Fa
temps que han prostituït la nostra vida, tant de temps, que és
difícil de determinar exactament el moment del començ i els
diferents passos o canvis subsegüents i constants. Per bé que,
sense equivocar-nos quant a la història recent, podem datar en la
segona dècada del segle passat l’inici de tot, i també, com
progressivament se’ns ha canviat la realitat (guerres i pau)
d’acord amb ‘els seus’ interessos; tot fent-nos pensar que
aquells interessos eren els nostres. Val a dir que els monstres no
són ximples, i han dirigit la vida de la gent acomboiant-nos
constantment, tractant-nos com a nens que miren els pares per
aprendre d’ells com actuar i com gaudir de les estones
d’esbargiment i de participació en la vida social. Els pares
juguen amb els fills per fer-los créixer en tots els sentits, per
fer-los homes lliures; i ells, els monstres, juguen amb nosaltres per
fer-nos a poc a poc però sense descans, esclaus: aquesta és la
diferència... I han aconseguit la submissió que pretenien obtenir
molt, però que molt subtilment. Per això, així com el pare
aconsegueix la natural interacció amb el fill mitjançant el joc i
les rialles, ells assoleixen la contranatural submissió dels esclaus
mitjançant els entreteniments (TV, cinema, esports, sexe...) i la
satisfacció dels ‘seus animals’, amb la distracció i
l’excitació dels instints bàsics. Ells breguen incansablement
contra els obstacles que es troben, tot, per nosaltres, per fer-nos
la vida més feliç. Som la seva absoluta obsessió... I tant de bo
que ens deixessin en pau, que ens deixessin viure la nostra
llibertat, però, això, els amos no estan disposats a fer-ho perquè
és en la humiliació, on el psicòpata troba plaer, i aquesta és la
característica fonamental dels nostres amos: la psicopatia, el
terror a la llibertat. Per això, com no són ni poden ser esperits
lliures, l’única cosa que els corca és constatar que la llibertat
és un miracle que ells són incapaços d’entendre i gaudir, ja
que, com tota psicopatia, la malaltia mental sorgeix d’una errònia
interpretació de la vida o de la incomprensió de les relacions que
són establertes amb el món i els altres durant la nostra
existència.
No
entraré aquí a considerar què és psicopatia o malaltia mental.
Valgui dir que els diagnòstics que la majoria de psicòpates
professionals, ‘eufemísticament’ nomenats psiquiatres,
descriuen, són interpretacions errades dels problemes del malalt. Hi
ha bons metges dedicats a la ment, que saben que aquestes errònies
interpretacions de la vida o la incomprensió de les complexes
interrelacions que la vida comporta així individualment com social,
en la immensa majoria de casos, poden ser resoltes amb el diàleg, la
confrontació d’interpretacions i la confiança mútua, i no amb
medicaments que malmeten el cervell per sempre més i fan del tot
impossible l’establiment de les relacions naturals entre metge i
pacient, que és l’únic mètode que podrà conduir el pacient a
estabilitzar la seva vida i les seves emocions. Tanmateix, als
psiquiatres els donen un títol, un paperot que certifica la seva
demostrada psicopatia, el seu decidit propòsit de convertir els
pacients en malalts crònics sense salvació, i així, els
psicòpates-amos els permeten d’enriquir-se amb el servei que fan
en estabornir els esclaus més complexes i ‘inadaptats’. És un
sofisticat i complex mecanisme de privació de la llibertat
individual, per al qual estan ensinistrats els psiquiatres. I com no
em vull estendre, conclouré aquest incís, dient que NINGÚ pot
determinar la bogeria de ningú, llevat, és clar, que el malalt
demostri una ‘absoluta desconnexió’ amb la realitat, o sigui,
que a més de ser un perill per a ell mateix, sigui un perill per als
altres. I he escrit ‘absoluta desconnexió’, la qual cosa és ben
estranya i inusual; ja que d’una manera o altre, tots patim de
desconnexió de la realitat perquè la realitat és absolutament
inabastable. Per això, el problema fonamental amb un malalt mental
és establir el grau i el motiu de la desconnexió i, per a això,
com passa en totes les relacions humanes, la voluntat de connectar és
el començ de la connexió. Però els psiquiatres professionals
parteixen de la base de la seva absoluta sensatesa – un fet,
d’entrada, que ja demostra el grau de desconnexió del metge amb la
realitat – i així, desarticulen qualsevol connexió, per la qual
cosa substitueixen la carència d’arguments i mètode, amb les
fantàstiques intoxicacions químiques que desfan les possibilitats
de re-connexió del malalt, i d¡aquesta manera, a mesura que
destrueixen l’individu, el seu pacient, reforcen la seva
‘clarividència’ de psiquiatres en mostrar-nos ‘la provocada
descomposició’ de la víctima, per l’orgull i la ignorància del
metge, com a prova irrefutable.
M’he
desviat més que molt del títol que encapçala l’escrit. Per
reconnectar-me, reprodueixo les paraules de Thomas Jefferson, que ens
serviran per comprendre quina és la realitat del llenguatge i el
llenguatge de la realitat:
Quan
el poble té por del govern,
això
és tirania.
Quan
el govern té por del poble,
això
és llibertat.
La
veritat és que no cal afegir-hi res. L’exactitud i simbiosi de
llenguatge i realitat que el pare fundador dels Estats Units expressa
en aquestes breus frases, és prou eloqüent. Tot ésser humà lliure
les hauria d’aprendre, de tenir-les sempre com a màxima, perquè
aquesta és realment l’essència del fonament social: la llibertat
de la gent i el sotmetiment del govern. No entendre això és
senzillament desconèixer la naturalesa humana i la naturalesa de les
relacions socials. Tanmateix, no espereu que cap demagog - sí,
aquesta gentalla que coneixem com a polítics -, sigui capaç
d’entendre-hi el sentit, ja que ells són els miserables pastors
dels psicòpates, els quals els manen i els guien en tots els
aspectes de la vida miserable i repugnant de pastors-esclaus. Cap
polític, avui, és més lliure que el més aïllat dels presos. Són
vigilants de camp de concentració, com ho fou el ‘nostre
estimat amic’ i psicòpata social i econòmic, Georges Soros.
Com
que crec que Thomas Jefferson m’ha deixat en evidència, perquè
amb dues frases ha delimitat el que jo, per arribar al seu mateix
pensament, hauria hagut de necessitar un llibre sencer; conclouré
aquest escrit amb unes breus consideracions amb relació a les
paraules: psicòpata i filantrop.
Psicòpata
és la persona mancada de la capacitat de posar-se en el lloc de
l’altre, aquell ésser que no té empatia i per això viu
‘desconnectat’ dels altres, només conscient del seu món, el
qual sempre és destorbat o amenaçat per
la resta dels humans.
I com és un compendi de totes les deficiències mentals, és a
més a més, narcisista, esquizofrènic
i té identitat
dissociativa,
cosa que comprovem amb molta facilitat en els amos del món, com en
aquest fragment de vídeo https://www.youtube.com/watch?v=OehVrBqhdr8
(tot
el vídeo es recomanable, però és des del minut 4:28 fins al final,
on podem observar el capteniment d’un psicòpata en estat pur).
Després de veure el
vídeo, no crec que calgui afegir res quant a la malaltia mental, ni
res,
quant
a que
aquesta malaltia requereix ineludiblement de
severes
mesures
de profilaxi per a la protecció social, de
vegades fins i tot, podent a arribar a solucions tan dràstiques com
l’execució.
Filantrop,
en
canvi,
era la persona que ajudava els altres de manera desinteressada, una
persona que sentia un profund i sincer amor envers els altres; una
qualitat que és molt més excepcional del que es pot pensar en un
primer moment. Al capdavall, és tan excepcional, que a tothom li
resultarà molt difícil de trobar-ne exemples, i si els troba, es
molt probable que ens parli d’algun conegut pròxim,
desconegut de la resta del món. Ja que no podem considerar filantrop
el lladre o criminal que realitza bones accions en bé d’un poble,
per
exemple;
perquè aleshores els grans ‘capos’ dels càrtels de la droga
mundial serien filantrops destacats, com ho fou el marqués de
Comillas,
que vivia de l’esclavisme i
la
banca.
Per això, cal dir que la filantropia només és filantropia si les
accions benefactores no són producte d’un interès o de
la intenció de netejar altres crims, perquè en aquest cas no parlem
d’un filantrop sinó d’un poca-vergonya o d’un criminal. La
filantropia té la virtut que, en ser una gran virtut, exclou
qualsevol interès o mala acció. Per això, per comptar tots els
filantrops de la història de la Humanitat ens sobraran els dits
d’una
mà.
En
resum doncs, el llenguatge i la realitat social
són
una mateixa cosa, i per tant cal ser molt curosos alhora de fer ús
del llenguatge perquè podem alterar la realitat. Prou que
ho
han descrit diversos filòsofs:
la realitat social
és
el constructe del llenguatge. Per
això hem d’estar molt alerta amb la tergiversació semàntica, la
incorrecció sintàctica i la displicència
en la correcta
interpretació
del
discurs,
perquè qualsevol d’aquests paranys pot canviar-nos la realitat, i
si no hi parem compte, podem acabar per acceptar i defensar que
Quan
el poble té por del govern
viu
en llibertat i solidaritat.
Quan
el govern té por del poble
la
societat viu en tirania.
Molt
de compte amb els paranys lingüístics, tant de compte, com amb els
psicòpates, que sempre es disfressen de filantrops, com el
maltractador de persona agradable i sincera; compte
encara amb els governs ‘solidaris’ i la premsa ‘lliure’,
compte amb la ciència com a ‘veritat absoluta’ i compte amb la
realitat sempre, perquè la realitat és tothora un absolut
impossible que sempre ens enganyarà.
I
per no acabar l’escrit amb els TÈTRICS versos de més amunt, i
malgrat la tragèdia actual, que no és un virus sinó la tirania
mundial; conclouré amb la profundíssima
i alhora senzilla i perfecta expressió de llibertat de sant Agustí:
ESTIMA,
I FES EL QUE VULGUIS.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada