Sense dubte, algú ha cridat els psicòlegs a les armes. Si ahir o abans-d’ahir es lluïa un psiquiatre, ara li ha tocat el torn a un psicoanalista a ‘Vilaweb’ (que un psicoanalista ens recorda Woody Allen i fa molta patxoca intel·lectual). L’home en qüestió es diu Ramon Riera, i respon a les poques preguntes que li fa un lloro. El titular de l’entrevista és «El sentiment d’amenaça pot ser tan inaguantable que tendim a negar-lo». El titular fou el que em féu llegir l’entrevista.
D’entrada, no existeix cap sentiment que sigui ‘sentiment d’amenaça’. De fet, l’únic sentiment és l’amor; però aquest tema és assumpte per a un llibre, si bé no descarto algun dia de fer-ne un resum orientatiu en algun d’aquests escrits. Que tinguem la ‘sensació’ d’estar amenaçats i diguem que ‘sentim’ una amenaça no vol dir que l’amenaça sigui, de cap de les maneres, un sentiment. L’amenaça és una sensació (les sensacions se ‘senten’) o una evidència (que no deixa de provocar una sensació) i aquesta sensació, com totes les sensacions, provoca una emoció, en aquest cas: la por i l’alerta, o sigui, l’estrès fisiològic i mental. És més, la sensació d’amenaça és una sensació que si no és de curta durada – i un psicoanalista ho hauria de saber – és una perillosa ‘malaltia’ que posa en risc l’estabilitat emocional i psicològica. Per exemple, si hem d’anar a la guerra, la sensació d’amenaça ens tenalla en un començament, però aviat, pels mecanismes de defensa psicològica, ens hi acostumem, perquè és la manera de garantir la nostra supervivència. Si a qui va a la guerra, se li fa inaguantable l’amenaça, no la negarà, com diu el Ramon; sinó que se suïcidarà. El que va a la guerra, s’acostuma a la nova situació – no la nega – tot i haver de ‘renunciar’ a la seva llibertat. I per posar un altre exemple, si analitzem algú que rep maltractaments i amenaces, el maltractat no nega mai l’evidència de la violència, però emmalalteix per no poder-se’n fer escàpol, perquè psicològicament no pot suportar la situació, encara que físicament, i per instint, es converteixi en un animal que vetlla exclusivament per la supervivència . L’home és vulnerable, com diu ell, i és conscient de la mort, com diu ell, i per això mateix, l’home és l’únic ésser que és capaç de ser ‘conscient’ de la VIDA, i per aquesta causa pot anar i ha d’anar més enllà de la senzilla supervivència animal.
D’altra banda, no és cert que la vulnerabilitat i la mort guiïn la nostra conducta. Tot just és el contrari. L’home sa, psicològicament, se sent invulnerable i immortal en situacions naturals i acostumades; només davant l’amenaça, l’home retorna a la sensació de vulnerabilitat i mortalitat, i reacciona enfrontant-s’hi o recollint-se en la covardia, que és un AFEBLIMENT de la nostra psique, i per tant, el començament de l’anul·ladora sensació de vulnerabilitat, que comporta la por o el terror a la mort. I val a dir, per a deixar els conceptes més clars, que com a homes, cal ser conscients de la nostra vulnerabilitat i de l’evidència de la mort, però només, com a condició ‘sine qua non’ de la VIDA. No ens enganyem, podem prendre mal en qualsevol moment de la nostra existència per causa pròpia (una malaltia), aliena (una agressió) o per pur accident (un cotxe que ha trencat els frens i ens atropella, un test que cau d’un balcó o un accident en una química que t’agafa just quan passaves pel davant o que t’envia un fragment de metall per matar-te mentre veies la televisió a un quilòmetre del lloc dels fets – les dades poden no ser exactes, però això darrer, és un cas verídic). La mort és el teu company, i el millor per viure feliç i alegre, és acceptar-la i alhora obviar-la. Som morts des que naixem, mentrestant, l’única cosa positiva que podem fer, és viure.
Dit això, quant a l’entrevista, voldria fer unes observacions i que qui les llegeixi, hi pensi. El nostre amic hi diu: «Que els polítics no ho fan bé no pot servir d’excusa per a negar l’amenaça i la realitat» (sic). Amenaça?, em pregunto. Ho diu perquè hi ha uns centenars de milers d’asimptomàtics (gent sana)? O ho diu perquè el nombre de morts és ‘escandalós’ (dels 1100 morts diaris a Espanya, ara, de la suposada malaltia, en moren una dotzena de persones al dia, que són gent gran i amb malalties prèvies)? Si fos un veritable psicòleg, el que et faria veure és la realitat i diria: ‘l’amenaça, la veus tu només. No hi ha cap raó per témer un virus com el de la grip!’ En uns altres temps, si haguessis manifestat terror a la grip, t’haurien tancat en un sanatori. Avui el sanatori és el carrer i les cel·les són les cases. A més a més de la frase, cal destacar-ne el detall subliminar: ‘Obediència a l’autoritat’. És a dir, que els polítics siguin uns perfectes incompetents, no treu que existeixi l’amenaça. La pregunta és: El senyor Ramon se’n fia de perfectes incompetents? Creure en un demostrat incompetent, no és insània? I no està de més de dir, que el senyor Ramon no exposa, en cap moment de l’entrevista, un argument mèdic ni sòlid o una referència científica de l’amenaça i la realitat. És així, només perquè ho diuen ell i la colla d’inútils?
Més avall, fa una comparació dels polítics amb un pare maltractador. És per pixar-se de riure! Ens diu: si un nen maltractat un dia rep unes instruccions adequades del seu pare, creu que el pare li vol mal, però, en realitat, el pare l’està protegint. Això, segons ell, és el que fan els inútils incompetents en la manifestació més perfecta de la perfecció de la inèpcia! O sigui, aquests polítics que et violen, et maltracten, abusen de tu, et destrossen la dignitat i ofeguen la teva llibertat, són els que vetllen per tu. Se suposa que per continuar violant-te, maltractant-te, abusant-te, destrossant-te la dignitat i ofegant la teva llibertat. Si els arguments justificatius de les seves teràpies són d’aquest tipus, dubto que els pacients algun dia surtin del trauma.
Fins i tot, gosa dir que el confinament – amb el qual, com a psicòleg, hauria d’estar en absoluta oposició, perquè és un terme militar o penitenciari i no sanitari – ha tingut coses positives: per exemple, ha fet que els vells es facin conscients de la mort (suposo que el vell que m’està llegint, l’engegarà a pastar fang) i ha ‘millorat’ la relació familiar. De veritat? pensa amb els budells? De cap de les maneres pot millorar la relació familiar en una situació de presidi. Només en llibertat creix l’amor i la unió del nucli familiar. Que la gent no tingui temps per a la família i la relació amb els fills, no s’arranja aprofitant atemptats contra la llibertat, sinó corregint els defectes d’una societat que no té sentit; una cosa, això del sentit, que hauria de pensar el nostre amic. Perquè en certa manera t’està dient: això no obstant, ‘quan els ’nostres amos’ et deixin tornar a la feina; aleshores, amb els teus fills, que s’hi relacioni Rita ‘la cantaora’’.
La veritat és que és fascinant la perversitat de la ment, i més quant qui emet aquests disbarats té sota la seva responsabilitat la salut mental de la gent. La mare de Déu! Bé, com deia, es veu que han cridat a les armes al sector de la psicologia, potser perquè es començaven a sentir veus que deien que el gran problema de la ‘immensa mentida’, apart de les greus calamitats mèdiques i econòmiques que ha provocat, provoca i provocarà, seran els futurs desequilibris mentals de la gent. El fet de tancar la gent perquè sí a la presó, és un crim que qualsevol psicòleg hauria de denunciar, tanmateix, els homes, mesells i obedients, ens animen a ser obedients i mesells com ells, perquè els nostres pròcers només estan preocupats per la nostra salut (per això hi ha hagut la mortaldat de vells!) i mai de la vida de la història del món, pels calés que roben a la ciutadania que treballa. És psicòleg i no veu que els pròcers viuen del teatre més ben pagat de la història? Vegeu només, per comprovar-ho, que tots els polítics estan d’acord amb tot el relatiu a la ‘immensa mentida’; no hi ha ni una sola veu discordant. Mai hi ha hagut tanta unanimitat en el món! El que pot arribar a fer un virus que ningú no ha vist! Però, el bon home, ens recomana de seguir les instruccions dels polítics, que encara que et fotin els calés, el pèl, el futur, la dignitat i la llibertat, així com la independència, són molt bona gent, abnegada i amb una capacitat de sacrifici que ens n’esgarrifaríem, segons es dedueix de les seves declaracions.
En fi, salutacions a un altre dels pallassos del circ, i que Déu ens agafi a tots confessats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada