Bandes criminals uniformades:
Provocadors, delinqüents comuns molt violents. Banda: Polícia Nacional.
Banda Polícia Nacional: A Linares (Jaén).
Provocadors, delinqüents comuns molt perillosos: Polícia Nacional – els de paisà, matons de barri baix; i la uniformada, l’escòria que els protegeix -. Per no dur ben posat el morrió et redueixen i si cal t’emmanillen; en canvi, aquests delinqüents uniformats deixen a son lloure els de la seva banda que agredeixen un altre home i una menor, i no els deixen anar perquè la gent se’ls menjaria allà mateix, que si no.
14 de febrer : Els innocents
La Covid, que ha arruïnat l’alegria de totes les cases amb els morts ficticis de la tele i la mort real pel presidi voluntari i sol·lícit, també ha comportat el canvi del dia dels sants innocents, del 28 de desembre al 14 de febrer. Són coses de la política.
Demà hi ha una pantomima de representació teatral, que serà molt vistosa, tant com ridícula i indigna i vergonyant, per a divertiment del nas de Catalunya, l’amo de totes les titelles que demà cerquen el favor del senyor per a menjar i obeir. La performance que ha ideat el nas per fotre’s dels babaus catalans, satisfarà sobradament les ganes de pixar-se de riure que té, amb els esclaus nord-orientals de la península que controla. Com de bé que s’ho passarà! Tots els esclauets catalanets en filera índia, mantenint el metre i mig de distància, sense parlar-se entre ells, amb el morrió ben endollat a la cara, no sigui que sense voler es respiri oxigen sense anhídrid carbònic, i emocionats per ‘decidir’ el futur del país. El nas ho veurà tot des de casa, mentre atendrà les súpliques, les humiliacions i les ofertes de servei que li faran via telefònica o missatgeria els candidats, tot atraient l’atenció envers ells i el seu futur d’odalisques de l’harem jueu. Suposo que ja deu tenir la butaca i totes les comoditats que li agraden, preparades per a gaudir del bell espectacle de veure els esclaus feliços del seu esclavatge votant el que ell vol, ja que és ell qui decideix qui manarà en la seva representació, perquè ell és el guanyador de les eleccions: George Schwartz. Qui li havia de dir que essent jueu, i hongarès i americà, guanyaria les eleccions catalanes com guanya les espanyoles. L’home ha de passar-s’ho d’allò més que millor amb la democràcia i la fidelitat i confiança dels esclaus. Ell observa els seus goyim i sent el plaer de veure els animals obedients a la seva voluntat.
No crec que li importi gaire aquesta pallassada de demà, el control sobre Espanya és absolut i el seu gos Imbécil és tan útil als seus propòsits com inútil per a qualsevol altra cosa. Així que Catalunya li importa com un pet de vaca. Cert que l’Open Society europea la gestiona des de Barcelona i que amb l’organització eugenèsica i criminal de l’ISG dirigeix la immensa mentida a la península espanyola i gestiona la seva influència més enllà de les fronteres hispanes. Per això, crec que mantenir la ingovernabilitat de Catalunya li interessa, i per això em penso que farà guanyar ERC, després els ‘Junts pel que sigui’, i molt a prop el seu filòsof favorit, per obedient i ximple. Aleshores, després d’uns mesos de discrepàncies perquè ERC no vol pactar el govern amb el PSC i les acusacions de traïció a Catalunya que els llançaran els de ‘Junts pel que calgui’, amb la Comuna aixecant el dit per oferir-se al que faci falta per tenir content el jueu, remenaran l’olla, mentre les granotetes s’escalden sense adonar-se, tot respirant l’anhídrid carbònic que els salva de morir de no-res i els converteix en zombis ensinistrats, incapaços de lamentar i reclamar justícia pels assassinats de vells de la Mengele - perquè, catalans així, no n’hi ha - i l’aniquilació de la infantesa i la joventut en tots els seus aspectes i potencials que materialitza el Reichsführer-SS Bargalló, el pitjor criminal de lesa humanitat que mai ha posat els peus a la nostra terra, i envers el qual no he sentit cap queixa de cap català que veu dia rere dia com li ‘violen’ el fill. Potser és el que la nostra màxima virtut i potencialitat és el pedo-masoquisme. Sincerament, semblàvem ser una cosa i hem demostrat ser-ne una altra molt, però molt de molt, diferent; ja no no tant com ens pensàvem, sinó que molt per dessota de la majoria de pobles del món, per no gosar dir que de tots. Podeu estar orgullosos de ser catalans, sí, jo no hi diré res; llevat que jo, veient el que veig, no em puc sentir orgullós d’uns compatriotes que despunten per la manca de coratge, de vàlua i d’intel·ligència. Al capdavall, un poble sotmès a la voluntat d’un nas, molta importància universal no pot tenir.
Demà els catalanets aniran a votar i potser, si l’autoritat els ho permet, podran fer un vermut a corre-cuita, dempeus i fent lliscar el vermut pel costat del nas, de manera que descendeixi fins al bigoti i aprofitant que aspirem els nostres excrements respiratoris, beguem el vermut que, flanquejant el nas i escolant-se pel porus entre la pell i el morrió, i lliscant per bigoti, després de fer un salt acrobàtic per superar l’elevació de la comissura del llavi, aprofitant l’impuls de la gravetat, beurem, tot fent una ganyota en estirar el llavi inferior per libar el vermut post-salt, feta la qual cosa, esgrimirem un somrís, oblidat, ignorat, sec, buit, dessota el morrió, tot, això sí, mostrant amb els ulls el plaer del vermut sense l’expressió més pura i civilitzada de la llibertat.
No riuria poc el nas, si llegís això. Humiliar goyim és el seu màxim plaer. Ni la carn, ni el peix, ni el líquid ni el sòlid. Humiliar goyim, i si és amb la plena satisfacció dels animals esclaus, millor, que sap prou com de bé és rebut aquest acte entre els seus col·legues jueus. Potser em diria: «Tu no ets català». I no sé què hauria de dir jo. Ésser-ho, ho sóc, per naixement, arrels i sentiment, tanmateix, sí que és veritat que si el que em volgués dir era que no m’assemblo en res als goyim del morrió, la por i la il·lusió dels innocents i càndids, tindria raó.
Sempre he pensat que el qui més estima el seu poble i la seva gent és aquell que treu a la llum del sol tot el que és lamentable del seu poble i de la seva gent. Cert que els que lloen i ensibornen l’enteniment de la plebs, els que exalcen la grandesa del seu país miserable, els que converteixen en eixos del món els seus compatriotes, agraden més i reben reconeixement i els premis de les minyones dels nassos, però, aquests no estimen el seu país ni la seva gent, només els veuen com a font de benefici.
Qui et diu els defectes t’estima, qui lloa les teves virtuts, t’enganya. Sempre ha estat així. L’amor dol i el mal dóna goig. Cal comprendre bé el que diuen les contradiccions de les coses perquè aquesta oposició és el que les determina en forma i fons, no essent ni l’una ni l’altre i essent les dues alhora. L’amor fa mal, sí; i el mal genera plaer, sí. Però l’amor, fent mal, és el més gran dels béns; dels béns, no dels plaers, perquè el bé transcendeix la matèria; i el mal oferint-nos els millor dels beneficis; dels beneficis, no dels béns, perquè el benefici no s’allibera de la matèria. Per això, Catalunya i els catalans transcendeixen la materialitat de la terra i la individualitat dels seus habitants. I per què dic això, perquè mentre preservem el nostre bé, totes les malifetes, extorsions, suborns, compres i vendes de nassos i polítics amb relació a Catalunya i els catalans, no assoliran de destruir més que la matèria i tot els valors essencials podran ser preservats. Morta la matèria encara hi ha un món d’essències. Morta l’essència, cap matèria ja no és possible.
Els nassos, guiats per Schwartz i l’estol de meuques partitocràtiques, astèniques, econòmiques, parlamentàries i estúpides, estan devorant la matèria de Catalunya. Quan s’insereixin com una vacuna transgènica dins de l’essència, aleshores sí que perdrem del tot el sentit com a poble. Avui encara ens resta el sentit del poble. Hem perdut la matèria del poble, de la Terra, però en conservem l’aroma encara. Potser és la llengua, potser la llum del sol, el carrisqueig de les cigales a l’estiu, l’olor a farigola i a romaní i a llorer, el lent bategar d’aquest mar que és com un son dolç, càlid i infantil, l’eternitat de la posta del sol darrere del Montseny o Montserrat, la sortida des del cap de Creus, mentre la tramuntana ens parla de temps prehistòrics i de temps antics, de quan els homes eren gegants i el seu esperit tan pur com els dels Déus... Sí, aquesta és la meva terra, la seva llengua; i la seva gent, la gent que les viu i treballa, tot estimant-les, que en un cant hi veu el vol d’una au damunt del mar camí de l’horitzó i en un camp, la pols que ens féu i que serem, que som i serem. Som i serem, malgrat nassos i traïdors, mentre preservem l’amor a la terra i a la llengua, som i serem, sense país i sense independència, però encara som i serem.
NO ÉS AMB UN VOT QUE ENS CONSOLIDEM
SINÓ QUE ENS CONSOLIDEM NEGANT EL VOT.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada