DE MENTIDES I DE NENS

*

Abans de res, vull començar amb la sorprenent notícia publicada pels tebeos del règim NOM, «Infobae» i «Yahoo», segons la qual, han estat presentats diversos estudis científics que demostren i certifiquen que hi ha immunitat col·lectiva contra la ‘mentida’, i que per tant, amb aquesta ‘mentida’ ha passat el que passa amb tots els virus: que la gent genera immunitat. Crida l’atenció que en ‘ple segle XXI’ s’hagin de publicar estudis que demostren i corroboren el que se sap des que l’home és home. Però bé, tampoc no hi donem gaire voltes, estem en el temps que estem i avui ens dominen els més incapacitats i els més indigents en intel·ligència. Per això, res no ens hauria d’estranyar.

Tanmateix... Si hi ha immunitat, no hi haurà vacunació, ni voluntària ni obligatòria; aleshores, suposo que tothom estarà d’acord amb mi, que els ‘responsables’ polítics hauran de reposar els milions d’euros públics que han donat graciosament, seguint ocultes ordres ‘superiors’, a les indústries farmacèutiques perquè aquests ‘centres de filantropia’ ens ‘inventessin’ la vacuna exprés que salvarà tota la humanitat. És de pur sentit comú, que si un irresponsable dilapida els diners dels altres, n’hagi de respondre, primer, tornant els diners dels què ha fet un ús indegut, i després, amb la corresponent presó. I si parlem dels homes de Soros, els pallassos de ventrilòquia Sánchez i Torra, a més a més, hauran de respondre per ALTA TRAÏCIÓ, en enfonsar l’economia del país per una grip comuna. Les seves responsabilitats van molt més enllà dels quaranta mil morts per la ‘mentida’ (suposats, ja que enguany s’ha produït el miracle de la inexistència de mortaldat per grip, fet insòlit) i s’estén a la VIOLACIÓ de tots els drets elementals i fonamentals de l’home, amb l’exercici terrorista d’un execrable ABÚS DE PODER, que com era de veure, han executat per defensar-se del descobriment de la mentida. No em reiteraré quant a la imperdonable magnitud dels crims dels depravats, perquè ho he escrit en anteriors articles; només recomano el lector que rumiï si creu que és possible una societat viable que no castiga i extirpa del seu si els elements que durant sis mesos han persistit pèrfidament, sense remordiment ni la menor flexibilitat, en la destrucció de tot allò que la societat és socialment i individual, políticament, econòmica i cultural. No hi ha crim més repugnant entre els homes que l’intent d’aniquilació de la llibertat, com no hi ha acte més repugnant entre els homes que la humiliació, l’ofensa a la dignitat a la qual tot home té dret només per ser home. Qui atempta contra aquests principis de la llei natural, deixa automàticament de ser un home, i per tant, perd qualsevol prerrogativa que pogués deslliurar-lo de ser considerat i tractat com un animal perillós.

*

Però, no és d’escòria, que avui volia parlar. M’interessa tot el contrari, la meva intenció és dedicar aquest escrit als nens, sobretot, als pares dels nens. Val a dir abans de començar, que de molts dels assumptes que tractaré o enunciaré, se’n poden escriure llibres sencers, però, com és evident, a l’article, amb l’enumeració i la descripció superficial dels assumptes, ens haurà de valer per comprendre el fons de la qüestió, el punt tan delicat com definitiu que vull que el lector destapi dels vels que des de sempre l’han ocultat. Perquè...? Hi ha un veritable interès en l’atac i destrucció dels nens?... Espereu al final, i aleshores contesteu.

Si hi ha un nadó en tota la creació coneguda que sigui excepcional; aquest és el nadó humà. La peculiaritat extraordinària d’aquest misteriós ésser és la capacitat intel·lectual, la possibilitat de ser racional. Aquest tret exclusiu de l’espècie humana, fisiològicament i psicològica, significa que el nadó compta amb un instrument que, si bé és compartit amb moltes altres espècies, cap d’elles arriba al grau de complexitat i de nivells que és capaç aquesta massa cerebral que en néixer pesa a penes 400 grams, i que es desenvoluparà i creixerà fins a multiplicar per quatre el pes del moment del naixement. Si el cervell dels animals els dota de la capacitat i possibilitat de supervivència, el cervell humà hi afegeix la capacitat i possibilitat de la imaginació (fantasia, creació, especulació, deducció...), que és l’essència de la vida humana, i que és la que pot fer transcendir la supervivència al grau de vida. La supervivència és una directa adaptació al medi: però la vida, és el gaudi d’aquesta adaptació, un gaudi que només es pot assolir mitjançant el ‘coneixement’. Així doncs, el nadó humà dins del seu crani oculta l’enginy de la il·lusió (la vida), o sigui, la possibilitat de transcendir la superficial i absurda supervivència. I val a dir, que els homes no pensem perquè la supervivència ‘ens rellisca’, sinó perquè sense el pensament, no hi hauria hagut supervivència. Per això, l’home associa viure a coneixement, perquè sense coneixement (parlo en un sentit molt ampli) no hauria pogut sobreviure. Potser l’home és l’animal que pensa, perquè si no hagués arribat a pensar, no hauria durat com animal.

El misteri de la vida i la seva il·lusió és el que els pares tenen entre les mans quan sostenen el seu fill. Cap pare ni cap mare desitgen el mal del seu fill, sinó que li desitgen una vida millor que la pròpia. I això és natural, a no ser que els pares siguin desnaturalitzats, perquè, tot allò que existeix conscientment, tendeix sempre a la millora; també és clar, si no està desnaturalitzat. I repeteixo tant aquesta paraula perquè la ‘desnaturalització’ ha estat la intenció del poder amb relació amb els nens des de finals del segle XIX.

El desenvolupament, les diferents etapes, d’un nen fins a la pubertat, comença en el període inicial de gairebé sis mesos de vida vegetativa (aquesta etapa és essencial per tal de restablir el trauma sofert pel cervell durant el naixement – documentat científicament), després, el nen estableix el contacte i la relació amb la mare, sobretot: essent aquesta una etapa de descobriment per al nen: l’afecte, l’atenció i l’estimulació. I així, dia rere dia, el nen creix seguint un procés de desenvolupament sensorial i afectiu, que conclourà entre els tres i quatre anys, quan ja ha madurat tots els seus sentits de percepció. Aquest període és determinant. L’emotivitat, la innocència i la curiositat han d’haver estat inserits en el cervell del nen durant aquests quatre anys, si no, mai podrà aprendre cap d’aquestes ‘facultats’. D’ençà dels quatre anys, el desenvolupament del nen és sobretot intel·lectual, d’interrelació amb ell mateix, amb la família, amb els companys d’escola, amb els veïns i amb el món. Els coneixements que des d’aleshores pot assolir dependran de la seva capacitat intel·lectual (que depèn directament d’haver estat estimulada o no) i del seu sacrifici. Val a dir, que si bé el sacrifici intel·lectual pot esmenar deficiències inicials de la seva capacitat, no passa el mateix amb els afectes (les emocions), l’atenció (la curiositat) i l’estimulació (la innocència), que si en el seu moment no foren inserides mitjançant ‘l’amor’, ni el nen ni l’adult mai no les podran reconèixer. Aquest és el poder de l’amor, un amor que no es veu, no s’escolta, no es compra ni pot distorsionar-se. És una mena de relleu que els pares cedeixen als fills. I no és aquí on haig d’exposar-ho, però val la pena de dir, que l’amor és el que excita la intel·ligència fins a precipitar-la a la raó; ja que el coneixement no és una altra cosa que l’amor a la intel·ligència.

Després d’aquests primers quatre anys, el nen continua el seu procés de creixement en la tasca del desenvolupament psicomotriu, l’acabament de ‘l’enginy humà’; per això, un púber, ja no ens sembla un nen, perquè ja no l’és. L’aparició de l’excitació sexual esberla el món de la innocència infantil, perquè la ‘competència’ sexual fa esclatar la innocència infantil, aquella mirada que s’admirava de tot pel sols fet de ser; ara, el púber, descobreix l’interès i la voluntat. Per això, l’amor de l’època de la innocència és transcendental: sense amor, l’interès i la voluntat imposaran el seu pas marcial sense miraments envers l’altre. La voluntat i l’interès només poden vèncer-se amb l’amor. I tinguem present que l’amor no negocia, és incondicional i per sempre (que això és el que el converteix en una relíquia).

El segle XIX és el segle de l’educació obligatòria en els països més ‘avançats’, la qual cosa és en realitat ‘l’ensinistrament’ del jove en l’interès i la voluntat. ‘La cinta blanca’ de Michael Haneke és una esplèndida il·lustració de tot el que he escrit fins ara. Les grans guerres del segle passat són el resultat lògic d’aquest ‘interès i voluntat’ de destruir els constructes de la innocència de l’amor. El pas marcial sense miraments envers l’altre s’escampa per arreu. I tots els fills del segle XX són víctimes d’aquesta mancança d’amor i innocència (les guerres i post-guerres), que per això avui estem com estem. Si mentre desconeixíem el poder de l’amor, el practicàvem com humans per instint i intuïció; ara quan reconeixem ‘científicament’ el poder de l’amor (escric ‘reconeixem’, perquè d’Ell ens en parlen totes les religions i creences espirituals), resulta que l’amor es converteix en una teoria superficial, i l’home practica per excitació instintiva l’interès i la voluntat, com un animal més. Que no perquè un humà vesteixi un vestit car, deixa de ser un animal simiesc. Allò que el farà diferent de la mona, no està mai a la vista. Com l’amor i el coneixement, que mai no estan a la vista, però que són els que ens descriuen, individualment o emparellats, l’ésser humà. I si he arribat fins a aquí, és perquè vull fer explícit que hi ha un abisme entre un home (ésser humà) i un humà, un abisme infinitament més gran que el que hi ha entre una mona i un humà. Aleshores, pares, què voleu que sigui el vostre fill? Si voleu que sigui un home; l’amor que li doneu, serà prou. Si voleu fer-ne un humà; tot el que li doneu, serà poc.

I tota aquesta dissertació, a què carai ve? Per respondre aquesta pregunta, adoptaré l’estratègia gallega, o sigui, respondré amb unes altres preguntes:

Si la llet de la mare és la salut del nen (encara que el metge mundial i psicòpata Bill Gates maldi per fabricar una llet millor – S’ha d’estar molt malament del cap per arribar a pensar una bajanada com aquesta!), l’estat de por, l’angoixa o l’ansietat i l’estrès de la mare, no afectaran la qualitat del nutrient fonamental del teu fill? Si ja l’has deslletat: Creus que la relació del bebè amb rostres emmascarats que el sotgen sense expressió facial genera empatia? O potser, més aviat, por i desconfiança? Si el teu bebè, ja camina: Creus que impedir-li el passeig i el joc amb els altres nens és positiu i l’estimula alhora que desenvolupa les habilitats psicomotrius? Creus que el teu fill pot veure amb innocència una borregada de zombis que caminen sense expressió? No creus que el nen aleshores es distancia, no sent cap emoció positiva envers els altres? Creus que això és bo i sa? Penses que és innocu que quan surts al carrer us poseu tots el morrió, i que si et pregunta per què, li diguis que és perquè, si no, la policia et pot multar? L’estàs estimulant o li estàs castrant la llibertat? Li estàs donant confiança o li estàs destruint la dignitat? De veritat penses que per al teu fill és bo i sa no respirar oxigen? De veritat creus que per al teu fill és bo i sa estar reclòs i limitat de moviments? De veritat et penses que defenses el teu fill, negant-li el contacte amb els gèrmens, el qual és essencial per al creixement i enfortiment de la nostra potència de vida? De veritat et creus que protegeixes el teu fill, oposant-te al contacte social que permets als gossets i als gatets tot dient que així juguen i es fan grans? Pensa si obeint, estàs malmetent el teu fill. No em creguis, valgui’m Déu! Informa-te’n, només. I després decideix, ja que si estimes el teu fill - ja ho he dit abans -, només li has de donar amor, tota la resta vindrà amb el seu esforç. Aquesta és la teva única responsabilitat: Transmet-li amor, i ja està. De ben segur que mataries per portar-li un tros de pa, però deixes que et castrin el fill, deixes que el condueixin psicològicament mitjançant estratègies d’ensinistrament per convertir-lo en un perfecte esclau. No oblidis què veu el teu fill al carrer: zombis sense expressió, ciutats mortes sense activitat i olora la por. Això li estàs oferint al teu fill? I, per concloure, que no vull que acabis per odiar-me; només, fer-te saber que per cada cèl·lula del nostre cos, viuen amb nosaltres deu microorganismes, siguin bacteris, virus, fongs i altres, sense els quals... sí!, si ara te’ls traguessin tots... moriries.

Contempla el teu fill com dorm, que és la màxima expressió de la innocència i de la meravella, i aleshores contesta’t tu mateix les meves preguntes. Ell vol un pare covard que obeeix com un xai amb morrió, o vol un pare que quan manqui, li hagi deixat la llavor de la vida? Ell s’ho haurà de fer tot, és clar, però tu li has de donar el que li és fonamental, gairebé tant com l’aire que, amb el morrió, avui l’hi impedeixes. Ah! I si et costa desobeir els pallassos de ventrilòquia, pensa que els ha costat ben poc d’aplicar protocols de iatrogènia, d’administrar sedacions amb morfina i d’incinerar les víctimes del seu holocaust (recorda només que les cremacions les feren perquè no es realitzessin autòpsies – com mana tot manual epidemiològic - i que, al final, en descobrir-se els veritables motius de les cremacions, han posat en evidència el seu crim, per més que ho amaguin els lloros de la premsa).

Contempla el teu fill com dorm, observa la vida que s’amaga darrere la finestra, respira l’aire que et regala la nit i després de sospirar, decideix-te. D’aquesta decisió depèn la seva vida: llibertat o esclavatge.

P.S. M’hauria agradat de tractar l’assumpte de les vacunes – avui una ‘fe’ gairebé , però com que em temo que els pallassos de ventrilòquia ens donaran raons per a parlar-ne, que els seus amos bé que les volen; doncs, ja en parlarem. Tot i això, només un recordatori: una de les grans decisions del procés de Nuremberg, fou la taxativa prohibició de la introducció de píndoles o altres substàncies o la seva inoculació mitjançant vacunes, sense la manifestació del consentiment del ‘pacient’. Avui, els pallassos de ventrilòquia estan del bàndol dels que foren ajusticiats llavors, i es refermen en el seguiment de la medecina de Joseph Mengele. No per altra raó, en un escrit anterior reclamava un nou Nuremberg, vist que les situacions es repetien; si allí en els fets consumats, aquí amb els primers assaigs i seriosos indicis, com el rebrot o la segona onada, que aprofito que l’esmento, per invocar algun d’aquests indigents de la medecina perquè em presenti un sol treball d’una sola epidèmia ‘rebrotant’. Si algú sap d’una segona onada, és perquè hi ha algú que mou l’aigua; d’altra manera, és absolutament impossible de saber-ho. Per això, quan els que l’afirmen, ho fan amb tant d’èmfasi, amb els nassets de pallasso, el somriure de nino assassí i els ulls de lluç, sense expressió ni punt de llum d’intel·ligència, ja sabem que són còmplices amb el silenci, o si no, col·laboradors, o si no, part indispensable i activa del pla.