PARTITOCRÀCIA NO ÉS DEMOCRÀCIA

Ara que està passant la ‘temporada de grip’ i es posa de manifest el TERRORISME dels organismes internacionals i la col·laboració de tots els governs mundials, cal que la ciutadania recuperi la sobirania, exigeixi DEMOCRÀCIA i ensorri per sempre més la PARTITOCRÀCIA i els seus mesells.

Partitocràcia ha estat el sistema oligarca que ha prostituït la legitimitat política, econòmica i jurídica a favor de les elits dominants de cada país, totes sotmeses a les grans elits mundials. La farsa de la grip ha demostrat el PUTREFACTE NIVELL DE CORRUPCIÓ dels sistemes polítics que coneixem com a països occidentals. Per això, cal que el poble cridi PROU! Ara que ha passat la mentida, per bé que no podem descartar un nou atac terrorista de l’ONU i l’OMS a les ordres de l’organització criminal mundial, cal que el poble exigeixi la dissolució de TOTS ELS PARTITS POLÍTICS i la inhabilitació per a l’exercici públic de TOTS ELS POLÍTICS que hagin desenvolupat càrrecs institucionals o de direcció dintre d’aquestes corruptes associacions. No hi ha cap dubte que els partits polítics són diferents cares del mateix cos, destinats a la preservació del statu quo que ha permès de sobreviure l’oligarquia del robatori i el frau en tots els països del món. NO PODEM CAURE EN EL PARANY D’ACCEPTAR ELECCIONS! No podem legitimar el règim corrupte! Tots els dirigents polítics, econòmics, i molts dels socials, han estat els sostenidors del sistema de putrefacció del règim dit democràtic; i que val a dir, no n’és. La propaganda, el patètic circ electoral, el finançament irregular de les organitzacions criminals - dites partits polítics -, i el frau que significa la manca de compromís dels partits amb els seus programes electorals, són motiu més que prou per exigir la seva absoluta desaparició. Al capdavall, si abans les ideologies polítiques foren i funcionaren com un perfecte engany per a les masses, ara podem assegurar que les ideologies polítiques són totes elles sistemes de corrupció que no pretenen trobar solucions als problemes de cada dia dels ciutadans, sinó la preservació dels privilegis de l’oligarquia extractiva de les elits. Per això, avui podem estar ben convençuts que el que cal és fer política, o sigui, trobar solucions als problemes reals de la gent i de les comunitats i no l’exercici d’una teoria absolutament inútil que només genera nous problemes i impedeix la llibertat i el creixement dels individus.

En un escrit breu no és possible de desenvolupar tots els passos que s’haurien de seguir per assolir la ‘revolució’ de l’estat de les coses perquè de cap de les maneres les coses continuïn igual. Tanmateix, i de forma molt enunciativa, exposaré el que considero que haurien de ser els diferents processos i etapes, així com també els condicionants fonamentals per poder fer una transició envers una veritable democràcia. I cal dir que l’únic avantatge de la democràcia, amb relació a tots els altres sistemes polítics, és que la democràcia reconeix la seva reforma constant, reconeix una inevitable reconsideració dels principis que en un moment donat poden estar en vigor, ja que els problemes connaturals al desenvolupament d’una societat, freturen de recursos polítics i ideològics que permetin d’adaptar el funcionament de l’entitat política a les necessitats de cada període o moment històric. Val a dir que no puc aprofundir aquí sobre la ‘necessària’ reflexió quant a la divisió entre homes lliures, i per tant responsables de la seva llibertat, que són els homes que han de tenir tots els drets per a ser electes i elegir; i els homes que no són responsables de la seva llibertat i per tant no són lliures, que són els homes que haurien de tenir vetats els drets de ser electes, i potser, fins i tot el d’elegir. Tanmateix, això haurà de restar en un racó d’aquest escrit, per més que sigui una qüestió essencial per a la correcta comprensió del fenomen d’una societat democràtica. Potser en un altre escrit tractaré de resumir-ho.

Així doncs, després d’aquesta dissertació prèvia, podem entrar en els diferents períodes i les diferents condicions que, grosso modo, presento tot seguit (val a dir que tot plegat no és més que una hipòtesi de procediment, i que per a la correcta i efectiva pràctica del procediment, calen aprofundiments en cada qüestió. Això no és més que un suggeriment de punt de partida per enderrocar la corrupció sistèmica i l’assoliment d’un veritable estat democràtic, que no serà perfecte, però almenys no serà manifestament injust i inútil):

La desobediència civil i la presa dels carrers haurà de desembocar en la constitució de les assemblees locals. Cal governar-nos sense govern fins a assolir el poder efectiu del dia a dia. Lògicament, depenent de l’actuació de les forces de seguretat – fidelitat al poble o a l’activitat de sicaris -, la ‘guerra’ durarà més o menys. Consolidada la revolta, s’hauran de formar assemblees arreu per destinar els gestors del ‘control de la transició’.

Els ‘Consells per a la Llibertat’ haurien de ser cèl·lules organitzades en tots els barris de les ciutats i a tots els pobles, que haurien de seleccionar un representant per cada 10000 individus (amb una ràtio de: fins a 15000, 1 representant; de 15001 a 25000, 2) per convertir-se en els supervisors de l’etapa de transició. Mentrestant, les Universitats seleccionarien per estudis (Sanitat, economia, humanitats, ciències...) un representant per cada especialitat, per tal de confegir dossiers de la situació actual i la proposta per al futur, estant exclosos de qualsevol deliberació els catedràtics, els rectors i els caps de departament, per pertànyer al règim corrupte que cal destituir. Mentre ells elaboren una nova Universitat i un projecte general d’ensenyament i investigació, els representants dels Consells de la Llibertat exerciran de controladors, mentre duri el procés de legalització del nou reglament DEMOCRÀTIC:

- Transició: Política, economia, premsa i ensenyament, hauran de funcionar com fins ara – quin remei! - amb les primeres autoritats i responsables actuals,però sotmeses a les persones designades per al seu control per les assemblees de transició (òrgans creats per designació popular), sempre que les autoritats actuals JURIN l’acceptació dels càrrecs de manera temporal fins a la seva destitució, i es comprometin al servei absolut de la transició, sota l’amenaça de la pena capital en el cas d’obstruir el procés democràtic.

- La política és l’art de la gestió de les necessitats socials sota l’imperatiu de la col·laboració, que per ser col·laboració, ha de ser voluntària i mai contrària a la llibertat individual o grupal. L’enteniment i l’acord després de la discussió, quan no hi ha ‘competitivitat’, són més fàcils d’assolir, perquè en la col·laboració, l’interès mutu s’imposa per damunt dels interessos de part. Aquí, no em puc estendre més.

- L’economia és la regulació justa de la distribució de la riquesa, essent una màxima que qui més en genera, més ha de guanyar. No es tracta d’assolir la igualtat econòmica i social, sinó que cadascú rebi d’acord a la seva aportació social, ja sigui com a industrial, comerciant, productor agropecuari, científic investigador, home de la cultura o treballador de base. En una societat lliure i col·laborativa ningú pot ser abandonat i ningú pot exercir pressió per raons del seu poder econòmic.

- La premsa ha de ser lliure i, per tant, no pot ser gratuïta. Només s’ha de sostenir amb les aportacions dels subscriptors, evitant així que la pressió dels anunciants pugui prostituir l’exposició de la ‘veritat’ periodística. Encara que sembli que d’aquesta manera la premsa no tindrà futur, és del tot el contrari, perquè la seguretat de l’honradesa dels periodistes – cosa insòlita avui – farà que la gent els cerqui com a informadors. N’hi haurà menys? De ben segur. Però tindrem periodistes i no lloros.

- L’ensenyament ha de ser lliure i no pot estar controlat per l’Estat. La diversitat de models d’ensenyament és molt gran, tanmateix, hi ha una condició indispensable per a la bona formació intel·lectual – que és l’objectiu de tot ensenyament – i aquesta condició és que no sigui EDUCACIÓ; ja que l’educació és ensinistrament. Als centres d’ensenyament s’hi acut per obtenir informació, per a saber què ‘ens assenyalen’ els professors; no per a creure cegament, sinó per aprendre a pensar. La vigència dels coneixements i dels estudis d’avui depenen de l’educació, de l’ensinistrament, que no és pensar; però realment del que es tracta, és d’obtenir pensament independent i lliure, que no vol dir, coneixement arbitrari ni voluntari. El coneixement i el saber no són producte de la voluntat ni del caprici, sinó de la reflexió, l’exposició, la demostració i l’absència d’interessos.

- L’organització política real i democràtica és la que s’erigeix des de baix. Els ajuntaments són la peça fonamental; després hi ha d’haver els consells comarcals o unió d’interessos dels diferents ajuntaments; per damunt, l’Estat federal, que és la comunió d’interessos dels consells comarcals; i finalment, l’Estat com a unificació dels interessos dels Estats federals, i que haurà de preservar les necessitats de cada estat per assolir la unió voluntària al projecte social comú. La diferència és creativa, la uniformitat és estèril. Per això, l’elecció dels representants polítics no ha de ser en llistes de partit. Els partits no han d’existir. Els projectes de cada comunitat seran representats per un ciutadà de la comunitat, que haurà de respondre a la comunitat de la seva gestió, ja que serà la comunitat qui directament li pagarà el sou. La proximitat garanteix la fidelitat del càrrec i el rendiment de comptes per les seves actuacions. L’elecció dels representants de les entitats més grans (comarques, estat federal i estat) serà exercida pels ciutadans en ‘llistes personals’ o equip de govern, i el rendiment de comptes d’aquests representants serà auditada pels respectius representants de les entitats inferiors. No cal dir que hi haurà d’haver un mecanisme que, davant de la manca de fidelitat o incapacitat d’un representant superior, permetrà un ràpid procés de destitució, que serà garantit per la decisió dels representants menors d’acord a la decisió del poble. No em puc estendre en els mecanismes de regulació i de majories que cal per a cada cas o càrrec, però aquesta és l’estructura sobre la qual s’ha d’erigir un sistema polític que sempre estarà controlat per la comunitat, el poble, i no pels interessos de cada una de les escales de poder.

- Quant a les eleccions de l’Estat Federal i l’Estat nació, sí que cal esmentar i recalcar que l’elecció dels candidats sempre serà exercida per la ‘classe mitjana’, estant exemptes de vot les classes baixes i les altes, ja que d’aquesta manera es garanteix una eficaç gestió política, econòmica i social, perquè la classe mitjana és la classe que per la seva pròpia naturalesa no admetrà l’enriquiment injustificat dels més rics, ni l’ensorrament injustificat dels més pobres; mentre que el vot dels ‘pobres’ i dels ‘rics’ són vots que inevitablement estan contaminats per interessos personals. La llibertat de vot, els pobres i els rics la tindran en els ajuntaments i comarques, però no en els organismes més alts de l’Estat, per evitar així una prostitució socialista o capitalista.

- Quant a la càrrega impositiva dels ciutadans, valguin unes poques observacions bàsiques: el ciutadà haurà de contribuir al sosteniment dels seus representants polítics (ajuntament i comarca), el ciutadà només pot ser carregat amb impostos per aquelles activitats ‘industrials o comercials’ que comportin un benefici (la qual cosa significa que en cas de no tenir beneficis, l’Estat no pot imposar impostos i assumeix la càrrega de facilitar-los el restabliment econòmic; no cal dir, sempre que això respongui a circumstàncies de crisi i no pas de mala gestió), el ciutadà pot ser carregat amb impostos ‘racionals’ (més baixos als productes de necessitat i més alts als de luxe), però mai ha de rebre càrrega fiscal per la propietat, ja que si ‘una cosa’ és teva, és teva; i cap sentit té pagar un impost per la teva propietat. Això ho podem veure amb un exemple: quan comprem una llauna de beguda, paguem l’import que inclou impostos, i ningú ens carrega un altre impost per ‘beure’ns-la’ i ‘gaudir-la’, ja que l’hem pagada amb els impostos que s’han considerat adequats, en el moment de l’adquisició, i per això, la llauna és meva i cap instància ni institució superior pot reclamar-me un impost posterior per una cosa que no és seva. L’Estat no és propietari de res, sinó que és l’administrador de les relacions socials. Val a dir aquí, que les comunicacions, l’energia i l’aigua són propietat de tots els ciutadans de la contrada o país, i no de l’Estat ni de cap propietat privada. L’Estat n’és el gestor. Pot privatitzar-ne les infraestructures, però no el producte.

- Nacionalització, amb expropiació forçada, del Banc Central i dels Bancs privats, per raó del robatori constant i sistemàtic permès pel sistema oligàrquic durant el segle XX i XXI, com també per les habituals pràctiques de suborn i pressió política, per haver exercit sense control judicial el frau i l’estafa, per no parlar d’altres delictes ‘més lletjos’. Cal netejar tota la putrefacció de la parasitació especulativa. Els bancs no generen cap riquesa nacional i sotmeten els ciutadans al deute. Aquest doble crim no mereix ni un comentari aclaridor, vist que és absolutament irrefutable. Només és digna de respecte la propietat aconseguida mitjançant la producció, mai l’assolida per l’especulació. Qui produeix fa, qui especula construeix castells a l’aire. Els pobles viuen dels fets, no de castells fantasmals que els esclavitzen.

- Destrucció de tot sistema monopolista. Expropiació forçada del capital de totes les multinacionals monopolistes, per raó de les pràctiques il·legals i anticomercials que expulsen del mercat els competidors. Sense dubte, per això caldrà la col·laboració entre les nacions; però no crec que hi hagi cap poble decidit a protegir les pràctiques mafioses d’aquestes grans corporacions. Les activitats d’aquests monopolis, una vegada destruïts, podran ser realitzades per iniciatives privades del país, que ajudaran al creixement industrial, comercial i social de la nació. Qualsevol oposició a la llibertat de comerç és un atemptat contra el comerç. I no cal dir que aquestes corporacions han assolit el seu poder amb pràctiques d’extorsió, suborn, frau i intimidació, ja que al capdavall, són institucions privades amb procediments d’actuació habituals en la màfia.

- Persecució judicial internacional de l’Organització Criminal Mundial, representada per l’ONU, OMS, UNESCO, etcètera, com també pels Bancs Centrals, el FMI i el Banc Mundial. Imposició d’auditoria al BIS, i així, sense cap gènere de dubte, seran tancats a la presó els delinqüents que han construït un món d’esclaus i sotmetiment.

- Finalment, i per no fer aquest escrit més pesat, la Justícia. Cal una reforma total del sistema judicial. Les lleis no garanteixen l’ordre, sinó que l’impedeixen. Hi ha d’haver quatre normatives essencials i l’exclusió definitiva dels principis de dret, que per a l’única cosa que serveixen és per a preservar privilegis, per a protegir els delinqüents, per a corrompre l’advocacia i la justícia, i per a sotmetre el poble indefens. Cal una normativa bàsica, com també caldran jutges per dirimir els conflictes. Tanmateix, com sempre he defensat, un jutge no és una enciclopèdia de lleis, articles i apartats feta persona, sinó aquell que seguint uns principis ètics té el sentit de la justícia, que és el sentit de la reparació en la justa mesura del dany causat per l’infractor. Al cap i a la fi, només hi ha quatre lleis sagrades en la convivència i que, a més a més, són les lleis que no poden ser tolerades per la societat perquè van contra la mateixa llibertat de qui les viola. Per això, només es pot ser jutjat per:

Matar, agredir, violar o violentar un altre; per robar, en totes les seves variants (tot delicte de frau, estafa, robatori, furt, etcètera, hi són inclosos); i finalment, el dany a la propietat de l’altre. Més enllà d’això, tota justícia ha de ser exercida amb sancions i multes. Només el delicte contra la vida (matar, agredir...) perquè és un delicte contra la llibertat; i el delicte contra la independència (robar i atemptar contra la propietat d’altri), sense la qual no hi ha llibertat possible; són els únics crims que han de ser jutjats per tribunals. I per concloure, la capacitat de fer justícia, mentre no hi hagi una reforma universitària profundíssima, no pot ser exercida per un lletrat, sinó per un home del poble escollit per ambdues parts en conflicte.

M’he allargat molt i m’he fet pesat, però crec que ara que hem descobert la cara oculta del sistema corrupte en el qual vivim, hem d’agafar les brides de la nostra societat per tal d’evitar que una altra amenaça contra la llibertat dels homes, pugui ser posada en pràctica pels criminals, com ha estat posada en risc a l’actualitat; i que val a dir, encara ens trobem amenaçats per aquests criminals mundials. Per això, cal la decisió de tots els pobles, la determinació de fer una societat que no competeixi entre ella, sinó que col·labori. La supremacia monopolística, la presó del deute, la corrupció política i judicial, no són instruments per a fer una societat lliure sinó que construeixen una societat de presoners. De nosaltres depèn revoltar-nos i exigir el respecte a la nostra llibertat i independència i el càstig a aquells que durant segles han executat un premeditat pla de destrucció, i que la mentida del virus ha posat clarament damunt de la taula, traient-los tots els vels.

COMENCEM LA REVOLUCIÓ !

LA DIGNITAT HUMANA I LA LLIBERTAT

ENS HO DEMANEN !

ELS POLÍTICS SÓN ELS NOSTRES ENEMICS,

LES IDEES SÓN LA NOSTRA INDEPENDÈNCIA.

COMENCEM LA REVOLUCIÓ !