L’ENÈSIMA DIADA

Com cada any, la catalanitat s’ha aplegat a Barcelona per a reivindicar la independència, un costum ja molt nostrat des del 2012. Tanmateix, amb uns resultats lamentables, després de la venda de Catalunya i dels catalans que féu l’ameba penjapancartetes a Soros, tot, malgrat els anys previs, que foren ben moguts, això sí però, d’acord amb la música que proposava el sionisme partitocràtic. Mentre Soros comprava a preu de saldo la península completa, dividia la gent i crispava l’ambient, ell i la màfia sionista prenien el control absolut del govern de Soroslàndia i les satrapies. La traïdoria de tota la classe política, dels més incapaços de cada família - molt ben triats pels jueus -, ha aconseguit de fer de cada diada una exhibició del folklore català. Una vegada passada la temporada de les performances, hem recuperat la reivindicació més acostumada. Tanmateix, els sinistres lladres i inútils del Prostíbul de la plaça sant Jaume i de l’Urinari públic, des de casa, que ells no hi van, miren la retransmissió amb una copa d’Aromes de Montserrat i un puro, tot sorpresos que la colla que s’aplega per a reclamar la independència, l’endemà anirà a treballar i a pagar els impostos que mantenen tota la púrria política. No hi ha res com un poble civilitzat i amant de l’ordre, es diuen, entre rialletes una mica descontrolades. L’ameba és feliç per haver-se assegurat la vida amb la venda del país i la gent a la voluntat sionista; en Mas és feliç per cobrar pels ‘grans’ serveis prestats al país; el MHP a l’exili, és feliç de pertànyer al Femer Europeu, o Sinagoga d’Aniquilació Europea, dirigida per Soros, mitjançant la bruixa khàzar i sacerdotessa negra, sempre amatent de la voluntat dels amos, i a més a més, molt agraït al pagament del jueu per la política de crispació que els permeté d’absorbir Espanya; i el jesuïta espanyolista, després de menjar-se un senglar - regal del gos de Soros per ordre d’aquest -, amb el seu titella, el Pétain de Pineda, s’ho miren ben feliços, tot dient-se: «Que productiva és la lluita per la independència!». I vinga a riure, tot assenyalant els ciutadans que, innocents i crèduls, concorren a l’espectacle que encara reforça més la traïció política catalana. I així ens sentim satisfets per haver fet el que podem pel nostre país, sense adonar-nos que per salvar el nostre país ens cal lliurar els traïdors a la sentència que els correspon. Però això, ui!, no ho diguis a un català, que s’esfereeix. Els traïdors fidels al sionisme internacional són traïdors però no del tot; perquè són catalans. És clar. El més gran defecte d’un poble és no voler veure la veritat, i si fa anys ens haguéssim adonat de la colla d’inútils, incapaços i vius que s’han aprofitat del poble català per a servir Espanya, Europa i el Sionisme internacional, potser una altra seria la nostra realitat actual.

Aquestes reunions multitudinàries per a sentir-nos acomboiats i part d’una gran família, són molt boniques i molt maques, però els traïdors s’ho miren i se’n foten, de la manifestació, de la gent i del país. Per això, els eterns i repetitius discursos de cada any no serveixen absolutament per a res, però fan pinya i satisfan les orelles de les tietes i els ‘tiets’. Si veritablement es pretenia fer una manifestació reivindicativa i que denunciés la classe traïdora de tots els polítics del país, aleshores, hauria d’haver estat plantejada d’una altra manera. El foc és purificador. Per això, la primera evidència que el poble ha dit prou, seria una manifestació multitudinària que tingués d’objectiu (lògicament no expressat abans de fer-ho) de calar foc al Prostíbul del Pétain de Pineda, la sinagoga de la satrapia, i tot seguit o alhora, fer una fogata de sant Joan amb l’urinari públic. Què obtindríem amb això? Deixar sense caus les rates, una mesura ben indicada per erradicar els rosegadors, i demostrar que la llibertat i la voluntat del poble no necessita prostíbuls ni urinaris plens d’insectes i microbis.

Si això, hi ha alguna tieta o ‘tiet’ que ho considera molt bèstia, sempre hi ha la possibilitat de convocar els manifestants d’acord amb la seva lamentable filiació partidista i començar un recorregut per les seus dels traïdors (partits polítics), a fi que els seus afiliats i votants destrueixin els caus de les seves rates, perquè després, cap d’aquests femers de la política sigui reconeixible. ELS POLÍTICS SÓN ELS NOSTRES ENEMICS, ELS QUI ENS ROBEN, ELS QUI ENS HUMILIEN, ELS QUI ENS VEXEN. EL POLÍTIC VIU DE TU I NO FA ABSOLUTAMENT RES PER TU.

No ens enganyem, però, després de llegir tot el que precedeix aquest paràgraf. Avui, el problema dels catalans és el mateix que el dels espanyols, dels francesos, dels italians, dels alemanys i de tota la resta de països governats per la Sinagoga Europea. No hi ha cap solució per a cap problema si no s’expulsa del continent els jueus i si no s’abandona el Femer Europeu (ho sento MHP, però us quedaríeu sense la paga de Soros), l’OTAN (l’exèrcit internacional del sionisme) i l’ONU. Però això no els ho diguis als manifestants, que creuen que tot s’arranja amb alliberar-nos del jou espanyol, sense voler comprendre que a casa nostra no hi ha gent capaç per a dirigir el país. Per a saquejar-lo, sí que podreu triar fins a avorrir-vos; però un home capaç de comandar el país, no hi és. Si fóssim independents, a més a més, hauríem d’aïllar-nos, i això no ho vol cap de les tietes i els ‘tiets’, la qual cosa significa que seríem ‘lliures’ sota la bandera globalista i tirànica del sionisme internacional. No oblidem que tot el moviment independentista està impulsat i finançat pel més gran criminal contra les nacions, l’amo de tots els polítics, i a qui li importa tan Catalunya com els catalans - una merda -.

Mentre els catalanets escoltaven emocionats els discursos de sempre, com sempre buits, i les soflames i els enardiments per a sentir-nos bé abans d’anar cap a casa a fer el sopar, l’amo i terrorista Soros, acompanyat del gos i la representació dels sicaris sionistes catalans, miren amb atenció què passa davant de l’Estació de França. Soros té el gos als peus, que es mira en el mirall, que l’animaló no mira la tele, es mira ell i se sent com el Rei Lleó; i al costat de Soros, en una butaca, el menja-senglars jesuïta, servicial i mesell fins a dir prou, i als seus peus, el Pétain de Pineda, que mira amb els ulls ben oberts què passa al carrer. Una mica espantat, pregunta:

- No hi ha molta gent?

Soros es mira el titellaire del Pétain seriosament, i tot seguit, esclata en una rialla diabòlica.

- De què riu, senyor nostre? - Pregunta el menja-senglars. Sentit això, el gos de Soros es deixa de mirar en el mirall, i per un moment recorda el cor de prostitutes inútils i idiotes que l’esperen a Madrid. Ell té ganes de tornar a sentir-se acomboiat per les seves deesses de la idiòcia, perquè els sons de la tele, que no mira, el distreuen de l’observació de la seva imatge de Narcís reflectida en el mirall. No troba a faltar el seu marit disfressat de dona. No puc saber per què, però el gos no el troba a faltar.

- No sé si deixar-los així de feliços o decidir-me per donar-los la guerra que volen.

- Ells no volen la guerra, senyor nostre?

- Hahaha! Has sentit imbécil? - I el gos de Soros, posa ertes les orelles després de la puntada de peu del jueu.

- Senyor nostre, hem acomplert els vostres designis i hem repartit el robatori amb els espanyols, catalans inclosos, de manera acordada. Per què hauríeu de fer fer una guerra?

- Envia el babau a cercar-me un cafè.

- Au, Pétain, ja has sentit l’amo – I el petit Pétain, s’aixeca i se’n va, amb passa trista perquè no se’n fia del que veu a la tele. Quan tanca la porta, el gos s’espolsa alguna puça amb frenesí, i es guanya una altra puntada de peu de l’amo.

- A imbécil li resten dos telediaris. El narcotraficant i tirà gallec és un miserable dels que ens agrada. Un pocavergonya sense dignitat ni escrúpols, un goyim autèntic. Quan aquest mamarratxo sigui el president, caldrà atiar l’enfrontament perquè la gent prou problemes tindrà, i si no els distraiem, encara es fotran el Pétain, que és petit. I no miris amb aquests ulls de famèlic! Que tu encara te’l fotries, també. Hahaha!

És el moment de l’himne.

- Si fossin fidels a la lletra, no duràvem ni unes hores! Oi, imbécil?

- Bub-bub!

- Ja li porta el cafè, senyor nostre.

- Bé, menja-senglars i tu, titella, de moment, com sempre. Robeu i sotmeteu el poble català a totes les pressions econòmiques que pugueu. Ja sabeu el percentatge que us toca, lladregots! Aviat els imposarem el morrió i l’encarcerament ‘voluntari’ si us plau per força, junt amb la nova dosi dels verins. De moment, com sempre; fins que no arriba l’hora.

- Bub-bub.

- Calla, imbécil! - I li fum una puntada de peu que el desplaça mig metre -. Si sabéssiu el fàstic que em feu, goyim de merda!

- Senyor nostre, nosaltres estem al vostre servei, sempre i sense condicions.

- Tu, per un senglar, faries qualsevol cosa, oi – mirant-se el petit Pétain de Pineda – que sí, babau?

El màxim responsable del prostíbul jueu de la plaça sant Jaume, ajup el cap, no se sap si en afirmació o de vergonya.

- Bé, això ja s’ha acabat. Ara passaré la transferència a tots els mamarratxos que em serveixen, i demà a treballar, com sempre. Vosaltres a no fer res, que és el millor que podeu fer, tot sigui dit. Així que, au, bestioles, feu que corri l’aire.

Surt el menja-seglars tot seguit del Pétain, mentre el gos mou la cua, convençut que l’amo el traurà a passejar i el portarà al costat de l’harem de meuques del govern, que tant li agraden les idiotes inútils, com els idiotes professionals!

- Au, aixeca’t, imbécil, que ens n’hem d’anar.

(- On? - preguntaria el gos, si pogués parlar)

L’amo però, com és jueu i sionista, miserable i roí, execrable i abjecte, satànic i pervers, sap què pensa el seu gos. Sap què pensen tots els seus gossos, que per això els amos jueus li han encarregat la vigilància i control de les gosseres. I per això, tot mirant-se imbécil als ulls, li diu:

- A caseta teva, perquè vegis les nostres putetes i et facin gracietes, que ja saps que, com més bé pagues, la meuca més afectuosa i servicial és. No t’agraden poc! Totes tenen el teu mateix nivell d’idiòcia; per això t’hi sents tan a gust! Au, aixeca’t, imbécil.

- Bub-bub.

I el terrorista surt de la casa des d’on ha vist l’espectacle anual, tot pensant en els seus goyim traïdors. Són com ell, repugnants, ignominiosos i egoistes, que per això els va triar. Baixa les escales, amb el gos lligat de la cadena, tot pensant què seria el món si el goyim no fos traïdor. Que poc haurien durat els seus! Però, noi, això dels dinerons, els compren tots; i aquí, a Catalunya, és de no creure-s’ho! Que en cinquanta anys no hagin tingut un polític de veritat i tots hagin estat lladres i delinqüents, i ara idiotes i corruptes de mena, demostra la categoria de la nació, es diu, arribant al darrer replà.

Al carrer hi passa gent amb les senyeres i amb la consciència tranquil·la per haver defensat el país un any més. El gos s’ho mira tot, però sense donar-li importància. Soros es passeja entre la multitud, on ell només ensuma cadàvers, goyim llefiscosos i melindrosos, estómacs inútils, que ell s’encarrega de reduir mitjançant els verins del seu soci Bourla i el servei dels criminals del ISG, on té la crème de la crème de la púrria del país, d’Espanya i de Catalunya. Pensant en això, atura un taxi.

- A Espai Societat Oberta.

I el taxi, amb el gos imbécil i el terrorista, es dirigeixen a la seu criminal encara autoritzada pel babau del Pétain de Pineda per ordres del menja-senglars. Després se n’aniran a l’aeroport i cap al prostíbul madrileny; que el gos ja en té ganes. Per un moment, pensa a fer una salutació a l’ameba que tan amablement va rendir Catalunya i els catalans a la voluntat del jueu per un plat de garrofes, però decideix que no. Als traïdors i als miserables, se’ls fa servir i si vols, se’ls deixa viure després, però tracte amb aquests goyim, cap; que si hi ha goyim desagradables i fastigosos són aquests, els qui vénen els seus i a més a més se n’enorgulleixen.

- Bub-bub.

Ja han arribat. No és que el gos se n’hagi adonat, que és deficient mental, sinó que Soros li ha engegat una bona puntada de peu perquè imbécil no s’assabentava que havien arribat, que l’animaló només pensa en les prostitutes de Soros i com se l’estimen i les coses boniques que li diuen: guapo, listo, genio... i el gos imbècil mou la cua a dreta i a esquerra, i amunt i avall, que a ell, tot tant se li’n fot... si se li’n fot! Que, fins i tot, se li’n fot què li penja a la parella!

I el sol cau al foscant, mentre Catalunya se sent orgullosa de l’esperit de lluita, de l’esperança en la victòria final, mentre el Pétain pensa en quin negoci els oferirà ara l’amo per tal de mantenir el càrrec; i el menja-senglars, en com serà de gros el senglar de demà dinar: i l’ameba penjapancartetes, des de la finestra del seu despatx oficial, observa el cotxe oficial i el xòfer a baix, el sol a l’horitzó, entre les façanes de les cases, i se sent digne i orgullós d’haver lliurat la pàtria i la gent a l’escorxador sionista, perquè desfacin el país i netegin la terra dels estómacs inútils catalans, mentre els substitueixen pels catalans africans, un caràcter històric dels catalans, que si no li ho arriba a comentar l’amo mentre signava la venda del país, mai no ho hauria sabut. I deixant anar un sospir, es diu: «Que gran serà Soroslàndia, tota sionista, tota de colors i parlant tots el castellà per a entendre’ns!» I torna a mirar el sol. No té por de fer-ho, perquè el sol ja no té força. I pensa: «Demà serà un altre dia. Catalunya estarà més orgullosa que ahir. Els catalans més satisfets d’haver complert el seu deure. I jo, ben content d’haver lluitat per la independència fins al darrer moment, que la vaig vendre pel plat de garrofes garantit... Ja m’ho deia el MHP a l’exili, el pobre! ‘Quim, els jueus són el que no hi ha, bons que no t’ho pots creure, comprensius i solidaris com ningú. Fa anys que els conec, i gràcies a ells he fet la carrera que he fet. Fins i tot la Rahola te’n dirà meravelles dels llibertadors de Palestina. Quim, abaixa’t els pantalons, ven els catalans i viu la vida! Jo ho hauré de fer des de l‘exili, que així ho ha decidit Soros; però tu, guaita, sense sortir de casa, com en Mas’. Visca Soroslandia.», pensa per a ell mateix, mentre li llisca una llàgrima tot veient passar una estelada. I es diu: «Ara mateix penjaria una pancarteta!... No hi ha res com ser patriota!».

I la nit cau sobre Catalunya, com va caure l’11 de setembre de 1714, per no tornar mai més a veure el dia.