UNA SESSIÓ DE CINEMA
Curts (amb entremès de fotografia):
Drama:
L’HOSPITAL
Ficció o realitat?
FOTOGRAFIA: REFLEXIÓ
Dr. Peter Gariaev, notícia ‘curiosa’ i alhora tràgica, que recorda la pèrdua de l’entranyable Kary Mullis. Llei de vida o Ordre Judaica?
Comèdia:
AGAFA ELS DINERS I CORRE
Jueu acuitat per goyim o cuc acuitat per gavines? Cuc acuitat per goyim o jueu acuitat per gavines?
FOTOGRAFIA: IRRISIÓ
Fins on pot arribar el ridícul i la bogeria?
Llargmetratge:
EL MINISTERI DE LA VERITAT.
La història comença en un garatge. Un parell de joves de classe mitjana americana, treballant amb uns prototips d’ordinador, aconsegueixen la invenció dels programes informàtics, i mercès a la fantàstica vida americana, rica en llibertat i en emprenedoria, resulta que aquests dos xicotets fan el salt a la fama i a la riquesa, essent fills de classe mitjana i aprofitant les immenses possibilitats que els ofereix el país de les oportunitats, de manera que en quatre dies munten una magnífica empresa destinada a l’èxit, anomenada Microxoft.
El
protagonista, Kill Portes, mercès a la influència i el suport
incondicional dels seus bondadosos pares, homes íntegres i fets a
ells mateixos amb treball i dedicació, resulta que pisparen
l’empresa al soci de Kill, tot aprofitant la ‘noble’
oportunitat que el company de fatigues, i veritable informàtic,
havia contret un càncer i les estava passant malament; moment que
consideraren oportú els benevolents pares de la criatura per a
convertir el seu fill, el Kill, que val a dir ja estava una mica
malmès psicològicament per la síndrome d’Asperger, en l’amo de
Microxoft. Anys després, sabrem que, a més a més d’un
pocavergonya traïdor, era un impostor, ja que no era realment de
classe mitjana, i menys encara tenia punyetera idea d’informàtica,
sinó que resulta que la seva mare, Marie Maxwell, era la cap del
primer banc nord-americà interfederal i el seu pare, el Portes, un
eugenista especialment dedicat a la lloable missió de l’avortament
industrial a la Planned Parenthoud.
La carrera cap a l’imperi financer fou duta a terme en l’absoluta legalitat per l’home del garatge, ara en solitari; fins que va resultar que l’Estat americà considerà que Microxoft violava constantment les lleis antimonopoli del govern i fou requerit a presentar declaració davant d’un tribunal per les irregularitats empresarials i pràctiques il·legals que havia dut a terme contra qualsevol competència. Kill, sumit del tot en la síndrome d’Asperger, féu unes declaracions erràtiques, oscil·lants i prou imbècils davant del tribunal que considerava que el Kill Portes era un delinqüent. El cas és que res no li passà, perquè la intel·ligència de la generosa mare i el samarità pare, el convenceren de muntar una Fundació.
- One foundation, what is this? - Preguntà l’erràtic Kill.
- Una casa de putes. - Respongué el seu pare, home franc i clar i català.
I així, de la nit al dia, el Kill, ja amb la seva dona (que en realitat és un satanista mascle transvestit per obra d’Asmodeu), fundaren la ‘Foundation que duu el seu nom’ per a fer el bé, en imitació dels models benefactors paterns, la qual cosa féu molt contenta la mare banquera i el pare avortista, i la nova tapadora per a l’empresa criminal de Kill s’escapolí de les urpes del fisc americà. I la família Portes gaudí d’uns anys de vida de família mitjana americana, amb els escarits ingressos de la mare banquera interfederal, el pare avortista mundial i la guingueta del fill Kill. Malauradament, la vida és molt dura i els bons moments sempre són compensats per alguna desgràcia, i en el cas d’aquesta entranyable i bondadosa família, fou la desgràcia que el pobre Kill bescanvià l’Asperger per una psicopatia criminal molt perillosa, ja que el fet d’inocular verins, l’excitava de tal manera que gairebé no dormia de plaer en sentir-se punxant els braços desnodrits dels nens negres amb algun dels seus somiats verins letals, com ho explicava als pares, que gaudien enormement de les històries del seu estimat fill, no per això, ben preocupats pel grau elevat de perversió i iniquitat que s’hi despuntava, tot tement que no fos un impediment per als seus propòsits criminals. Però, malgrat els dubtes, l’altruista família mai no li va girar l’esquena, i així el seu fidel marit-dona (adoradora d’Asmodeu), la mare banquera i bona persona, i el pare, un sant avortista amic de la flor i nata de la flor i nata de la flor i nata de la flor i nata de la societat mundial, foren les crosses en les quals el pobre Kill podia repenjar la seva psicopatia criminal. La mare banquera el relacionà amb la seva cosineta, la Ghislaine Maxwell, que tenia un negoci de violació de nens i tràfic humà molt rendible i molt freqüentat per les grans personalitats mundials, de l’indigent intel·lectual Clinton, que fou president dels Estats Units dels Nassos, a molts altres prohoms de professió filantrops i bona gent, i per això conegué una illa molt bonica, on el conduí l’amo de la propietat, un tal Epstein (un mort molt viu) en un avió seu, conegut per les elits amb el nom de ‘Lolita Exprés’; com si fos un cafè, però amb el nom de la nena de la novel·la de Nabokov.
I fou mitjançant les amistats asquenazites del bon jan d’Epstein i la cosineta alcavota, junt amb les del bondadós pare avortista indiscriminat, que el psicòpata de Kill fou animat i patrocinat per a ser el cap visible de l’ofensiva ‘nasal’ contra la Humanitat, la qual cosa, al psicòpata, li va semblar la iniciativa més bella del món: la despoblació i l’extermini de tots aquells que consumeixen el CO2 que (com es pensa que és seu, per causa de la greu malaltia mental que pateix) tant li preocupa. I així, el psicòpata i un terrorista asquenazita, dit Schwartz, el qual, com que el cognom a ell mateix li sonava a escopinada, el canvià pel de Soros, que és cap-i-cua; i amb el suport inestimable dels fabricadors dels diners falsos de monopoli que han convertit el món en un femer de primera, començaren les negociacions amb animals, sí, amb els goyim de la més baixa estirp: amebes, rates, llimacs, tènies, rucs i tot tipus de paràsits parlamentaris. I una volta compraren la voluntat dels animalons, decidiren de començar l’ofensiva final contra la Humanitat. Des d’aleshores, el psicòpata és arreu, fabricant nanotecnologia per al control del ramat humà, que en la seva malaltia psicològica, val a dir que no reconeguda pels més eminents i tarats dels psiquiatres, vol sotmetre a l’esclavatge ‘nasal’, per a glòria dels pedòfils que freqüentava aleshores que anava a veure el traficant de nens i dones i la cosineta, en la meravellosa illa paradisíaca, sí, una illa que destacava per una reproducció d’un temple babilònic que des del primer moment va fascinar al psicòpata i al seu marit-dona asmodeica. I allí, entre orgies i violacions, arranjaren el crim contra la Humanitat amb tota una colla de nassos i miserables servents.
Després d’aquests esdeveniments, que foren aplaudits a rabiar pel pare fins que Llucifer, el seu adorat i venerat Déu, se l’endugué, i aplaudit també per tots els virus i animals verinosos que podreixen els escons dels estats, el psicòpata, sempre en solidaritat i companyia del terrorista Soros, ha assolit de convertir el planeta en un infern i els seus habitants en zombis, mentre els foten les terres i les riqueses, i el psicòpata Kill planeja de carn artificial a verdures transgèniques, passant per tapar el sol o crear un exèrcit mundial de bombers antivirus a les seves ordres, en un extenuant exercici intel·lectual, que per això decidí de comprar part de ‘Monsanto’ amb el canvi del compte d’un sopar. Així se li va acudí i ho va fer (què faig amb el canvi? Compro Monsanto!, no m’agrada dur xavalla), ja que, el psicòpata es pensà que dient-se així l’empresa, es digué per a ell mateix, el malalt psiquiàtric: dolenta, no pot ser. I d’aquesta manera, amb els nassos de darrere de la cortina, els paràsits polítics i tot un reguitzell de miserables servidors, el psicòpata ha anat acomplint els distints punts del programa de destrucció dissenyat pel nas Klaus Schwab (que també sona a escopinada, potser més neta que Schwartz, que Schwartz sembla un veritable gargall), doncs el nas Schwab, des del cau criminal del Fòrum Econòmic Mundial i el nostre psicòpata de somrís d’esquizofrènic, han col·laborat alegrement en el Event 201 i en l’ajut ‘desinteressat’, o el Great Reset, del Schwab, per a salvar la vida de tots els que desitgen que deixin de consumir inútilment oxigen a canvi de CO2; que el CO2, i això ho sap ell i la Greta, la tarada que com sigui que no vol viatjar amb avió perquè contamina, els Rothschild, la bona gent que a les bambolines comanden amb altres nassos la destrucció del planeta per a gaudi personal, li cedeixen un catamarà i la seva tripulació perquè la nena que ha descobert què necessita el planeta per il·luminació (mai millor dit), pugui anar, Atlàntic a l’oest i Atlàntic a l’est, a fer el ximple entre els ximpanzés de l’ONU i així, amb les trenetes i el seu càlid i tendre rostre, somrient i amistós, dolç i convincent, fer-nos a tots conscients del terrible canvi climàtic, que abans era escalfament i abans d’abans capa d’ozó, perquè entre els nassos, els imbècils i els psicòpates, l’objectiu pot canviar de nom, encara que mai no canviï de veritat l’objectiu: el sotmetiment dels goyim.
I finalment, en aquest llarguíssim metratge, que a molts de nosaltres ens agradaria que acabés amb un final de tragèdia grega on moren tots els personatges principals de manera brutal, resulta que després de tota aquesta vida de sinceritat, veritat, honestedat, dignitat, decència, filantropia, desinterès, sacrifici i bona voluntat, el psicòpata no en té prou i ara vol ajudar-nos a tots a comprendre la veritat, que per això, amb el suport dels nassos de sempre, han decidit que amb Microxoft, els seus orígens, i altres bandes criminals del ram, unir-se tots per a anunciar-nos la Veritat que tots hem de conèixer.
Els nassos estan donant el cop final, i per acabar d’arrodonir la pel·lícula, el psicòpata ha decidit d’encapçalar la veritat. Per això, ha pres sobre les seves espatlles la VERITAT i ell d’ara endavant serà qui ens dirà què són les coses, com són, com les hem d’entendre i què s’espera de nosaltres, i s’encarregarà amb tots els instruments sàdics de la seva psicopatia a lluitar contra els mentiders que exposen una altra veritat, ja que EL PSICÒPATA ÉS LA VERITAT, ELS NASSOS EL FUTUR I ELS GOYIM ELS ESCLAUS, i a qui no li agradi això, i gosi esgrimir el dret a la llibertat, - ves, quina relíquia més antiga i sense substància! -, ell, seguint les ordres dels seus amos, els nassos, s’encarregarà, amb el soci Soros, de treure’l de circulació per a millor governar els goyim desorientats, sense nord, que sempre freturaran dels nassos, especialitzats a ensumar qualsevol rastre, sobretot de sang i de carn fresca, per a saber què han de fer.
I la pel·lícula conclou amb un munt de zombis que s’emmenen devers un penya-segat on els que arriben, es precipiten al buit i s’estimben, movent els braços com ninotets, mentre els amos, distingits i destacats, són al capdamunt de les piràmides, des d’on observen els goyim, tot rient i devorant els nens que els goyim descuren en el camí, asseguts en uns trons que airegen amb grans vanos els còmplices esclaus,. És un final fastigós, sí, però mentre deixem que el psicòpata segueixi lliure i el seu soci terrorista manegui els llimacs i els paràsits, tots al servei dels ocults nassos darrere la cortina, no el podrem pas canviar. Això no obstant, la màgia insòlita d’aquesta pel·lícula que consisteix a dir les coses com no són, rau en el fet que si nosaltres sabem donar la volta a les coses que aprenem, i capgirem els personatges dins de l’escena final, si veient la pel·lícula, aprenem a no acceptar la mentida com a veritat, a no interpretar més els criminals com a filantrops, a no acceptar els assassins com a benefactors, ni als lladres com a honrats, ni l’esclavatge com a llibertat, aleshores, màgicament, els goyim són els que, derruïdes les piràmides, fan festes de foc i música i alegria i jocs, mentre els nassos despullats i vençuts s’aboquen i es precipiten penya-segat avall, després d’haver esquarterat el psicòpata tarat i el terrorista indiscriminat per haver-los fallat, i una vegada païts després d’haver-se’ls menjat per la passió caníbal, tant pròpia dels llangardaixos i dels fills dels Diables, que és tan gran la luxúria, l’avarícia, la supèrbia, la golafreria, la ira, l’enveja i la mandra, ja que, ni davant de la derrota i la mort, podran resistir-se a les seves picors bestials.
I així, sigui amb el final covard o l’altre, la mort o la llibertat, sobreescrit damunt de la magnífica escena del final en cinemascop, hi llegim:
THE END
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada