OBSERVACIÓ A JORGE HERRALDE

Aquí teniu l’entrevista que la Gemma Ventura fa a Jorge Herralde a ‘Catorze’ https://www.catorze.cat/biblioteca/herralde-121009/. La lectura és interessant perquè Jorge Herralde ha estat un pes pesant de la cultura literària en castellà. El motiu de gosar fer-li aquesta ‘observació’ és pel títol de l’entrevista: «Que un escriptor reconegui que no és bo és una missió impossible».

D’entrada cal reconèixer que tot escriptor té un ‘ego’ apujat. És el pecat habitual de tots els escriptors, i de fet, és ben natural, si pensem que un escriptor ‘de veritat’ (no un venedor de llibres) si escriu, és perquè té reptes que assolir i mestres als quals emular o tractar de fer-ho. Els venedors de llibres creen històries per als lectors; els escriptors creen literatura per a lletraferits. Certament, acceptar el repte de construir una obra literària és un repte difícil i que, surti bé o no l’intent, comporta moltes hores de treball, de vegades, profundament satisfactori i passional, però amb molts moments durs, desagradables, desoladors i emprenyadors. De la mateixa manera que hi ha moments, hores i dies, que són pur sol en l’ànima de l’escriptor durant la creació, hi ha més hores i més dies que són infernals, perquè, com és de suposar, escriure no és pas res de fàcil i senzill. De fet, mai res no acaba d’estar com tu ho vols. Recordem les infinites correccions d’en Salvador Espriu, i el seu rostre, que demostrava que maleïa tant com adorava la feina, que per això al semblant hi restava la mala llet que ens resta quan les coses no acaben de sortir com esperàvem. Per això és lògic que un escriptor no accepti que li diguin que no és bo. I alhora, i això que diré pesa en l’ànim de tots els escriptors: quants no han rebut el reconeixement després, o molt després, de la mort! Per això, s’ha de pensar que malament si l’autor no creu ni en ell mateix, aleshores té molt mala peça té al teler. Que l’escriptor es vanti del que no és, no diré que no. Ara, pretendre que un escriptor reconegui que no val, és com si a un editor li dius que no té criteri i que és dolent, o a un arquitecte, o a un pintor, o a un músic, o a un metge, o a un professor... a ningú li agrada que li diguin que no és bo en el que fa. I val a dir, que si parlem d’art, és on més amb compte hem d’anar. Que una cosa és reconèixer que una tarada com l’Abramovic estaria millor en un psiquiàtric que recollint premis que són premis perquè se’ls diu premis; i una altra és negar la qualitat d’un escriptor o una obra que qui sap si deu o quinze anys després pot ser un referent. Al capdavall, els genis s’avancen al seu temps i per això calen anys per entendre’ls l’anticipació.

Moltes vegades m’he posat en el costat de l’editor. Un editor és un buscador d’or, i no tots els buscadors d’or troben la llavor. El mèrit d’un editor és el descobriment d’un autor i el fet d’aconseguir que es transformi en una ‘història d’amor’, com el mateix Herralde manifesta en l’entrevista. Al mateix temps, com ell reconeix, l’editor té una línia que és la guia que segueixen els seus lectors, i ha de ser fidel a ‘l’estil’ marcat per l’editorial. Tanmateix, si una obra important cau a mans de l’editor i no s’ajusta a la seva línia editorial, ha de rebutjar-la? I accepto que les obres importants no surten com els bolets a la tardor. Però si passa que es troba amb una obra cabdal, què haurà de fer? Potser proposar-la a una editorial més adequada, certament; ja que al cap i a la fi ell seguiria essent el descobridor. Però, per què costa tant d’admetre que la literatura NO TÉ GÈNERES. És més, si una obra és explícitament de gènere, no assoleix MAI la qualitat d’obra literària, estant i tot meravellosament escrita. No és aquí on puc esplaiar-me a reflexionar sobre el fet ‘literari’, valgui el que he escrit perquè cadascú hi rumiï.

El món literari és ple d’un especial glamur, que a l’hora de la veritat, és més fruit de les colònies i els perfums cars de la vanitat, més que l’essència i la intensitat del treball d’un malalt de les lletres. No m’ha agradat mai el món literari. Crec que l’escriptor de veritat és, com deia Cela, l’home del ‘Oficio de Tinieblas 5’, una pràctica o un exercici secret i amagat, d’una dolça amargor, d’una intimitat il·luminada per la cerosa flama d’una espelma erta que treu un fil de fum en dansa on l’esperit s’esvaeix. Però ja fa molts d’anys que els escriptors són com els de les pel·lícules, estúpids herois en vendes. La visió dels programes de Soler Serrano amb artistes i escriptors com Borges, Cortázar, Rulfo, Pla, etcètera, mostren què és un escriptor de veritat. I en tots ells, s’hi veu humilitat – que prou sabem tots els que escrivim, que els grans mestres es poden seguir, però superar-los és missió quasi impossible -, per bé que la humilitat, no significa que l’autor es desprèn de la seguretat de fer la feina com vol i desitja i, per tant, per això, se’ls ensuma la vanitat i la satisfacció. Perquè no cal que ningú digui a Borges que els seus contes són una meravella universal o, a Cortázar, que Rayuela és una de les grans novel·les del segle XX i de la història de la literatura, etcètera, que prou que ho saben. No podem esperar que un autor escrigui un llibre i que després els altres li diguin que ha escrit una obra mestra. Això és absolutament impossible. Que l’autor es pot equivocar i s’equivoca normalment, sí, sense dubte, però que si ha fet una obra de referència, ho sap, d’això en podeu estar segurs. De fet, no són pocs els exemples literaris de la història que el mateix autor reconeix l’obra com immortal; Dante Alighieri ens ho diu en la «Divina Comèdia», i vejam si hi ha algun editor o lector que gosi contradir-lo més de set-cents anys després.

Només volia fer aquesta observació. Si hagues dit que ‘no hi ha escriptor que reconegui que la seva obra és menor o que no ha funcionat en ella mateixa...’, encara tindria raó, però acusar un escriptor de negar-se a reconèixer que no és bo, és com demanar a l’aigua que no mulli, que el foc no cremi o que l’amor no inflami el cor. La literatura és sempre un risc, i sense risc no hi ha literatura. Per això, moltes obres arriscades fracassen. Renunciar al risc és devaluar la literatura, és fer periodisme en format de llibre. I cal dir que no són poques les obres venerades que són ‘diaris’ escrits en forma de novel·la. Aquesta ‘moda’ va venir dels Estats Units. Comercialment és efectiva perquè atrau més lectors, i si són llibres ben escrits, doncs satisfan les ambicions de l’editor i del lector afeccionat. Tanmateix, tota la literatura americana junta (potser exceptuada «Llum d’agost» de William Faulkner) no arriba ni a poder ser comparada amb l’obra mestra de Knut Hamsun «La bendición de la tierra» (és increïble que una joia literària com aquesta no hagi estat traduïda al català). Knut Hamsum destil·la literatura en totes les pàgines. A parer meu, això no ho assoleixen els escriptors nord-americans, ni agafant unes planes d’aquí i unes altres d’allà!

I conclouré, reconeixent el bon gust d’haver descobert Roberto Bolaño que amb ‘Los detectives salvajes’, potser després de «La saga/fuga de J.B.», llibre imprescindible de Torrente-Ballester i última obra mestra en castellà, és la novel·la més notable que he llegit. I val a dir, que si l’obra de Bolaño hagués tingut un fons, a parer meu, un grau més de transcendència, seria una obra mestra. Però ja he dit que no és pas fàcil que una obra tingui l’honor de fer-se referencial; tanmateix, tots els escriptors és el que breguem per assolir. Si no, perquè hi esmerçaríem tant de temps i d’energia!

P.S. Com sigui que en el darrer paràgraf he esmentat obres de referència, no vull obviar una novel·la literària d’enorme qualitat i dificultat com «Esa ciudad», de Javier Pastor, una lectura complicada però molt recomanable.

I en català? Sempre he cregut que llevat de Joan Maragall, i tenint escriptors molt bons, la literatura catalana és provincial. Hi ha molta gent que escriu molt bé, però no hem trobat encara un escriptor de dimensions universals com en el seu temps ho foren Joanot Martorell, Ausiàs March, Bernat Metge o Ramon Llull, l’edat d’or. Josep Pla és un finíssim i exquisit escriptor... Bé, no faré un tractat ara, que si em deixo anar, no podré penjar l’escrit al blog durant uns quants mesos. Només afegiré que «Jo confesso» de Jaume Cabré és una novel·la professionalment escrita, però que com amb Bolaño, i més encara, hi manca un fons transcendent que justifiqui la voluminosa obra, que, reconec, vaig llegir al final, amb ganes boges d’acabar-la per a treure-me-la del damunt. I això, no és bon senyal. Amb Roberto Bolaño, però, no em va passar.