O ELLS O NOSALTRES

En diverses ocasions he fet servir aquesta expressió, i com que no recordava exactament quan ni en quin context l’havia feta servir, he recorregut al cercador del blog (a la columna de l’esquerre) per sortir de dubtes; i m’he trobat amb cinc escrits: dos d’ells que feien referència al procés d’independència de Catalunya, i que ara i aquí no vénen al cas; a més a més, n’he trobat un altre, titulat «L’atordiment audiovisual» que, essent prou interessant i recomanable, tampoc no s’ajusta del tot a la qüestió que aquí vull exposar; i finalment, dos textos més, titulats «L’Europa del BIS» del 2 de juliol de 2019, i «Assassins de la Humanitat» del 10 d’agost del mateix any. En trobar aquests dos textos, el primer que m’ha vingut al cap, és que ja a mitjan de l’any passat exposava clarament els meus justificats temors. Són dos textos recomanables, perquè són molt il·lustratius del present i de la realitat en la qual ens movem.

«O ells o nosaltres» és una proclama que només es pot fer servir quan no hi ha cap possibilitat de negociació ni d’enteniment amb l’enemic, i se sap que l’altre vol la nostra destrucció sense contemplacions. Per això, abans de continuar, vull reproduir dues cites històriques: La primera, dita pel canadenc (no és injustificat de fer esment, ja que faig referència al Canadà, que Justin Trudeau, el president del país, és un ninot de l’elit; ni que l’any 2014, el ‘prestigiosíssim’ Udo Schuklenk, docent de filosofia a la Queen’s University d’Ontàrio, va proposar ‘l’avortament post-natal’, que avui és estudiat legislativament pel govern, tot dient: «Els pares haurien de ser capaços de decidir lliurement sobre el que equivaldria a un avortament post-natal», sí, com ho heu llegit!, i això és dit per un professor de filosofia, no per un capo mafiós sense escrúpols ni sentit de la dignitat humana!... I encara tenim confiança en aquestes escoles criminals que anomenem Universitats!!!), doncs, el canadenc de qui vull reproduir la seva constructiva frase, és George Brock Chisholm, primer president de l’Organització Mundial de la Salut, pronunciada en la Conferència d’Educació, a Asilomar, Califòrnia, el dia 11 de setembre de 1954:

«Per assolir el govern mundial, cal treure de la ment dels homes el seu individualisme, la lleialtat a la tradició familiar, el patriotisme nacional i els dogmes religiosos.»

La segona de les cites històriques que serveixen d’introducció al tema de l’escrit, és del 17 de febrer de 1950, quatre anys abans, pronunciada pel banquer James Warburg, un dels grans representants d’una de les grans famílies del crim mundial, en una compareixença davant de la Comissió de Relacions Exteriors del Senat dels Estats Units:

«Tindrem un nou ordre mundial, ens agradi o no ens agradi. La pregunta és si el govern mundial arribarà per consentiment o per conquesta.»

Bé, crec que amb tot el que ha estat exposat ja podem veure ‘l’humanisme’ inherent en aquest moviment i totes les seves personalitats. I perquè comprenguem bé ‘l’humanisme’ dels filantrops, vull referir ara, la definició de «terrorisme» segons l’ONU, una definició consensuada després d’un debat entre experts en el zoològic de Rockefeller, que diu així:

«Qualsevol acte destinat a CAUSAR LA MORT O LESIONS CORPORALS GREUS A UN CIVIL, o a un no combatent, quan el propòsit de l’acció, per la seva naturalesa o context, és INTIMIDAR LA POBLACIÓ o obligar un govern o una organització internacional a realitzar un acte, o abstenir-se de fer-lo.»

I encara vull afegir la definició de «terrorisme» segons la R.A.E. (molt més desenvolupat i estricte en les seves accepcions, que el que presenta el diccionari de la llengua catalana):

Accepció 1:

«DOMINACIÓ PER TERROR»

Accepció 3:

«Actuació criminal de bandes organitzades que, reiteradament, i pel comú de manera indiscriminada, pretén crear ALARMA SOCIAL AMB FINALITATS POLÍTIQUES.»

Ara ja tenim el material documental suficient per enfrontar l’actualitat que té aterrida la població d’arreu del món. L’alarma social amb finalitats polítiques, com la dominació de la població pel terror, i també la causa de perjudicis de salut per una acció que pretén intimidar la població, són més que evidents, són PROVADES. Per això, tots els dirigents polítics dels governs per acció, i els altres representants parlamentaris PER COL·LABORACIÓ O OMISSIÓ, indiferentment de la seva afiliació política i ‘ideològica’ (això és un acudit) són culpables del greu delicte de TERRORISME. Les dades de defuncions, malalts i afectats, i totes les mentides que han dispersat cada volta que obrien la boca, demostren sense gènere de dubte que no hi ha cap motiu per aquest exercici de terrorisme, que ha comportat: l’enfonsament econòmic del país, la limitació de llibertats i la intimidació de la població; i això és demostra comparant les ridícules xifres presentades per ‘la mentida’ amb les ‘naturals’ defuncions i malalts per la grip comuna, 30 vegades més contagiosa i 3 vegades més letal, en condicions normals.

Tanmateix, no només són culpables els polítics que obeeixen els agents del N.O.M. que he esmentat en les cites de més amunt (i en els escrits a què he fet referència en començar), sinó que hi ha sicaris, siguin encobridors o còmplices, com la PREMSA I ELS CIENTÍFICS venuts, que han actuat a les ordres de la banda organitzada que està treballant en aquest complot contra la HUMANITAT. Només els ciutadans i els homes de lletres poden ser exclosos del delicte de terrorisme, per bé que no haurien de ser ignorats els pseudofilòsofs que han compartit l’AGENDA, si bé n’han estat pocs; ja que els més beligerants, com els filòsofs Byung-Chul Han i Giorgio Agamben, que varen exposar de bon començament la seva oposició a les accions indiscriminades de les bandes organitzades, se’ls ha tret l’altaveu perquè no puguin continuar expressant les seves idees i mostrar a la gent la necessitat de fer front a l’acció ‘LLIBERTICIDA’ DE TOTS ELS GOVERNS MUNDIALS sota la pressió de l’ORGANITZACIÓ CRIMINAL MÉS GRAN DE LA HISTÒRIA.

Per això, cal que el poble assumeixi d’una vegada i per totes la seva responsabilitat. Al capdavall, s’hi juga ser o no ser: la seva llibertat, el seu futur i la seva dignitat. I per fer-ho, caldrà analitzar la situació, que és del tot ben compromesa, estant els pobles envoltats de terroristes que presideixen els països, plegats amb un grup predilecte de sicaris, i al costat i ben protegits, per les altres institucions estatals, justícia i cossos de seguretat, que participen del greu crim d’ALTA TRAÏCIÓ per omissió de la protecció de les lleis de dret natural i de la defensa dels drets humans, com també de les garanties legals de les constitucions i legislacions en vigor. Davant d’aquesta traïció al poble i a la nació o pàtria, què podem fer?

Malauradament, quan no hi ha justícia, només mana la força de les armes. Per això, els agents de policia de tots els cossos i els militars, són la clau del restabliment de la legalitat a la qual han JURAT FIDELITAT. Sense dubte, la jerarquia estarà col·ludida amb els terroristes, d’altra manera no haurien arribat a ser jerarques dels seus respectius cossos. Però aquests no són els que ens han de fer més por. Tots aquells que pertanyen als cossos de seguretat i a l’exèrcit, que estimen la seva pàtria, el seu poble (del qual formen part com les seves famílies) i mantenen la seva fidelitat al jurament que van fer, han de saber que la rendició davant de l’atac terrorista és una deshonra que no té possible justificació. El seu deure és el servei, no la submissió als violadors de les lleis que garanteixen la pau i el progrés del país. Per això, tots els que tinguin tracte o familiars amb els homes que són ‘agents de pau’, han d’exigir-los que compleixin amb el seu deure i actuïn en conseqüència. No cal dir que sé prou que això és molt difícil i que és una decisió que els pot costar de prendre (i costar-los molt cara), més que res perquè veuen que allò que era blanc, ara és negre, i que el que era negre, ara és blanc. Però, què farien si el seu general, davant dels seus ulls, cometés una deserció que deixa venuts els seus companys i el seu poble? S’ho miraria i acataria l’ordre del traïdor? O tractaria de reduir-lo i el deposaria de les seves funcions? I no estic cridant a la revolta militar i policíaca contra ‘l’ordre establert’, sinó tot el contrari, els exhorto a DEFENSAR ELS PRINCIPIS QUE HAN JURAT i que els caps visibles i responsables del país estant traint en totes les seves clàusules per vendre-les a l’estranger, a l’enemic, sí, a l’enemic dels pobles i de la gent... ells inclosos.

Si aquesta reacció no és possible i actuen com a sicaris dels enemics de la nació, fent costat i donant protecció als criminals que venen el país i el sotmeten en un exercici de terrorisme pèrfid, pensat i documentat fins a l’avorriment; aleshores, es convertiran en agents privats de les corporacions contra la legitimitat del poble com a sobirà. La qual cosa, almenys com a dret natural i principi fonamental d’una societat, és un crim que caurà sobre les seves consciències. Per això, si obedients i mesells, persegueixen el poble, l’atemoreixen més, detenen la gent i la humilien, etcètera, la nostra llibertat i la nostra dignitat ens obren la porta de la legítima defensa, que ni la més perversa i podrida de les lleis té arguments per contradir-la. Si et volen matar sense judici ni prova de culpabilitat, per caprici dels poderosos, tens tot el dret a defensar la teva vida a risc que l’altre perdi la seva.

En aquest cas suposat, l’única possibilitat que tindrem és la ‘tàctica de les rates’: viure amagats, organitzar-nos d’amagat, relacionar-nos amagats, i donar els cops en els moments oportuns i en els llocs escaients. Ara sabem que TOTS els polítics, els periodistes que s’han fet ressò de la veu de l’amo i la mentida, els científics que per incapacitat intel·lectual han venut el seu saber a l’aparença i la negligència, i els jutges, que són, de tota la classe alta de la jerarquia, els més corruptes; tots ells, amb la seva aquiescència i displicència, han abandonat les seves funcions, les seves responsabilitats, i com capitans de vaixell covards, han embarcat en la pastera de socors deixant que la tripulació i els viatgers s’ofeguin. A ells se’ls hauria de caure la cara de vergonya de veure què estan permetent i com ajupen el cap i desvien l’esguard com nens avergonyits per mancança de coratge.

És evident que no exposaré aquí els mecanismes difícils d’aquesta resistència, el que cal és que la gent que ja compta amb una organització – compte amb tots els traïdors que hi pot haver, perquè ara més que mai, només es pot tractar amb gent de TOTA LA CONFIANÇA -, aquesta gent ha de moure els fils, ha de convertir-se en una xarxa invisible i eficient que mogui la gent. Només amb estructurar des d’ara una bona xarxa principal, els altres arribaran; perquè hi ha molta gent que està disposada, i n’hi haurà molta més a mesura que el crim que pretenen perpetrar sigui més evident. Som molts més nosaltres que aquesta colla de paràsits que ha viscut tota la vida del treball dels seus esclaus, o sigui, nosaltres. És hora de dir-los prou, d’organitzar una societat des de baix. Però per això caldrà recuperar el poder, i això passa per la DESOBEDIÈNCIA CIVIL, LA INSURRECCIÓ DISCURSIVA, LA DENÚNCIA PÚBLICA I CONSTANT, LA PERSECUCIÓ I MENYSTENIMENT DELS PARÀSITS, sense compassió, I LA INFORMACIÓ. En aquesta lluita, ningú que hi vulgui participar, ha de ser exclòs. Tant és el color de la pell, la ideologia política, la creença religiosa, la tendència sexual, l’afecció a un club de futbol o la preferència musical...

O ELLS O NOSALTRES,

LA LLIBERTAT I LA DIGNITAT NO ES LLIUREN,

I SI PER CONSERVAR-LES, CAL LLUITAR,

LLUITAREM, I SI CAL,

LLIURAREM LA VIDA ALS ASSASSINS,

OMPLINT-LOS D’INFÀMIA...

PERÒ DEL TOT PLENS D’INTEGRITAT,

D’HONOR I LLEIALTAT A LA NOSTRA LLIBERTAT.