Heus aquí dues notícies tràgiques, una comunicada per la CBS, i l’altra per ElNacional.cat. Després de llegir-les, comprovareu la diferència que hi ha entre un article fet per un equip de professionals del periodisme, encara que també tinguin fils que els mouen les voluntats, i un equip d’afeccionats, un equip dirigit per l’ínclit Antich com a mitjancer, sota les ordres dels lladregots de Metro amb sucursals mironianes.
La CBS en l’article de la periodista Lucy Craft ens presenta la tragèdia dels suïcidis al Japó, que han provocat més morts en un mes que la Covid tot l’any (que segurament no n’ha provocat ni una). El suïcidi és un problema endèmic des que el Japó és el Japó modern. Tampoc no m’estranya, vivint com viuen, que semblen més una colònia de formigues que una comunitat humana. Però bé, el cas és que la periodista presenta dades, ens diu qui són els informadors de cada una d’elles, i resumeix una entrevista amb un psiquiatre, tot amb l’astúcia de començar presentant el suïcidi com molt superior a la Covid com a causa de mort al Japó, per després reconduir-lo a un problema endèmic de la societat nipona, tot adjuntant dades d’Amèrica i dissolent fins al no-res el darrer record del lector del moll de la notícia, que s’anunciava en el titular i que significa: «La Covid no és una epidèmia»; per acabar reincorporant, reintroduint la por en el lector, en advertir que els problemes psiquiàtrics augmentaran progressivament, i, subreptíciament, ens alerta del greu perill de mort que això suposa; com ho demostren els japonesos, el motiu del seu escrit. Sense dubte, els amos no poden estar descontents amb la periodista. Ha mostrat la realitat (la Covid no és un problema al Japó, ni enlloc), però malgrat això, el temor a emmalaltir psicològicament per ‘culpa de la covid’ no és hipocondria, si no, més aviat, una realitat que ja cal començar a afrontar. Vist que el lector acaba el text acollonit, la noieta haurà rebut un copet a l’espatlla. Que tal com començava, era més probable que hagués rebut un mastegot a la galta. Però així, d’aquesta manera, amb aquest article, tots contents. Una notícia cenyida a la realitat, distorsionada i modificada envers els interessos del terror, però objectiva i racional.
I ara, compareu-lo amb el següent article:
La fotografia que encapçala la noticia no pot ser més desafortunada, si no està exposada amb la més perversa intenció de despertar la simpatia envers el nen espavilat, que veiem que amaga una tràgica desgràcia. «Un nen de quatre anys perd els seus pares», així comença el conte de l’aneguet orfe. La redacció és tan buida i ‘tieterament’ emotiva que vaig acabar de llegir la notícia rient, val a dir, que en gran manera no em crec una sola paraula, més, venint de qui ve la informació. Però vegem els motius de la comicitat d’una tragèdia com la que ens conta el ‘periodista’ d’aquest nou aneguet, l’aneguet orfe. Si la Lucy Craft ens oferia dades i referències d’allò que afirmava, el nostre ‘Grimm’ escriu: «segons ‘Daily Mail’». I si no t’agrada, t’hi poses fulles. Que ell s’ha tret les puces. És com si et digués, no sóc responsable de l’apegalós escrit ni de la seva veracitat, si voleu alguna raó, cerqueu-la al Daily, que algun dia ho va publicar, o jo ho vaig somiar; que ja no ho sé. L’Antich votaria d’alegria en llegir-lo, i en Fainé i els altres Dons hauran plorat sense consol, ells, pobres, sempre tan preocupats per la gent! Ja m’estranya que l’article no hagi acabat amb la bona notícia que La Caixa ha atorgat una beca al nen orfe. Però no, acaba molt pitjor!
El contista Grimm nostrat ens conta que enmig de la desgràcia per la mort dels dos progenitors, el pobre angelet, però, gaudirà d’«un bri de felicitat enmig del malson», ja que fa els anys aquest novembre. Jo em pregunto: El nen no trobarà a faltar els seus pares tot just en el seu aniversari? És una malsana perversió del contista, o una insolència de molt mal gust?... Després, fet un punt i apart, en un capítol, ens comença a narrar la tragèdia. Comença amb un «Malgrat que els joves corren menys risc per Coronavirus (que Antich ha remarcat amb negretes)... són molts els infants que perden els seus pares i avis...»... i al pobre aneguet orfe, li han passat les dues coses, que els seus joves pares han contret la letal malaltia i que ell els ha perdut. Tot seguit, ens comenta la mort del pare. Aquí és quan el conte perd tota la credibilitat. L’home es va fer el test (no sabem per què), dos dies després, segons que es dedueix, li portaren el test i se l’endugueren a l’Hospital, on l’ingressaren, essent el malalt més malalt de tots els malalts que el metge havia vist en la seva vida. I unes setmanes després es moria, no sabem ben bé de què, però el pare es moria. O sigui, l’home es féu un test, aleshores va agreujar-se fins al que no està dit, i els metges no pogueren fer res més per ell que declaracions. D’entrada no em crec ni una sola coma. No sé de què moriria el pobre noi, si és que és mort, però ja us asseguro jo que no d’una covid tan especial, perquè l’aspecte del noi, amb 33 anys, no és tot just el més desitjable per a tenir una bona salud. La seva dona, la mare de l’orfe, tampoc no tenia res a envejar al seu marit quant a excés de pes. Ella però, aguantà unes setmanes, la incubació, suposo, però un bon dia es va posar malalta, i aquell virus que en dos dies portà el seu marit a l’UCI a passar-hi diverses setmanes fins al tràgic final, resulta que a ella, així que l’agafà, la matà. La Mariah va dir: «Ai, no sé què em passa». I l’implacable virus l’assassinà de forma sobtada. Ni UCI. Hi ha covid persistent, covid normal, covid asimptomàtica, covid simptomàtica, covid automàtica, covid reumàtica, covid urticant, covid persistent, covid consistent, covid repel·lent, covid ràpid i covid fulminant, essent aquest darrer el que comportà la fi de la pobra Mariah. Si el seu marit morí de covid asimptomàtica, simptomàtica, consistent i ràpida, ella patí el virus fulminant; que comporta menys temps de vida, és clar.
Superada la tragèdia del conte, ja amb l’aneguet orfe, l’àvia ens entendreix el cor fins a la llefiscositat total. La tieta Antich aplaudia en sentir narrar aquest moment del conte a l’autor, mentre els Dons estaven tan abatuts que no pensaren ni per un moment en la beca de l’infant; el neguit els podia. Tot seguit, com sigui que l’aniversari del nen, per sort, és el 28 d’aquest mes, faran festa grossa, perquè la resiliència – tan moderna – és una virtut dels temps, com reinventar-se o la formació contínua – paranys molt subtils i perversos -.
Aquesta trista història, si fos veritat, és trista, però ha passat a Texas! Drames com aquest a milers cada dia. Però el moll de la qüestió és l’emoció, és fer fracassar el pensament racional. «Pobre nen! Quina desgràcia! I tot, pel maleït virus que ens fa portar la boca tapada, romandre a casa, aïllar-nos, deprimir-nos, enfonsar-nos i arruïnar-nos per no morir. Heu vist alguna vegada un virus tan fill de la gran puta! (Excuses, però ho havia de posar així)». El lector s’entendreix, les neurones se li desfan, el líquid cefaloraquidi se li escapa per les orelles, els ulls s’entelen de llàgrimes i els batecs del cor es descompassen, moment en el qual el nostre Grimm ens deixa anar: «L’únic consol del Raiden (el suposat nen, o l’aneguet orfe) és que a partir d’ara tindrà dos àngels vetllant per ell al cel. El protegiran, i a més, l’estimaran.» No es pot compondre una fantasia més llefiscosa i repugnant d’emocions!
Volia comparar un article periodístic intencionat, com tots, amb les ocurrències dels tebeos. El tebeo de La Caixa és digne de ser seguit, perquè és un perfecte indicador del nivell d’estultícia de la població. Contes de fantasia tràgica com aquest, revelen qui poden ser els lectors. La noticia de Raiden és més un conte que un drama. Jo no hauria d’anar a Texas per a relatar sobre un xaval de catorze anys que va perdre els seus pares de càncer en quinze dies, després de molts anys de lluita. I tothom pot explicar desgràcies molt pròximes. No hem d’anar al cul del món per trobar l’excusa per explicar un conte dolent i inventat, o publicat pel ‘Daily Mail’; que potser també s’ho ha inventat (No tenien cap drama al Regne Unit que han hagut d’anar a Texas?).
Antich, del periodisme, podem parlar molt quant a què és de veritat, tanmateix, això no, Antich, això no, per més que els tres Dons, com els tres tenors, et diguin que sí cantant... Antich, no veus els nassos, tu, que ets periodista! No és aquesta la tasca dels periodistes: Desemmascarar? Mai millor dit, ni en un moment històric més escaient.
L’ESCLARIMENT DELS FETS ÉS PERIODISME,
LA PROPAGANDA, ÉS AIXÒ, PROPAGANDA.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada