FILOSOFIA

La filosofia és el tronc del gran arbre del saber, és d’on sorgeixen totes les branques del coneixement. La saba que nodreix les branques només pot arribar del tronc, per la qual cosa cap coneixement profund de cap de les branques no és possible si no prové del tronc. No cal ser una eminència intel·lectual per comprendre que tots els nous plantejaments i les descobertes en qualsevol dels camps del coneixement, emergeixen d’una concepció filosòfica de l’autor, sigui quina sigui la branca que estudiï. De la mateixa manera, i ‘a la inversa’, els coneixements filosòfics no atenyen mai a les particularitats de les coses o de les matèries d’estudi, sinó al caràcter universal que hi ha en totes les coses i les matèries d’estudi, perquè ‘com a tronc’ ha d’harmonitzar, necessàriament, totes les branques. No hi pot haver filosofia sense estabilitat del sistema. Tanmateix, la filosofia és la recerca constant de l’estabilització harmònica d’un sistema intrínsecament inestable. La filosofia no té respostes per a la medecina, ni per a la física, ni per a cap altre dels coneixements científics o humanístics, però és la guia indiscutible de tots i cada un d’ells. No és capriciós que parlem de ‘la filosofia de la medecina, de ‘la filosofia de la física’, o de la història, o de la lingüística, per exemple, perquè la filosofia és la manera i el sentit per abordar la branca del coneixement en qüestió. Per això, la filosofia és el coneixement fonamental, perquè - si hom ho vol així -, mancada de tot rigor científic i demostrable, no per aquesta raó deixa de ser infinitament més profund que qualsevol altre per a la comprensió holística del ‘coneixement’ o saber. Certament, coneixent el Tot, podem ignorar com són o què són algunes de les parts; però, partint d’una de les parts mai assolirem un Tot sòlid i coherent. Aquest és el sentit i la raó de ser de la filosofia, més enllà de les qüestions pròpies que li són essencials com l’ontologia, l’epistemologia, l’ètica, etcètera.

Per què, doncs, no sentim cap veu de filòsof enlloc? Han desaparegut, els filòsofs? No són ells els més indicats per a sospesar una situació com la de la IMMENSA MENTIDA i orientar els ‘especialistes’ en la magnitud de la barbaritat? De fet, si un fenomen social, no parlo de fenòmens naturals, es produeix per primera vegada a la història, els més indicats per dirigir les operacions són els filòsofs. I sé que molts no ho creureu; tanmateix, és així. No hem de cridar els filòsofs per determinar l’estructura atòmica, ni per resoldre una insuficiència respiratòria, ni per organitzar el cobrament d’impostos... però la realitat de l’estructura atòmica, la causa necessària per a una insuficiència respiratòria o l’ètica dels impostos, tot plegat i alhora, sí que són preguntes que la filosofia pot respondre. I si ens cenyim al cas actual de la crisi (farsa) de la IMMENSA MENTIDA, com sigui que és una crisi sistèmica, l’únic àmbit del coneixement que ens pot donar una sòlida resposta és la filosofia. Al capdavall, per què la crisi de 2009 i les anteriors no han tingut mai una solució eficaç? Doncs, perquè són crisis sistèmiques, i quan és el sistema el que falla, només una visió holística de la realitat té la possibilitat d’encertar una solució que mantingui l’estabilitat que permetrà un posterior desenvolupament. Resoldre les crisis econòmiques i socials dels darrers temps des d’un ridícul punt de vista econòmic i social, ha fet impossible sortir del cercle viciós que no mena enlloc i cada volta està més malmès i cada volta roda a més velocitat. Una visió filosòfica d’aquestes crisis hauria obert grans possibilitats per a (re)estabilitzar ‘els sistemes’ (i no el sistema), ja que l’única manera d’afrontar aquests tipus de desoris és recorrent al món, a la societat i a l’individu, o sigui, admetent la diversitat del món, l’homogeneïtat de la societat i la bipolaritat humana, o dit d’una altra manera, respectant la naturalesa de cada entitat del planeta (social, animal, natural, abstracta, religiosa...), preservant les heterogeneïtats socials que fan homogènia la societat (que això és una societat: el punt en comú de totes les heterogeneïtats i interessos) i estimulant el caràcter personal, la salut psicològica i la individualitat dels homes, alhora que el caràcter social, la relació emotiva i l’ètica, per fer de l’home un ésser lliure (caràcter personal) i digne (caràcter social). Però és clar, la crisi es resolgué amb números i fabricació de diners falsos i deute. Un fet que qualsevol filòsof, com qualsevol home dotat de sentit comú, sap que no resol res i que augmentarà, ben aviat, el problema i els conflictes. Però avui, l’essència de l’home ha estat bandejada de les relacions socials, encara que aquesta sigui la més gran barbaritat contra la humanitat comesa mai: Avui, les relacions socials són només econòmiques, en tots els àmbits. Quan l’home té un preu, la Humanitat s’enfonsa.

Després d’aquestes consideracions que entenia necessàries, tractem de veure com ens hauria ajudat una visió filosòfica de la IMMENSA MENTIDA per a resoldre aquest desastre i crim. Vegem quines són les evidències que ens pot aportar la filosofia en una situació de falsa pandèmia o plandèmia, per a exposar-la a la llum pública i intel·lectual. I no caiguem en la ingenuïtat de creure la ‘versió oficial’ que ens diu que tot plegat es tracta d’una crisi sanitària que posa la Humanitat en perill, que comportarà una nova reorganització econòmica i social, que fretura de prendre serioses mesures ambientals i una centralització del poder. Fixeu-vos que l’únic que roman fora de tot l’entrellat exposat, és l’home com a ens individual, com a ens social (no econòmic, sinó quant a relacions i organització familiar i personal) i com a ens ètic i espiritual. Quant a l’espiritualitat, no us preocupeu que ‘s’inventaran’ una religió nova: ells són els nous profetes! En el fet d’oblidar l’home, és evident que obliden la dignitat, la llibertat i la independència (entesa com a ‘concepció de la pròpia vida); si la dignitat és connatural a la vida en comú o social, i la llibertat és connatural a la vida individual i les decisions en l’àmbit social, la independència és ‘la llibertat d’aquesta dignitat’, i que en els nostres dies rau presonera de la ‘dependència econòmica’. No em puc estendre més en aquesta qüestió. Que romangui en nosaltres que contraposada a la ‘versió oficial’, hi ha la ‘veritat’: no hi ha cap crisi sanitària que posi en risc la Humanitat, ni de bon tros (els números ho testimonien; com una bona bufetada a la galta, de les que couen!), i si certament cal una reorganització econòmica i social, no pot, ni ha de ser supeditada a una farsa, sinó a la ‘veritat’ de la injustícia econòmica i social (tanmateix, això comportaria la desaparició del poder dels que sostenen la versió oficial), com tampoc no cal altre tracte i relació amb la Naturalesa que la natural (per ‘evident evidència’), i no com ens volen fer creure, una nova relació amb la Naturalesa supeditada als interessos dels que sostenen la versió oficial i pretenen obtenir el que per a ells és el més important: el govern centralitzat. I no siguem babaus, la centralització és la destrucció de l’individu. Tot just cal actuar a l’inrevés, anar de l’individu a l’organització. Si per comprendre qualsevol aspecte de la vida cal atendre la totalitat i descendir fins a la particularitat, quant a les qüestions humanes, és de la particularitat que s’ha de compondre la totalitat de les relacions. I això és així perquè la singularitat exclusiva de l’home força a reinterpretar uns procediments d’estructuració que valen per a tot menys per a l’home; encara que només sigui per la singularíssima particularitat de l’espiritualitat o, en la seva mancança, de l’ètica; ja que un home sense ètica ni espiritualitat és un ‘humà’; el qual, sí que pot ser tractat com un animal més.

Quines són les evidències filosòfiques?

1- La vida és la tendència al gaudi abans de la mort.

No és difícil de copsar que en el moment que no ‘tendim’ al gaudi (que no és un plaer satisfactori, sinó un sacrifici voluntari i lliure - potser sense resultats satisfactoris -, que ens dóna plaer, benestar o sentit), i cedim a la por o qualsevol altre emoció desagradosa, no vivim en plenitud. Sense alegria i amor, no hi ha plenitud.

2- Cap paràsit provoca ni desitja la mort de l’hoste.

Dels polítics, que sense el poble que els manté, es moririen de fam, als gèrmens, insectes o qualsevol ésser viu que necessita l’hoste, tots freturen de l’hoste. Sense ell no hi ha vida. Una altra cosa, val a dir-ho, és que el paràsit pugui acabar amb la vida de l’hoste, però per naturalesa mai n’és l’objectiu, perquè aleshores hauríem d’admetre l’essencial tendència al suïcidi dels paràsits, la qual cosa, reconeixerem que està als ‘antípodes’ de la ‘voluntat’ o raó de ser de l’ésser i de l’essència de tota vida; que són, perquè, en ser, volen ser.

3- La vida a la Terra és la convivència i la simbiosi de tot ésser amb la resta d’éssers.

Els gèrmens conviuen amb nosaltres, és més, són part indissoluble i indissociable de nosaltres. No oblidem que per cada cèl·lula pròpiament nostra, convivim amb deu microorganismes o virus i exosomes (Val a dir, que avui hi ha una revolució científica quant als virus i exosomes en entendre’ls com a informació i no com a patògens, en gran manera i molt encertadament, perquè no són éssers vius. Us recomano investigar els ‘exosomes’ perquè les descobertes són un univers fascinant que canviarà concepcions científiques i mèdiques, amb les quals la filosofia no pot fer altra cosa, que estar-hi d’acord). Al capdavall, els animals salvatges no tenen metges, i si bé és cert que poden morir de malalties, la ‘selecció natural’ - no l’entenguem darwinianament, si us plau – preserva l’espècie. Si avui han desaparegut un nombre enorme d’animals i plantes, no és per la interacció de l’espècie amb el medi ambient, sinó per l’acció humana. En això, en el poder de destrucció, som semblants als Déus. Però apart de per culpa nostra, cap espècie no desapareixerà, si no és per cataclisme natural (entenent-hi de desastres còsmics a alteracions mínimes en un medi ambient – l’assecament d’un rierol, per exemple -, i val a dir, que en el cas del rierol, com en tots els semblants en ‘magnitud o insignificança’, només afectarà els individus de l’espècie en aquell indret. Per això, si l’espècie és endèmica, aleshores, és probable que desaparegui).

4- On hi ha interès, hi ha mentida.

No estic parlant de l’interès per la veritat, és clar. Aquest és l’interès que té l’amor, que és l’interès en el pur desinterès. Puc interessar-me en una cosa perquè m’atrau, i m’esmerçaré a conèixer-la per conèixer-la, per la veritat del que és, o sigui, per amor. Però també puc interessar-me per una cosa perquè em representarà un benefici, un plaer o un gaudi. En aquest ‘atraure’ intencionat - egoista, en podem dir -l’interès no és per l’objecte, sinó pel meu benefici, plaer o gaudi, i aleshores en no haver-hi amor, hi ha mentida. Quan algú està interessat en una cosa, mentirà per aconseguir-la. És més, probablement, si ‘vols’ alguna cosa, com diguis la veritat no la tindràs; perquè la gent enveja els desitjos dels altres. Aquesta enveja dels desitjos dels altres activa el fals interès, la mentida. I encara que ens pugui semblar impossible, si ho analitzeu, us n’adonareu: desitgem el que volen els altres. Per això vivim en la mentida, perquè no cerquem la veritat, allò que volem nosaltres; i acceptem tenir ‘interès’ en el que volen els altres.

Ara, relacionem amb la IMMENSA MENTIDA, preguntem-nos: Hi ha algun interès? Ens diu alguna cosa el recorregut dels diners? Per tot plegat, cal reflexionar sobre els ‘experts’ sempre, cap analitzar el nivell del seu coneixement, però sobretot, les raons que menen a les conclusions. Si hi ha el mínim conflicte d’interessos, sense dubte, l’expert menteix. L’objecte de la seva intenció no és l’objecte que estudia i que contradiria els seus interessos; és el seu interès com a intenció el que desvirtua l’objecte per a obtenir els guanys o beneficis que l’expert desitja. I si bé això la majoria ho fa amb tota la voluntat del món, fins i tot, pot esdevenir pel silent ‘convenciment’ psicològic, per una obcecació que esborra tots els objectes.

5- Sense llibertat no hi ha ésser humà.

No parlo de la llibertat ‘de’. Sigui d’expressió, de moviment, de pensament, de manifestació, de protesta, d’elecció... La llibertat de què parlo és l’alè de vida, l’impuls innat i després connatural de ser ‘jo’, únic, insòlit, estrany, paradoxal, perplex, i alhora integrat absolutament amb la vida. La llibertat de l’àguila és el cel. Sense estar integrada en el cel, l’àguila no pot ser lliure. És el vol, el seu alè de vida. Aquesta explosió d’amor envers el món, és la llibertat. Reconec que no és senzill de copsar la profunditat d’aquest sentiment essencial, de fet, és pur amor i absoluta vida, que tergiversen els ‘oficialistes’ amb els ‘de’, que són l’instrument de castració de la veritable llibertat.

Que aquestes línies serveixin per menar les neurones a una conferència tranquil·la quant a la veritat de la realitat que ens fan empassar. Potser perquè tot just és això el que faria un filòsof, potser per això, no se’ls veu enlloc. Encara hi ha facultats de filosofia? Són buides? O estan plenes de fantasmes que representen falsificades obres de teatre? Que, val a dir-ho, ja és el súmmum! L’única veritat perfectament constatable és que la IMMENSA MENTIDA ha suposat una destrucció econòmica, social i de salut física i psicològica desconegudes en tota la història de l’espècie, i tot plegat per una taxa de mortalitat del

0,02 %.

La filosofia crida que això és una immensa mentida, però els filòsofs callen o els fan callar. Tingueu el coratge d’analitzar per vosaltres mateixos aquestes evidències filosòfiques i aplicar-les a la ‘versió oficial’. Que, com vaig llegir en una vinyeta de Mafalda: «Tant se me’n dóna, que la gent no pensin el mateix que jo... a hores d’ara, amb el fet que pensin, em conformo».