VACUNEU-VOS, COVIDIANS !

 

Com menys serem, més ens reconeixerem. Vacuneu-vos, covidians! Llàstima que la meravellosa substituta d’AstraZeneca, l’esperada vacuna de Janssen, de Johnson and Johnson, també ha sortit borda. Hauríem guanyat temps i hauríem satisfet les ànsies genocides de la Mengele Vergés i del ‘feliç’ del seu amo, si tot els hagués sortit com desitjaven, que la consellera d’Eugenèsia, Iatrogènia i Eutanàsia, ja ha manifestat amb relació a les insercions de verins que: «quanta més gent millor en el menor temps possible», que és el mateix que exclamà Adolf Hitler quan li presentaren el programa d’extermini massiu. I el clauer, l’home a un morrió encastat, el Pokemon, ha expressat que «Per fet net a les UCIs necessitem moltes setmanes de restriccions». I romanen tan amples! Vull suposar que quan diu de ‘fer net’, deu referir-se als casos de Covid-19, perquè si vol fer net de les UCIs, una bona solució és dissoldre la Unitat, la qual cosa, si la transmet a la genocida de la Vergés, l’empleada de Soros, ella pot transmetre-ho al seu cap i propietari, i de ben segur que tots romandran ben feliços i contents de la meravellosa idea del Pokemon. Des que ha disminuït fins a l’absoluta normalitat la mortaldat per la IMMENSA MENTIDA, gairebé la meitat dels morts de la gent del país, ho han estat per ajornaments d’intervencions quirúrgiques. Penseu-vos-ho, la Genociditat de Soroslàndia podria ser el primer país del món! En alguna cosa serem els primers: eliminem les UCIs i així provem una nova estratègia de lluita contra el virus. I amb l’ocurrència de la neurona borratxa del Pokemon, si tanquem la gent a casa seva, ja no una setmana, sinó moltes, el camp de concentració serà una bassa d’oli i el jueu estarà molt content amb tu, clauer; i els nassos, ja ho saps, paguen molt bé les bones idees antigoyim.

Mentre l’Estat Major criminal de la Genociditat de Soroslàndia enllesteix la logística enmig del fangar dels llimacs que embruten la dignitat del país, en un teatre que ja no es creuen ni els ajudants de tramoia, els venuts i col·laboradors actius del genocidi, s’esmercen a fer riure els amos, que per això un tal Carlos Molina ens explica ‘científicament’ els beneficis de la vacuna comparats amb els riscs, amb la qual cosa demostra que no ha comprès encara què és un ‘risc’ ni que és un ‘benefici’, per bé que aquest darrer, el veu cada final de mes al compte-corrent al costat d’un gratificant «Shalom». Llegint aquesta colla d’intrusos de la medecina, hem après que vacunar-se per no passar la grip tot i poder restar paraplègic, amb immunodeficiència, infertilitat o morir - que tot són símptomes sense transcendència -, és el millor. I tant se val que no hi hagi cap estudi real de la seguretat, per raons òbvies, ja que sense temps per a comprovar els efectes ni l’eficàcia, no hi pot haver cap tipus de seguretat, ni que, menys encara, se sàpiga perquè serveixen aquests verins; però ells ens diuen que una aspirina o un ibuprofèn són infinitament més perillosos que la inoculació d’una substància secreta, de la qual, els productors, s’han cobert les espatlles quant a la responsabilitat per la inoculació del verí. No em direu que no hi ha per no confiar-hi! Són tots gent tan honrada i treballadora, eficient i ètica! Com l’Emer Cooke, la directora de l’Agència del Medicament d’Europa, l’EMA, una dona feta a si mateixa, intel·ligentíssima, honradíssima i ‘etiquíssima’, que per això ha estat vint-i-cinc anys treballant i fent lobby per a les farmacèutiques, la bona samaritana; fins que, per art de màgia, ha assolit la direcció de l’entitat que regula l’autorització i distribució dels verins que afilien la gent sana a les indústries farmacèutiques després d’emmalaltir amb l’assortit de potingues que les milionàries empreses del bé comú, reparteixen arreu del món civilitzat. Potser sou mal pensats, però que ella sigui una empleada servicial de la màfia de la píndola i les inoculacions, no té res a veure amb l’autorització d’emergència per a practicar la investigació directament amb humans. Penseu quantes vides de rates reals de laboratori salveu! Defensem els animals! Sempre trobeu problemes en tot i interessos ocults arreu! Mal agraïts, aquesta bona senyora vol que es resolgui el problema perquè tots tornem a la normalitat, què us penseu?, que autoritzaria metzines d’efecte retardat així com així? Es que penseu cada cosa, que és per fer-vos-ho mirar; pensar això d’una dona amb tanta experiència en la salvació de la gent! Doneu gràcies a la pressió benèfica que exerceix sobre els polítics reticents!

Totes les administracions corren a vacunar la gent perquè estimen els seus pobles. Tots els polítics dormen malament, tenen malsons diaris, suen i es desperten a mitja nit recurrentment, fins que el desvetllament els fa llevar-se i començar la sagrada tasca de la salvació de la Humanitat en la guerra contra l’enemic invisible que de les 10 dels vespre a les 6 del matí arrasa poblacions senceres sense deixar ni rastre! Tots els periodistes s’afanyen a transmetre la realitat: l’efectivitat de la vacuna, l’explicació de la malaltia, el rigorós seguiment de la ‘plandèmia’. I tots els sicaris de bata blanca, perden literalment el cul per servir els seus amos, que així tenim un doctor-lloro dit Gaona, màster en fel·lacions a circumcidats i en enginyeria minera baix-coxal, que com és psiquiatra, o sigui, com pateix de descomposició cognitiva fins al grau de la màxima perversitat per a ser fidel al millor postor criminal, ens afirma que la pedofília no és una malaltia, sinó una tendència sexual. I l’home, entre agenollament i gateig, ens assegura, mirant a la càmera, que hi ha la intenció en el Gran Llibre de Petete de la Psiquiatria Americana, de rectificar la consideració de la pedofília com a malaltia sexual i perversió, i dubten de treure-la i prou o aconsellar-ne la pràctica perquè és salut per al violador i per al nen violat, que no és violat, si no conduït a l’experiència amb promptitud, que això és el que consta en un dels projectes de la investigació científica que es redacta a El Bes Negre, uns baixos, freqüentats per la flor i la nata de la nova normalitat humana, on trobareu representacions dels 117 gèneres sexuals que una tarada de l’altura de l’Abramovic en art, però ella en psiquiatria, ha descobert, tot indagant i investigant mitja hora després de fer el cafè, mentre evacuava lentament. Ella és així, localitza 117 gèneres sexuals en un acte íntim, un fet que molt pocs de vosaltres seria capaç de fer. Per a elaborar la llista, no sabeu com de bé li va anar el rotlle del paper, que ella mateixa ho va declarar, en declaracions no confirmades: ‘Sort del rotlle de paper, jo l’estirava i hi escrivia: heterosexual (deficient), homosexual, transsexual, pansexual, asexual, asexual trans amb homosexualitat heterosexualitzada per sadisme i problemes frenopàtics...’, i així, que la dona és molt creativa, fins que va acabar la llista: ‘i al final, el número 117, era la pedofília sadomasoquista trans amb zoofília a discreció. Em vaig sentir molt contenta del projecte d’investigació. De fet, haig de reconèixer que sense el rotlle de paper, la cago – i riu, amb una rialla tendra que ens sedueix -’.

Però parlava de les vacunes i s’ha desviat el discurs, perquè, què hi fa aquesta tarada rere el tarat i tota la colla de criminals que he anat esmentant? No res. S’ha de dir, no res. Bé, tots ells són no res. Com la vacuna de Janssen, que ha tingut menys recorregut que l’instant, ja que fou anunciada i les trombosis i algun mort l’han aturada enmig de l’instant. I ves, que és un producte amb la garantia Johnson and Johnson, la meravellosa ONG que fabricà les pólvores de talc que produïen càncer en els bebès, i que quan els tribunals nord-americans els sentenciaren a indemnitzar les víctimes del seu atemptat contra la salut pública i a la retirada del producte del mercat, ells, compungits i en part satisfets per haver recompensat les víctimes, exportaven les seves pólvores cancerígenes a països del tercer món o en vies desenvolupament, per ajudar a les nenes petitones a tenir el culet sec i blanquinós. Mai a la vida creuria que una ONG com aquesta hauria estat capaç de posar un producte verinós al mercat, mai! Fixeu-vos, de seguida han corregut a treure-la de la circulació, que els de Johnson and Johnson són així, tot ho volen net, que per això fan xampús i gels i productes de bellesa i neteja. Tanmateix, si l’AstraZeneca i la Janssen no poden ser la solució, perquè són verins amb efecte massa immediat, i les russes i xineses - per russes les unes, i les xineses, perquè els mateixos xinesos han reconegut que més que una vacuna és una merda que no fa res -, doncs, només ens resten les més cares. Ja sabeu que qui vol qualitat, l’ha de pagar. I es veu que tots els països desenvolupats s’hauran de decidir per la vacuna de Moderna, l’ONG que no ha fabricat una vacuna en tota la seva història, i la primera que fabriquen, la fan en temps rècord de deu dies, com qui diu; o la de ‘l’experimentadíssima’ Pfizer, ONG entre les ONG, la vacuna Biontech, la mare de totes les vacunes, la que això no obstant, provoca més morts i problemes greus, però és la que s’han de posar els covidians, perquè em penso que és la més intrusiva i definitiva de totes. Si les altres estaven dissenyades per a matar a mig termini, i a llarg, confeccionades per a provocar malalties cròniques, em penso que la meravellosa Biontech de Pfizer, finançada per la Gavi de Bill Gates, el catedràtic-màster-pluridoctor en medecina i el que faci falta, i amb l’interès social i incondicional de BlackRock, la magnífica casa de caritat que sustenta la Pfizer i les grans empreses de comunicació perquè la gent estigui ben vacunada i ben informada i sàpiga què ha de fer, doncs, amb aquesta ONG d’assistència social sense ànim de lucre, crec que ens arriba l’objectiu de totes les vacunes, que és la implantació de nanorobots, que, no ens enganyem, Biontech significa tecnologia de nanopartícules robòtiques per a la vida. I de qui és la vida? Vostra; almenys, fins que no us injecteu la marca de la Bèstia.

Bé, a la gent li surten les vacunes per les orelles, i això mai no s’havia vist. Havíem vist idiotes i havíem comprovat el grau d’estultícia humana, i ara comprovem com la fe de l’esclau en l‘obediència, el fa sortir corrents a la recerca de vacunes, que si cal se les posaran per les orelles tot rebentant el timpà. Coses més estranyes s’han vist!

Un fet real, o no. És un escrit testimonial aparegut en el meu ordinador, no sé com. El títol és meu, perquè com comprovareu, l’art de la subtilitat i la retòrica literària no són el fort de l’autor o testimoni.

LA INFLAMACIÓ TESTICULAR

De bon matí, en llevar-me, em picaven els ous. Jo gratava i gratava. Bevia el cafè i em gratava. Ja se’m passarà, pensava. Tot i pensar això, no passava, i jo, grata que grata. En acabat el cafè, i abans de sortir de casa cap a la feina, vaig voler mirar-me els ous. I oh! No us ho creureu, però apart de l’enrogiment per tant de gratament, els tenia que semblaven ous de Pasqua, negre-xocolata, i l’escrot em recordava el brau d’Osborne. Me’ls mirava i m’espantava, sobretot, en veure de seguida que engrandien, només calia tocar-se l’ou per a adonar-se que engrossia, que hi sentia fins i tot palpitacions. La mare de Déu!, que em vaig dir. Vaig trucar a la feina i vaig dir que em trobava malament, que tenia problemes a l’hora de pixar, i que volia anar al metge. «Una infecció», em va dir qui fos l’especialista de l’oficina que va respondre. Vaig penjar, i tot d’una pitjava els números del CAP. El centre d’assistència primària trigà una bona estona a contestar mentre un robot em deia que tingués paciència i em deixava amb una música que va accelerar la inflamació progressiva. Els ous em tocaven les cuixes, ben tocades, que semblava una mena de campana muda, amb dos batalls creixents i entaforats en un sac de pell i pèls. Al mirall del lavabo, veient-me allò d’aquella manera, amb les cuixes roges de tant de gratament anterior i amb el telèfon a la mà, semblava qualsevol cosa menys un ésser humà. Un bon quart després, una veu d’home em preguntava què volia. Vaig dir-li que una consulta mèdica, que no volia comprar cap cotxe perquè, per a això, m’hauria dirigit a un concessionari, i després d’unes paraules més altes unes que les altres, acomplírem les tramitacions habituals i em passà amb el doctor: un home. No puc dir més perquè els dos morrions que duia només deixaven a l’aire uns ullets petits i negres, el front perfectament llis, gairebé artificial i com un cabell entre roig i blau, una cosa ben estranya, que no sé si era per descoloriment o per voluntat del bon home. De seguida va començar a bordar sense que l’entengués: «Bostè bidrà, guè li bassa?». A la tercera vegada, el vaig entendre, i no sé, si fou perquè l’acompanyà d’un ‘gony!’. Li vaig explicar la meva terrible situació i se seguí la següent conversa:

- Endenyi-me’ls, enfogui-se’ls amb el bòbil, gue els bull beure. Bejam. Tan mermells!

- M’he gratat, perquè piquen molt.

- Adeshores, bostè té picor?

- Sí. I els ous s’inflamen ràpidament.

- Gom ho sab?

- Perquè el creixement és palpable.

- Ah Berò, bosi’s la basgareta.

- Què diu?

- Gue es bosi la basgareta.

- Però si sóc a casa.

- Sense basgareta no el buc adendre.

- Què diu? Jo estic sol i vostè també, i ens separen mig quilòmetre de murs, parets, espai obert, arbres, cotxes, passadissos, i jo què sé! Hòstia! Que se m’inflen més.

- Basgareta o benjo. I si els flugs dravessen la disdància i m’infecda amb bicroones?

- Què diu?

- Bosi’s la basgareta i dods esdarem més seburs. La seburedad és molt imbordant. Bostè sap la gent que es bor ber bo dur la basgareta? La govid-didou. Bala beça al beler.

- Així està content? - Calçant-me el punyeter morrió.

- Sense idonia, gue jo bambé buc batir d’una inflabació desdicular.

- És això el que tinc? Què haig de fer? Com solucionar-ho? Em receptarà una crema?

- Bo gorri. Brimer li haig de fer unes bregundes.

- Però que no em veu? Ja m’arriben als genolls. Hòstia, faci alguna cosa!

- Bregundes.

- Doncs, pregunti.

- Bostè fa ús de la basgareta?

- No.

- Aaaah! Beu! Jo en borto bos, la govid-didou és bolt bolent.

- El sars-cov-dos, dirà.

- Bostè sap més de bedecina gue jo? Bostè dé una inflabació desdicular ber bo bordar basgareta. Suboso gue bo es renda les bans.

- No, doctor. No em rento les mans, ni mantinc cap distància de seguretat, ni, si vol que li ho digui, respecto el toc de queda, que a la meva xicota no la puc veure si no és després de les onze. I si ho vol saber, compartim fluxos, de tot tipus.

- Oh! Govid-didou. Dus? Li gosta resbirar? Dé dolor? Bispnea?

- Nooo! Tinc els ous que no m’hi caben.

- Oh! Bostè bo bu basgareta, bostè bo resbegta la disdància, i ba a beure i indoxigar-se amb una senyiora.

- La meva xicota! És clar, què es creu vostè? Que romandré tancat perquè quatre imbècils vulguin imposar-nos una tirania! No parlem de política, parlem dels meus ous. Recepti’m alguna cosa i acabem aquesta conversa, que em costa Déu i ajut entendre què em vol dir. No es pot treure el morrió?

- Borrió! Ha bit borrió! Oh!

I l’home es desmaià. La situació era tan estranya com ridícula. A la càmera del mòbil un home de cabells roigs i blaus tot desconjuntat damunt de la taula del consultori, i jo amb els ous d’un bou entre cames de gallina, reflectit en el mirall. I els ous que engreixaven i a mesura que engreixaven penjaven més arran de terra. No sabia què fer, però per sort, una noia, que tenia la força d’un cavall, amb un gest apartà l’home, tot deixant-lo caure a terra. «Eh?» Vaig dir, però no em va sentir. La noia-cavall s’havia assegut a la butaca del doctor i em deia:

- Senyor, disculpi’l. He sentit la conversa, que jo vigilo els doctors transhumans.

- Perdó? Doctors transhumans, ha dit?

- Sí. Són molt eficients, però molt covards i sensibles a la dissidència.

- Què vol dir? - M’havia oblidat dels ous. I ni pensava que ella me’ls veia.

- Veig que té una inflamació testicular expansiva amb irritació cutània i per la magnitud, diria que és una inflada de grau superior.

- I? - No m’hi cabia, de sorpresa: Una inflamació testicular expansiva de grau superior, amb irritació cutània.

- I, què? Una inflamació testicular expansiva amb irritació cutània, que per magnitud, és superior.

- Això ja m’ho imagino. De tota manera, li ben asseguro que si els ensenyo al meu veí, també em diria el mateix, potser amb unes altres paraules.

- Amb quines?

- Amb quines què?

- Amb quines paraules li ho diria?

- ‘Hòstia, paio, n’estàs fins als ous de tot: se t’han posat que els arrossegues. I si a més a més et provoquen picor, ja veus, picor i inflamació d’ous, això és tot, que no és pas poca cosa’; que el meu veí és una mica especial i parla així.

- Doncs això, tal qual. Només li ha mancat de dir que és per la covid-19.

- Si, home! Ara em dirà que això m’ho ha fet el virus! Vostè és metgessa?

- No. Però li ho ha fet el virus. Tot ho fa el virus. Apnees, dispnees, diarrees, trombes, atacs neurològics, mal de queixals, tos, urticàries, caiguda de cabells, ereccions duradores, que no és el seu cas...

- Sense facècies!

- (Somriu, ella no porta morrió) Tot és covid. El món és covid. Jo sóc covid, vostè és covid... I per què duu posada la mascareta? Hi ha algú més amb vostè?

- No.

- Aleshores, tregui’s la mascareta, ja té el virus als ous, no s’amoïni, que agafat, ja l’ha agafat.

- (Em trec el morrió) Què haig de fer? Què em receptarà?

- Ho ha fet el doctor, no s’amoïni.

- El doctor? Els transhumà aquest? No m’ha dit pas res. No l’entenia, o amb prou feines.

- No, no li ho ha dit. Ho ha comunicat a la policia amb un missatge. És el que passa quan es desmaien, transmeten tota la informació a la central.

- I què em vol dir amb això de la policia?

- Que el vindran a cercar. No pot escapar, qualsevol escapa amb la campana entre les cames – i riu -.

- Ja n’hi ha prou. Potser ho resoldré amb el meu veí, moltes gràcies (Sento el timbre de la porta, i ella també).

- Ja són aquí.

- Hòstia, això què és.

- Vostè està malalt, senyor. Ja li ho ha dit el doctor.

- El transhumà?

- Obri la porta, som els gossos de la quadra!

- Ara, ara, un moment, m’haig de vestir!

- Però si no li cabran els ous dins dels pantalons! – la noia torna a riure, la mala bèstia.
- Ajudi’m, si us plau, ajudi’m!

- (Riu, i se li cauen els ulls i se li desfigura el nas, mentre se sent una veu que diu: «S’ha ‘esconyat’, ja t’ho he dit jo, que no estava preparada!» «Talla la connexió i arranja-la, que el doctor està en cort-circuit»).

Tiren la porta a terra. L’abaten, literalment, com a demostració del que em faran a mi.

Els sento que vénen corrents cap a l’habitació on m’he refugiat sortint del lavabo, després de penjar el telèfon i llençar-lo per la finestra. Entren com una manada de búfals; en són set. Però se sorprenen així que entren, i no pas menys que jo!

- On és l’home que n’està fins als ous de tot?

- No ho sé.

- L’home que trucava al CAP perquè patia d’un engrandiment superior de la polla...

- Dels ous, company, siguem correctes i precisos en la nostra feina.

- Jo me la canviaré, me la faré estirar i engrandir.

- Insistim, on és l’home de la trucada per animadversió a la mascareta i al virus!

- No ho sé.

- I si ens hem equivocat de pis?

- No.

- Però, i si el doctor ens ha donat les dades incorrectes abans de morir?

- S’ha mort?

- Una estona, demà hi tornarà, diuen que és molt explícit i clar. No el desballestaran.

- Bé, senyor, vostè no és qui ha trucat, això és clar. Nosaltres no sabem ben bé si el doctor s’ha equivocat, que com estem de proves, tot s’empantanega...

- No pita, vols dir.

- Qui pita?

- Empantanega.

- Com?

- Poden dir-me que hi fan aquí?

- Què hi fem?

- Un senyor d’ous grans i anticovidià.

- Vosaltres creieu que la vacuna ens ha fet bé?

- Per què ho preguntes?

- Mira – Un dels gossos de quadra tenia la pistola a la boca i treia escuma.

- No dispararà?

- No. Això és la vacuna.

- Això és la vacuna?

- Quina vacuna?

Se sent un tret.

- Correm – diu un dels policies, i surten com si haguessin comès un crim.

I jo he pogut sortir darrere d’ells, sense tancar la porta del carrer, tot deixant el cadàver calent encara, tot agafant la pistola de damunt del pit, i després de demanar un cotxe prestat, fa hores que faig quilòmetres sense saber on vaig. Només agraeixo que la irrupció violenta de la policia resultés ser un efecte anti-covid i els ous s’arraulissin petits com cigrons amb la bosseta rebregada i com adobada. Per això ells no em reconegueren, i per això vaig saber que tot i desconcertats per trobar-me despullat de cintura en avall, no constataven la prova del delicte, la inflamació superior d’ous que delatava la meva ràbia infinita. Després, la conversa, el tret i la fugida.

Sé que només resta fugir, tot és ple de transhumans, de transanimals uniformats, de transnoiescavall, i de tota la munió de zombis emmordassats que corren pel carrer amb els ulls negats de por i la brillantor perduda de la intel·ligència, manifestada en la foscor de l’esguard; tot és fosc, i jo fujo en el cotxe, els ous al seu lloc, la irritació traslladada de l’entrecuix a l’ànim. Passen com advertiments nefastos els cartells de la vacuna i els advertiments que ens protegeixen dels vacunats. «Per tu, per mi, per tots, vacuna’t». I els advertiments: «Perill, zona d’efectes secundaris de vacunació», i segons el cas: «Idiotes» «Degeneratius» «Apàtics agressius» «Zombis purs» «Nerviosos i perillosos» «Mossegadones» «Mossegahotot» «Transhumans defectuosos». I passen els quilòmetres com un malson. Per sort, he controlat l’engrandiment dels ous. Al capdavall, les malalties, com diu la medecina holística, són nostres; no ens vénen de fora. I faig quilòmetres, només amb l’ànsia de trobar un altre ésser humà, algú que en algun moment hagi patit de la inflamació testicular, independentment del grau d’aquesta inflamació, i de si ha estat acompanyada d’irritació o de desídia i resignació. Circulo sense destí en un món sense humanitat, sense destí, sense humanitat, en un món sense futur, sense humanitat, circulo, amb els llums apagats, sense destí, sense futur, sense humanitat. A la guantera, la pistola que li he pres al policia vacunat i suïcidat. La guerra és un fet; la inflamació dels ous, només és l’antecedent. El senyal de la nostra entrada en combat.