaç de reaccionar, ja que aquesta fal·làcia és l’únic suport a la dignitat com a persones, una dignitat que l’escòria borbònica no té ni amb les persones, ni amb els animals, ni amb les coses. La rojigualda és la veritable pàtria, no necessiten terra (tota és del tirà), i es conformen amb el trosset de drap que simbolitza tots els grans ideals hispànics: servei al rei, a Déu i a l’orgull nacional (que és l’interès del tirà, monàrquic o militar; les dues grans opcions ‘democràtiques’ del poble espanyol).

El cas és que Europa va permetre l’entrada d’un país d’arrels feixistes en tots els seus àmbits: política (PSOE-PP-C’s-Vox i alguns altres de més petits, com UPyD), exèrcit (sense renovació), economia (manteniment de la piràmide franquista amb el rei al capdamunt i la màfia de l’Íbex-35 tot seguit (empresaris lacais del capo. Val a dir que a Espanya o estàs amb el capo mafiós que porta la corona, o el teu futur és la ruïna o la presó. Aquest és el sentit de justícia dels analfabets reials) i sobretot, la justícia (que no ha sofert cap reforma i hi exerceixen els mateixos criminals que dictaven penes de mort i presó injusta amb Franco, però és clar que l’hereu no els havia de pagar amb moneda falsa, i els mantingué perquè el mantinguessin; com ho hem vist durant tota la ‘democràcia’ i ara amb el problema català).

La justícia ha estat el sentit suprem de l’ambició europea de construir una societat millor, una justícia que s’oposa frontalment amb la justícia borbònica, que és qualsevol cosa menys justícia. Pensem en Jordi Pujol, l’amo del Cortijo de Catalunya, un delinqüent comú al servei del Rei d’Espanya, a més de molt amic seu, bé, tan amic, que el Rei fou qui li permeté robar a mans plenes, convertir-se en el capo mafiós de Catalunya, ser espanyol de l’any a l’ABC (diari ultra) i quan es destapà l’onada independentista i a Jordi Pujol se li acudí d’expressar la solidaritat amb Catalunya (ell, el gran traïdor del poble català), començaren a caure-li judicis i delictes, que mentre fou obedient i servicial amb el tirà Juan Carlos I, mai no li havia passat res, i val a dir, que era aleshores quan exercia amb plena coneixença del monarca, el capo dels capos, i robava a mans plenes i construïa la seva xarxa mafiosa. Tots contents, el Jordi i el Borbó. Tots robant, tots impunes i a viure que són quatre dies, i el poble espanyol com és inculte, analfabet i per això, mig idiota, els ha deixat fer. Qualsevol altre poble s’hauria revoltat contra la imposició d’un monarca franquista, però els mesellets, sortien a exalçar el nou rei, de la re-encarnació de l’home que Déu els va enviar, dit el Caudillo, que això deien les monedes.

I això a què ve? Europa ara es trobarà amb la realitat, amb l’evidència que a Espanya no hi ha justícia ni res que se li assembli. A Espanya la justícia és el Rei, el qui dicta les sentències, les ordres de detenció, les polítiques socials i econòmiques i fa un discurs per fotre-se’n de l’imbècil del seu poble, que des de fa tres-cents anys manté la família dels paràsits, i això, encara que el tirà de torn, sotmeti el seu poble a les màximes baixeses. Recordeu-ho, aleshores treuen el drap, i tots ploren d’emoció, de sentir-se alguna cosa. Lligats a una tela, com si fossin botons. No els demaneu, als espanyols, anar més enllà, la tela és el seu sentit i la seva pàtria, que potser per això el criminal contra la humanitat José María Aznar López, féu hissar una enorme bandera espanyola, com per dir-los: veieu que grossa és, gairebé com els meus c... i els de sa majestat.

Que Europa no esperi res dels indocumentats jutges espanyols, són botxins. I si no surten amb la destral a la mà en lloc de vestidets de negre, com pallassos tristos, és perquè faria mal efecte. No tingueu cap dubte que el pitjor que li pot passar a un ciutadà espanyol és haver-se-les amb aquests criminals que regeixen els jutjats; i ja no dic res, si més puges, que així més puges, més baixa és la qualitat ètica i personal de l’animal que rep totes les atribucions del protocol per netejar tota la podridura intel·lectual que el vesteix. Si cerqueu miserables a Espanya, heu d’anar directament a les més altes instàncies del poder judicial, podeu estar ben segurs que no us decebran, allí hi trobareu la demostració de com el vassallatge i la submissió al dictador, a Espanya, és l’única manera de fer carrera i prosperar.

Europa ara se les veurà amb una colla de PREVARICADORS, o sigui, amb tot l’estament judicial espanyol, només expert en com interpretar de manera torta i amb mala intenció la llei per sotmetre qui el tirà mana de sotmetre. Què farà Europa, no ho sé, però tingueu per ben segur que si Europa no afronta amb determinació la manca absoluta de justícia a Espanya, el seu futur té els dies comptats.

Només penseu que:

- El Partit Popular ha estat declarat per diversos jutges (com hauria de ser l’escàndol!) com a ORGANITZACIÓ CRIMINAL. Tanmateix, TOTS els capos de l’organització criminal, són al carrer.

- El Partit Socialista, apart d’infinits casos de corrupció política i robatoris sistemàtics, ha estat una ORGANITZACIÓ TERRORISTA, amb segrestos, atemptats i assassinats. Tanmateix, els capos mengen de les grans empreses del robatori energètic; com Felipe González Márquez, el cap de la banda terrorista.

- Ciudadanos, que ha tocat poc poder, però allí on han pogut posar les mans, ja s’ha untat els dits. I val recordar que apart del catalanòfob de Rivera (que per català s’ha vist apartat de la carrera política espanyola; s’ha de ser idiota profund per no saber-ho!), i la coneguda com a ‘la montapollos’, la segona de bord, que és una noia de Jérez de la Frontera, Cadis, filla de policia polític de Franco i amb un oncle que pertanyia al règim de la salutació romana.

- VOX, el partit monarcofeixista espanyol per excel·lència. Anti-tot el que no sigui Espanya, Espanya i Espanya. Aquests exigeixen que els prevaricadors dels ministeris de Justícia espanyols humiliïn els jutges europeus i es passin per dessota la sotana les interlocutòries europees.

Què us penseu els europeus? Que a un jutge espanyol hi ha algú que li hagi d’ensenyar alguna cosa de justícia? Han estat tots escolaritzats, i saben llegir i escriure, i així que arriben a la facultat de dret, se’ls ensenya tot el manual per a exercir la justícia: La foto del Rei. No han de saber res més. Els únics canvis substancials en la facultat de dret en aquests quaranta anys de continuació de la dictadura franquista, n’han estat tres, no per notables, si no per circumstancials: Canviar la foto de Franco, per defunció, per la de l’hereu Juan Carlos I, i canviar la d’aquest criminal poca-solta, per raons d’estat i de vergonya aliena, per posar-hi la nova llum d’Occident: Felipe VI, el tirà de la repressió, de la injustícia i de la vexació.

Europa s’enfronta a una tirania. Lògicament, l’única sortida digna d’Europa és l’expulsió d’Espanya de la comunitat, senzillament perquè a Espanya hi regeixen els mateixos principis polítics que a la França de Lluís XIV. A Espanya l’Estat és el Rei: dictador de polítiques i economies per al seu propi benefici, mantingut de la ciutadania amb el treball miserable que permeten les seves lleis, i, sobretot, jutge suprem.

Potser Europa no ho sap, però a Espanya qualsevol alt jutge i qualsevol alt fiscal és un terrible delinqüent, un PREVARICADOR necessari, ja que d’altra manera, sense servei mesell a les ordres del tirà, no hauria passat d’un jutjat civil.

Això és Espanya, l’orgull de l’estabilitat, ja que no ha canviat en res des de les disputes entre Juana La Beltraneja i la terrible Isabel La Católica. Espanya és la Castilla imperial. El país de la contrarreforma, la del ‘que inventen ellos’, del soy español, a qué quieres que te gane, i ‘Viva la muerte, muera la inteligencia’.

Europa té la paraula.