SANT JORDI, MENAS I POLIS

 

Ahir va ser sant Jordi, un dia que omple d’orgull els catalans. Altres anys ja he escrit el meu parer d’aquesta diada que cada volta s’ha convertit més en una exhibició impúdica de lletraferits, editorials i oportunistes per tal de fer caixa. Un país que llegeix – penseu-hi -, no fretura d’un dia del llibre. Com no necessitem un dia de l’esmorzar o, malauradament, de la tele. Tot i això, reconec que és un dia especial i bonic, perquè veure gent (dones sobretot, la qual cosa és un plaer) amb roses i llibres, doncs, certament, fa goig, i reconec que, en part, comparteixo la bellesa del dia. Val a dir que com a escriptor pràcticament inèdit, és un dia que m’agrada poc, menys encara m’agradaria si hagués d’exhibir-me com una mona de circ i ‘tenir l’entendridor contacte amb els lectors’. Jo sortosament he mantingut contactes ben entendridors amb escriptors, però ha estat a través de les seves pàgines; que fins i tot, es pot tenir contacte amb els morts! El fet que el teu escriptor, o un escriptor que t’agrada, o un escriptor que no té una cua desproporcionada de gent ansiosa de rebre la signatura, et faci un gargot en el llibre, a mi, no m’agrada. Al capdavall, l’escriptor menteix com una meuca, escrigui el que hi escrigui. I això és una falsedat notable. Comprenc que dediquis un llibre a una persona que veritablement aprecies, a qui sincerament estimes, i fins i tot, a qui, diguem-ne, socialment, li ‘has de regalar’ el llibre; però a uns desconeguts que potser col·locaran el llibre al prestatge i només el trauran per exhibir la firma i explicar com de simpàtic i intel·ligent eres i les coses agradables que li vas dir en un moment, fixa’t, quines coses!... i el llibre m’ha agradat molt; te’l deixaria, però em sabria molt de greu perdre’l, - mentint més que l’escriptor quan signava -. I vés, que el que se’n va, comenta amb el company: «Si aquest no sap què és llegir! I com mostrava la signatura, que se li enterbolien els ulls!». I que ningú no s’ofengui. Un llibre val allò que transmet, tota la resta, l’autor físic i el llibre físic, són els ingredients necessaris, i poden tenir, l’un o l’altre, i fins i tot els dos junts, un valor incommensurable, el primer com a persona i el llibre com a relíquia, però el moll és el que diu el llibre; i que mai no hi està escrit, paradoxalment. No em malinterpreteu. La meva pregunta, allò que no entenc, és que essent el dia del llibre, coincident en la ‘coincidència’ inexistent de la mort de Cervantes i Shakespeare, dos cims inqüestionables: Per què no és un dia dedicat a la literatura? Vull dir, als llibres eterns. El que avui veiem és el mercat en el temple. I allò que hauria de ser el sentit de tot plegat, s’amaga dessota l’estora. Ahir es van vendre molts exemplars. Quants Quixots, o Divines comèdies, o Homers, o autors del segle XIX i començ del segle XX, fins i tot, la ‘revolució’ sud-americana, o els autors europeus de fa vint o vint-i-cinc anys? No seria una manera molt natural d’ensinistrar el gust? Perquè, llegeixes els llibres més venuts, i després et preguntes: per què és fa el sant Jordi? Enguany els vencedors del ‘top’, els número u, foren Xavier Bosch amb la novel·la «La dona de la seva vida» i Oriol Mitjà, sí, l’Oriolet, hehehe, com estan els catalanets! Sí, amb una diarrea titulada: «A cor obert»; se suposa que hauria de sortir-ne sang, del cor obert, però em temo que en surt una excreció. I parlem clar, que no m’agrada de dir mentides. No els he llegit, ni a l’un ni a l’altre. De fet, tampoc no els llegiré. Bé, el del Xavier Bosch, no dic que si algú me’l recomana, no el llegeixi. No he llegit res d’ell, i per tant no en puc dir res. Ara bé, de l’altre, és per llogar-hi cadires! A qui haurà fet i manat Soros que escrivís el llibre? Perquè, si alguna cosa no em creuré, és que un ximpanzé redacta. Pot garlar com un lloro, que les mones ben ensinistrades fan coses que no et creuries, no dic que no; però pensar i redactar, això és materialment i el ‘ment’ que se us acudeixi, impossible. Però vés, ha obert el cor i li han sortit els budells. Vés a saber què haurà escrit! I el problema no és això. El problema és que ha estat el més venut de ‘no-ficció’; que ja és conya: Si tot ell és un holograma! En fi...

Breument, volia comentar l’article de la Bea Talegón al tebeo del majordom de «La Caixa». He escoltat alguns dels seus vídeos i he llegit alguns dels seus articles, i si bé no sempre hi estic d’acord, és la seva opinió; i de vegades, l’ha encertada. Fins i tot, la vaig conèixer personalment i fou molt natural, de fet, fou ella qui es dirigí a mi per mostrar-me una notícia que li havien transmès, i no jo qui em vaig dirigir a ella. Fou en un ridícul acte d’Òmnium a l’estació de França, mentre el gobierno se’ns pixava al damunt i jo feia el ximple de voluntari. Tothom comet idioteses, ves!... Doncs, en l’article, defensa els nens algerians i marroquins que, pobrets, arriben aquí perquè les coses al seu país estan molt malament, fins i tot ens diu que fugen de guerres i de l’orfandat, com si la guerra d’Algèria fos d’ahir i Marroc combatés en una guerra sagnant vés a saber amb qui. La Bea ens ve a dir que, pobres, que els nens MENA són bona gent i els hem de donar una oportunitat, un futur. Si fa no fa, com el moro que es creu català i mai no ho serà; el que matava els vells a les residències seguint les ordres de Soros, l’amo de la Genociditat de Catalunya. Doncs, Bea - que al moro no li parlo; doncs, deia, Bea -, els MENAS se’ls ha de facturar a Marroc. És comprensible que un país devastat econòmicament on la ‘seva’ gent les passa magres, protegeixi generosament uns menors, abandonats o enviats pels seus pares des d’un estat estranger? Si aquests nens tenen problemes, el seu rei els ha de protegir, no els catalans, xata! O si jo envio el meu fill al Marroc, rebrà les mateixes atencions? No oblidis que, si molt no m’equivoco, se’ls manté fins als 23 anys, i el moro que es creu català i mai no ho serà, ho justificava dient que no trobaven feina! Ho sento, Bea, però el problema dels àrabs i dels subsaharians, que ja em diràs què tenen a veure amb nosaltres!, els han de resoldre a casa seva. O els catalans podran gaudir dels mateixos avantatges si es dóna el cas que aquí s’acaba la bonança? Ens correspondran els algerians, marroquins i subsaharians, o els alemanys, els anglesos, o els americans i canadencs? Si és que sí, aleshores callo. Però molt em temo que no. A més a més, perquè tot són nois i en edat militar? Com hem d’entendre que les manades són criminals i les manades dels africans, gent d’altres costums? Oi que els costums no són iguals? Doncs, és evident que són ells els que s’han d’acostumar als nostres costums! Però... què dic, si els catalans mengen hamburgueses americanes en lloc dels entrepans de pa amb tomàquet! Bea, la solidaritat és sana i plausible, però ser més solidari amb els desconeguts, i mai millor dit, o amb els estranys, més que amb els de casa... no creus que aquí hi ha un bon grapat de neurones que rellisquen com un esquiador desequilibrat en un pendent pronunciat. De seguir amb aquests raonaments i aquestes polítiques, saps on acabarà l’esquiador?

I conclouré amb els sicaris armats, aquestes colles de delinqüents uniformats que recorren les ciutats i els pobles espargint el terror. Ho faré amb dues preguntes:

1 – Qui ha de tenir por de la policia?

2 – Qui té por avui de la policia?

Només els delinqüents han de témer la policia. Quan és la gent qui els tem, és perquè, qui no els tem, són els delinqüents. Si els delinqüents no els temen, és perquè els manen. Si els delinqüents manen, hi ha corrupció. Si hi ha corrupció, la gent està desemparada, i ja no pot confiar en els policies per a detenir els delinqüents. Si tot això passa, la gent viu en un estat de TERROR: Manen els criminals, i els seus sicaris armats sotmeten la gent a la seva ‘autoritat’. DICTADURA O TIRANIA, foteu-li com vulgueu, però els policies són còmplices i culpables, i per això no poden tenir MAI el perdó de la gent. La traïció mai no ha de ser perdonada, perquè no és una errada o un descuit, és una intenció perfectament concebuda. Com hauríem de confiar socialment en els traïdors, siguin metges, professors, policies, polítics, ‘desinformadors’ o els repugnants excrements amb toga? Si la màxima garantia de Justícia és un femer, què pots esperar dels urinaris habituals?

Volia fer dues preguntes, però els dits no saben estar-se quiets. Tot desitjant que hàgiu passat un bon sant Jordi i us llegiu el llibre que heu comprat, m’acomiado. Només, abans de cloure, si el llibre és el de l’Oriolet, no us feu mal, llenceu-lo a les escombraries amb paper de regal i tot. Ja que no podem fer-ho amb ell, que l’oncle Soros li paga els serveis prestats, doncs, almenys, el fruit de les seves diarrees. Que ja és tenir mal gust i gens d’escrúpols ni aprensions tenir el valor d’editar-les! S’ha de tenir ‘ una pedra al cor’. Quan publiquen els idiotes ‘cum laude’, el problema és molt, de molt, gros! Quan la gent compra els desvaris d’un degenerat, el problema és molt, però que molt més, de gros!