N.O.M. I HUMANS CONTRA ÉSSERS HUMANS

Aclariment:

Per N.O.M. entenc els Nassos Organitzant el Món o el Naixement de l’Ordre del Mal; o com se sol entendre habitualment: el Nou Ordre Mundial.

Per Humà entenc l’animal que habita la terra en ciutats i pobles, que funciona com un engranatge de màquina i que pot ser modelat i redissenyat a gust pels amos de la fàbrica. És cert que molta gent creu que més que una fàbrica és una ramaderia d’animals dòcils i sense consciència, i encara més, sense ganes de tenir-la. Accepten qualsevol ordre i estan disposats a obeir i a fer-la obeir. Belen seguretat davant de tot, perquè la Llibertat els aterreix. No volen veure els llops als què obeeixen i temen els llops que no existeixen més que en la fantasia d’una llibertat que no desitgen perquè els fa por, per això, ells s’estimen més la seguretat de la por coneguda, ja que són animals de costums, ‘com peces d’un engranatge ramader’.

Per Ésser Humà entenc l’animal que habita la terra en ciutats i pobles, però que és conscient de la seva consciència, del seu privilegi en ‘ser’, la responsabilitat d’aquesta llibertat i la necessitat de ‘retrobar-se’ en el ‘tot’. D’una manera o altra són éssers amb ànima, que és el que manca a tot el bestiar. Es pregunten què són i per què són, i hi cerquen respostes, protegeixen la llibertat i la independència com els més grans dels seus tresors, perquè s’adonen que en aquesta introspecció hi ha una fagocitosi del món exterior, i per això creuen fermament en l’ètica com a fonament i garantia del correcte comportament. No obeeixen, cooperen. Avui, és molt fàcil de distingir-los, primer, perquè cada volta en són menys i ‘distorsionen’ la visió general del ramat, segon, perquè no acaten les imposicions del ramader licantrop i llueixen un somrís lliure al mig del carrer – us ho podeu creure? -, tercer, perquè les seves orelles escolten, els ulls miren, el nas olora, las mans toquen i pel gust del seu criteri intuïtiu i racional, consideren el que senten, veuen, oloren, toquen i s’han d’empassar, no creient-se a ningú, sabent-se ignorants, però ‘conscients’ de ‘ser’ i de ser ‘humans’. Aquests són els homes que senten i viuen en llibertat, que no tenen cap por a la mort; perquè aquesta és la manifestació més profunda de l’ésser humà: qui cerca la veritat què ha de témer? Sense dubte la trobarà, tard o d’hora, ara o allà, i si no és així, almenys, conscientment sap que no viu en la mentida. Només la mentida pot fer por. La veritat és profunda, esquerpa i fosca, però no pot fer mai por. La por davant de la veritat només és possible en covards. L’ésser humà és l’home que amb l’ètica com a norma de conducta amb els semblants i la naturalesa com a norma reguladora amb la vida, vol créixer ‘amb Tot’. I créixer amb Tot és diluir-se. Qui tingui orelles, que escolti!

La Guerra del Fi del Món

Els éssers humans mai no han estat majoria, sempre s’han vist superats pels animals humans. La sort dels humans és que han pogut sobreviure mercès a la minoria dels éssers humans, que són els que els han donat de les eines per a convertir-se en l’espècie superior de la Terra. Tanmateix, la ment dels humans és molt limitada, i aquesta superioritat és confosa per ells amb el poder, per això, els anys han anat constituint una ‘classe’ d’humans adoradors del poder. I com sigui que les relacions de poder són la llei natural en totes les espècies, l’han aplicada als homes. Això no obstant, com sigui que l’home compta amb una facultat ‘única’ i ‘insòlita’ en tota la naturalesa, la raó, i que aquesta excepcionalitat no és antinatural ni contranatural sinó essencialment natural, perquè és la nostra fonamental diferència amb tot l’existent, alguns homes han tractat des de sempre d’interessar-se per aquest ‘ésser humà’, i han comprès que la llibertat és la més sagrada de les lleis naturals, perquè és harmonia i responsabilitat, coherència i oportunitat, mentre que els humans han interpretat la llibertat com a l’exercici del poder, una mesura que admet gradacions, cosa que no passa amb la llibertat, que, o és, o no és. I amb el succedani antinatural del poder han estratificat la comunitat humana allunyant-la de la raó, que no entén de poder sinó de llibertat. Al capdavall, la raó no és un poder, és la llibertat més extravagant i rica. Sé que no és fàcil de copsar aquests conceptes al vol, tanmateix, lector, deixa que la llavor de les paraules actuï en el teu enteniment i el matís que no és perceptible en tot plegat, podrà ser besllumat prou com perquè la diferència entre l’espiritualitat (facultat racional) i la ‘matèria’ del poder et permetin de distingir un humà d’un ésser humà. Fonamentalment, la ‘matèria’ del poder (els diners) descriu la qualitat de l’humà, i l’esperit de la llibertat (els valors) descriu l’ésser humà. I aquesta és la lluita que tràgicament vivim en la guerra definitiva d’avui, i escric definitiva, perquè si els humans imposen el NOM, és la fi de l’ésser humà, i si l’ésser humà venç el NOM, serà la fi del NOM i dels humans. Estrictament parlant, si considerem i acceptem la versió judaica-jesuïta que sobren molts humans, és cert que sobren; i mal que em pesi, sobra la immensa majoria d’humans, els esclaus del poder, perquè mentre hi hagi esclaus de poder, la llibertat és impossible; essent com és la llibertat la quinta essència de l’esperit lliure (Val a dir, que ‘esperit lliure’ és una redundància, ja que l’esperit només pot ser lliure).

El morrió és una mena d’artefacte per a la submissió, el manteniment de la distància ‘social’ és una coerció a la llibertat de contacte i comunicació, l’obligació de les imposicions higièniques és un atemptat contra la responsabilitat i contra la salut, que un excés de precaucions, és tan nociu com l’absoluta mancança; les limitacions de la mobilitat són crims contra la llibertat de decisió i destí, la constant manipulació informativa per a inculcar el terror, és una malaltia intel·lectual entre l’esquizofrènia i el sadisme, de la banda dels qui la prodiguen, i paranoia, de la banda dels qui la professen; la privació del treball i de la dignitat infantil i juvenil a les escoles, són armes per a l’esquarterament de la integritat psicològica, social i personal de la gent i dels nens... En fi, tot plegat, són normes d’imposició del poder, d’un poder executat d’acord amb la piràmide i la verticalitat: ordres emeses des de dalt, on uns pocs decideixen la vida dels de sota, i on el graó superior mana damunt dels graons inferiors, sempre essent una minoria qui imposa la voluntat del seu ‘poder’ damunt de la immensa majoria que obeeix i bela les cançons que els amos els canten.

La vacuna, les restriccions de viatge i de moviment que seran imposats amb el verí anomenat vacuna, la reordenació econòmica que aconseguiran després de la ruïna de tots els estats i les economies de la classe mitjana, la imposició tirànica d’una presó d’hominoides sense consciència ni capacitat per a la rebel·lia, són els següents i definitius passos. Els adoradors del poder avancen i, amb les botes de la ignomínia i la violència, trepitgen els somnis de llibertat dels éssers humans. NO OBLIDEM QUE EL PODER ODIA A MORT LA LLIBERTAT, SEMPRE. I amb això volen acabar; i no, com us diuen: fent un món millor. Sinó exterminant per sempre la llibertat de la faç de la Terra.

Els éssers humans estan indignats. No tenen por; fàstic potser sí, però por, no. Saben que la veritat els empara, els garanteix la superioritat davant de la mentida i la iniquitat del poder que els odia, i malden per convertir bens en éssers humans, que val a dir, és feina més impossible que difícil, i per això, els humans belen i assenyalen els éssers humans tot acusant-los de voler despertar-los del son dels que belen, dels que llana amb llana belen abans de ser esquilats, dels que tots a una, s’encarreren en els passadissos de l’escorxador, vejam qui arriba primer a destí i rep el somriure del pastor, el llop que vesteix un sarró de corder, per solidaritat. I els bens, punxats, belen amb morrió, cosa ben estranya i insòlita que ens demostra que vivim temps apocalíptics; i com zombis recorren la por que és avui les seves vides, mentre creuen a ulls clucs en el pastor perquè duu un sarró de corder per solidaritat. Ah! I no vulgueu veure’ls, els bons i pacífics bens, quan algun ésser humà els excita, que es converteixen en bens amb la ràbia, i com si fossin cabres boges envesteixen amb insults o cops els indignes éssers humans que els diuen que el pastor és un llop, i que en els prats que emplenen la naturalesa del món, és on s’han de dibuixar els somnis ovins. Però res. I encara que no els llencen pedres!, que seria digne de veure com un be agafa una pedra amb la pota i la llença com si fes anar una fona!

Conclusió:

L’home és l’únic animal que pot ser idiota o imbècil per causa de tenir raó. Els animals són intel·ligents i actuen d’acord amb aquesta intel·ligència. Hi ha humans que no són idiotes ni imbècils, però que no assoleixen el grau d’éssers humans tot i posar-hi tota la bona fe; i això és així, perquè la seva intel·ligència fretura d’una guia, de l’amo que l’esclavitzi, perquè la llibertat de la raó, de la imaginació, de la fantasia, de la innocència, de la dignitat, de la fermesa i del coratge, no tenen cabuda en la seva reduïda intel·ligència. Els intel·ligents, com la guineu o la rata de claveguera, solen obrir-se camí enmig de la selva humana, però mai aconsegueixen un bri de coneixement perquè els manca la raó, i sense raó no hi pot haver coneixement, com no hi pot haver coneixement sense una ètica, per estrany que pugui semblar. Però de fet, on no hi ha ètica no hi pot haver coneixement. Un metge sense ètica té coneixement o és només un criminal? Un jutge sense ètica té coneixement de la justícia o és només un criminal togat? Un físic sense ètica té coneixement o és la intel·ligència del mal? I un biòleg, ja no dic un microbiòleg, i un arquitecte, i un sociòleg...? Prou que les Arts ensenyen ètica. I si som llestos i analitzem la història de les Arts, comprendrem quins són els artistes intel·ligents o vius, i els artistes de veritat. On hi ha la veritat, hi ha Art i hi ha ètica. Dante Alighieri ja ens ho explicava en els nivells de l’obra artística (que goso resumir): nivell de la matèria (qualitat del text, del quadre, del so...), nivell de l’al·legoria, nivell de l’ètica i nivell anagògic. Potser un dia enraonaré del nivell anagògic que, com molt bé sabia el geni florentí, és l’essència de l’obra mestra i sublim. Per què? És molt profund el nivell anagògic. Potser un dia en parlaré, potser, ja que és un nivell que, si avui ja hem perdut el nivell ètic, com no se’ns escaparà de l’enteniment; no creieu?

Aquesta guerra l’hem de guanyar des de dins, amb l’absoluta decisió a no fer un pas enrere, a estar disposats a rebre de cara tots els atacs, a no renunciar a la veritat, perquè la recerca de la veritat és irrenunciable, per més que sigui inassolible més enllà de sentir-la. Però, oh, qui la sent! Penseu què ha de ser, sentir la veritat, saber-la, no poder-la comunicar, d’acord; però viure-la, tractar d’acordar-nos amb ella. Podeu imaginar què estic dient? I a aquell que sent i viu en la veritat, què li semblaran els interessos? Podeu concebre una absoluta ignorància com és l’interès? Ells us enganyen amb l’interès, el benefici i el goig, que són tot, menys la veritat, la recerca i la pau. Combatem amb animals, homes sense ànima. Botxins de despatx, farcits de complexos que tracten d’ocultar amb el poder. Voler no és poder. No us els cregueu quan us ho diuen. Per poder cal voler, d’això no hi ha dubte. Però, voler no és poder. Voler és llençar-se a la recerca de la veritat, i potser per això s’assembla tant a ‘volar’. El poder necessita d’un tron, d’un fonament sòlid i pesat. Voler és el vol de la voluntat de volar el vol pel fet de volar el vol i fer de la voluntat veritat.

Estimats lectors, la guerra és sempre un desafiament i un trauma. Estem en guerra, i per primera vegada, la Humanitat pot perdre els seus més sagrats valors. La victòria només l’aconseguirem amb la resistència i la fidelitat dels defensors de la veritat i l’ètica. I sí, quants morts no han mort per la veritat i l’ètica, tanmateix, qui d’ells morí en va, i qui d’ells no ha triomfat sobre el poder i la ignomínia, essent avui els nostres guies envers la veritat i l’ètica! No ens enganyem, en la veritat és en l’únic indret on podem estar segurs que viu la immortalitat, perquè la veritat és eterna. I val a dir, que qui ignora això, ignora massa coses. Que no sapiguem què és la veritat, essent l’evidència més òbvia, no desacredita la veritat, certifica la nostra ignorància i les nostres confusions perceptives i intel·lectuals.

Sigueu roures vells, sigueu roques pesades, sigueu plomes d’au i sigueu constants com la veritat, que aleshores no hi ha mort, no hi ha por i no hi pot haver rendició. Ens podran matar, però no ens podran doblegar. I no us enganyeu, veient les coses com les veuria un pocasolta: qui et mata perquè no et pot doblegar, perd sempre. No en tingueu cap dubte. No us mata per poder, us mata per impotència. Només amb la veritat us doblegaria, us venceria, però la veritat és un impossible per a un assassí, perquè no vol ni pot assolir la teva acceptació de la seva ‘veritat’, vol la teva submissió només.

Ells són assassins d’homes i de la llibertat, nosaltres no. Necessiteu una altra raó per a decidir el bàndol?