Avui canviaré de tema. La gent ha d’estar catatònica (catatonia i Catalonia, són ben semblants, oi?) si van veure l’exhibició zoològica de xiscles i remugaments d’anit a TV3, amb un lloro com a director d’orquestra. Lògic, això traumatitza qualsevol. Per aquesta raó he decidit de fer un incís en la ‘fastigosa’ feina de dir sempre el mateix de diferent manera i tractant de fer servir un distint focus de llum, per tal d’entretenir-nos una mica parlant de literatura.
A cadascú el que és seu, i el tebeo de l’Antich ha estat el mitjà que m’ha donat la base per a aquest article. La notícia que ha encès la metxa per a la reflexió, i que us recomano de llegir abans de continuar, ha estat aquesta:
L’enllaç és prou clar: cultura, blanca pujals, petits plaers, viena, ficció breu, literatura. La Blanca Pujals és una noia molt jove, i d’aquí li vénen els errors d’interpretació dels què parlaré més endavant, però és desperta i ha sabut descobrir un apartat de comerç literari prou engrescador. La idea de recuperar textos breus amb qualitat literària és una idea molt interessant. El fet que hi hagi una especial cura en la traducció, sobre el paper, és una aportació que pot enriquir el text. Però endinsem-nos en els comentaris a fer quant a la notícia; i després desenvoluparé quatre idees que demostren l’errada interpretativa de la benintencionada Blanca.
En l’entrevista, l’editora ens explica que tenim poc temps i que cal acostar la literatura a les noves generacions. El fet de fer-ho amb novel·les curtes o narracions breus facilita l’aproximació de la gent que s’espanta quan veu vuit-centes pàgines en un volum. L’esforç de traduir directament de l’original és una feina ‘extra’, per bé que literàriament parlant, fer una traducció d’una traducció mai no pot ser considerada la traducció d’un original. Això dit, cal afegir que l’actualització lingüística de les obres de segles anteriors és un risc. Certament, el desenvolupament en el coneixement de llengües estrangeres ha fet un salt quàntic en els darrers cinquanta anys i sembla del tot encertat de revisar antigues traduccions que poden estar mancades – encara que no necessàriament – d’una comprensió més profunda dels mecanismes de la llengua a traduir que aquella que es tenia anys enrere. Tanmateix, l’actualització mai no pot trair l’esperit de l’època en què fou escrita l’obra, vull dir, que si amb la ‘modernització’ desarrelem l’obra del seu temps – encara que sigui una obra immortal -, l’assequem. No dubto que l’actualització no consisteix a canviar els carros de mules per Saabs, ni les estufes de llenya pels radiadors de gas natural, això no ho dubto, però, tampoc no podem canviar els tractaments entre els personatges ni les particularitats lingüístiques del moment. Per això, escrivia més amunt que era una iniciativa lloable, però que contenia seriosos riscs. Hi ha, de fet, poca actualització a fer en els textos escrits un parell de segles enrere, i fins i tot, la conservació pot aportar-nos més coneixement de l’època que una aproximació del gir o de la narrativa als nostres dies. I escric això, perquè em sorprengué que després d’aquest interès i cura envers les obres, esmentés Twitter, molt probablement el millor instrument mai inventat per a la destrucció del pensament racional. El mecanisme cerebral que imposa el contacte amb la missatgeria breu i espontània és l’ocurrència, l’encert del moment, l’esclat fugaç. Aquestes observacions, exposades una mica a la babalà, ens calen per poder entendre correctament les reflexions finals.
Si has llegit una gran o bona novel·la d’un autor, ja no parlo d’una novel·la immortal, i després li has llegit narracions més breus, sempre són d’agrair els textos breus per la virtut de ‘l’entreteniment’, però tothora ens estimarem més la qualitat de l’obra ‘plena’, d’aquella novel·la que ens robà molt més temps i que no ens n’adonàvem i enlloc de perdre el temps, estàvem arreplegant un gran tresor. Aquesta és la virtut de la novel·la. La novel·la ha de ser llarga, entenent per llarga, tenir una extensió considerable, de manera que no puguem llegir-la en uns pocs dies. I per què? Ja ho veurem una mica més endavant. La narració, al contrari, compta amb l’avantatge que ha d’entretenir. És la descripció d’una escena, d’una història breu, d’un ‘incident’ o fins i tot d’una ocurrència. I n’hi ha de genials, de senzillament genials. «Els contes de Petersburg» de Nikolai Gógol, en són un exemple, i els de Franz Kafka, Guy de Maupassant o James Joyce. Sense dubte hi ha bona literatura en el relat, tanmateix, un relat mai no pot ser una novel·la, i una novel·la és, estrictament parlant, literatura, com ho és la poesia. Els subgèneres poden ser literaris, però no literatura. I quina importància té això? Doncs, tota; i aquí és on volia arribar per a desenvolupar breument unes consideracions que em semblen importants per entendre la davallada de l’afecció a la literatura i per demostrar la magnitud artística de la literatura, que està per damunt de qualsevol altra art, inclosa la música.
El gran problema per a amistançar-nos amb la literatura és que és difícil. Al capdavall, la literatura en vers, la poesia, és suggerent i emocionant, però s’ha de comptar amb una afinitat envers ella per a sentir-la i no trobar-la ridícula o inútil. D’altra banda, la prosa, que és més descriptiva i teatral, ens facilita l’aproximació al text, però no ens manifesta les idees clarament, sinó amb imatges, amb representacions ideals i suggeridores, però que estan sempre fora de la història que dins de la novel·la és contada. Per això, podem afirmar que la novel·la, com a màxima expressió artística, és la moderació de la poesia i de la filosofia, i per tant, l’encarnació de la intuïció poètica en la prosa i l’aproximació ‘ideal’ a una reflexió filosòfica. Per tant, la novel·la es mou entre la intuïció natural i espontània de la poesia i la suggerent reflexió quant a idees de nivell filosòfic. De fet, les grans novel·les de la història són profundes reflexions filosòfiques (Don Quijote, Faust, A la recerca del temps perdut...), mentre que les grans obres poètiques de la història ens lleguen valors èpics o morals (Ilíada, Odissea, Eneida, Divina Comèdia...). Aquí, en aquest punt, és on el relat i la narrativa breu perden força, ja que per a mi, llevat de l’incommensurable valor de la màgia de Jorge Luís Borges, el contista dels contistes, capaç de fer una obra mestra en un conte d’una pàgina (La casa de Asterión); el conte és, com molt bé diu la Blanca Pujals, un entreteniment.
No podem demanar a un conte el que és exclusiu de la novel·la. «La muntanya màgica» de Thomas Mann no és una novel·la d’acció, ni divertida ni entretinguda, però és una referència imprescindible del segle XX. Per què? Perquè en la novel·la hi ha l’exigència de la transcendència. No es tracta de contar una història, cal que el que s’hi explica transcendeixi. Per això, en una novel·la – que val a dir que no ha estat traduïda al català, i això és un fet lamentable per la magnitud de l’obra obviada- com «La bendición de la Tierra» de Knut Hamsun, no és la trama novel·lística allò que pesa, sinó la trama transcendent, el valor i la tècnica literària, com l’empenta a la filosofia. Perquè si llegir una narració ens fa passar l’estona, una novel·la que es preï, mai tractarà de fer-te passar l’estona, perquè la seva missió és traslladar-te, allunyar-te de tu, convertir-te en observador del món, de la història, de la vida, de la mort, de la llibertat, de l’amor i de la dignitat. Si ho pot fer, per moments d’una manera atractiva, tot seduint-te i fent-te passar una estona ‘entretinguda’, ho ha de fer; però caldrà que el lector es trobi amb aquells moments que l’aspror de la transcendència fa durs. Si bé, després, el lector agrairà aquells darrers passos devers el cim de la muntanya, i que són els que fora de tot entreteniment, li han permès de contemplar el magnífic panorama des de dalt de tot.
En resum doncs, és d’agrair la iniciativa de l’Editorial Viena amb aquestes narracions seductores, però no hem d’oblidar que la literatura depèn dels bons lectors i dels bons escriptors, i malauradament, el sistema educatiu fa molts anys que està dissenyat per a fer de la literatura i de les arts, o ocurrències o manifestacions d’egos malaltissos. Per això estem com estem avui. La novel·la, que ha de ser llarga, per moments pesada, i densa de suggeriments conceptuals, és l’estri amb què l’ésser humà es fa conscient de manera natural i reflexiva de la seva naturalesa transcendent i lliure, de la seva dignitat i dels seus valors, i tot, extret de la pròpia reflexió i interpretació del text novel·lesc. Les arts són l’eina que manté lliure l’home, allò que el fa plenament conscient de la seva singularitat.
I per tancar el cercle, anem al titular de la notícia. Blanca Pujals: «Netflix viu de ficcions breus, per què la literatura no ho veu?». Només unes observacions: Netflix és un enginy de corrupció social i destrucció de l’enteniment. L’estructura serial d’una història és, ras i curt, incapacitat de síntesi. Una història audiovisual és una pel·lícula de dues hores, o tres i fins i tot quatre, si vols i cal, però dividir tres hores en sis mitges és un sofisticat i estudiat procés pel qual es dissocia l’espectador amb la història que és narrada, alhora que se l’hi fidelitza. Això és manipulació, i des que començaren les sèries, han demostrat tenir dos avantatges: el fet de donar importància al que és buit – emeses tot seguides, això seria una evidència – i l’estalvi, ja que si la sèrie no té el nombre desitjat o que interessa de seguidors, s’abreuja o se substitueix, i si enganxa la gent com una droga, aleshores es planegen capítols ad infinitum, que seran convertits en finits quan l’expectativa de seguidors disminueix, i amb això els beneficis. No és gaire difícil de veure que l’última cosa que hi ha en tot plegat és interès envers l’espectador, llevat el de la seva conducció ideològica. Comprenc que ella és filla de l’agonia de l’homo sàpiens sàpiens, però convé reflexionar una mica més quan es lloa la corrupció intel·lectual i se la pren com a model. Desconsiderar el profund valor de la novel·la és ignorar la capacitat d’aquest gènere d’art per a constituir homes lliures. No en va, els grans filòsofs han estat bons lectors de novel·la, i per què, perquè l’obra de creació és transcendència filosòfica, i en aquest aspecte, els escriptors tenen el mateix rang, en l’escala del coneixement, que l’academicisme dels filòsofs.
LA VERITAT NO ES DEIXA ATRAPAR MAI,
PER AIXÒ, UNA BONA NOVEL·LA
ÉS LLARGA I, MOLTES VEGADES, DENSA,
PERQUÈ LA VERITAT
NO ES POT RETRATAR
ESSENT A TOT ARREU.
Un sol pensament fretura almenys d’un llibre per a manifestar-se. Una cita, una breu frase lapidària, una ocurrència enginyosa, són només espoletes que fan saltar la reflexió del lector, però no la manifestació de cap pensament, sensu stricto, encara que l’autor sí que hi expressi la síntesi d’un pensament. Les coses no són com sembla que són, i per això la novel·la s’enteranyina; mentre que el relat, el conte breu, la narració obre una porta a una interpretació, més o menys enraonada i encertada, però a una interpretació, de la qual no depèn l’escrit, ja que l’escrit depèn de ‘l’entreteniment’ que ofereix, o sigui, en lloc de fer-nos conscients de la vida i de tot el que som i el que aquestes coses signifiquen, ens distreuen amb una mena de passatemps, que és cert que ens pot fer pensar, rumiar i transcendir, però la poca potència de la droga – l’escassetat de pàgines – no és prou perquè el lector assoleixi el que Spinoza definia: com a una idea adequada de les coses.
Esperant haver estat entretingut, concloc aquest escrit tan conscient com improvisat, confiant que el lector comprendrà la magnitud de ‘coneixement’ que hi ha en la manca de ciència d’una bona novel·la, i que aquest secret no pot ser transmès sense la seriositat i el rigor que exigeixen les novel·les. El fet de rumiar sempre ens demostra la insignificança del nostre pensament, i això és bo, ja que només s’avança en el coneixement i la saviesa entropessant amb els errors i les confusions. Un conte és, per això, un ‘divertimento’, i una novel·la, en canvi, és una ‘simfonia’, o fins i tot, una ‘òpera’.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada