Quatre notícies que revelen la nostra realitat i que si encara conservem una mica de seny, ens adonarem que patim una disfunció social i intel·lectual digna de tractament.
https://www.elnacional.cat/ca/salut/responsables-asimptomatics-contagis-covid-19_574422_102.html
Comencem amb la immensa mentida, per no perdre punt. María Cardoso que deu haver estat l’afortunada del sorteig de títols a la facultat de ‘llorologia’, demostra la seva profunda ineptitud i curtedat mental en aquest infame escrit. La limitadeta, que això no obstant, suposo que haurà rebut els beneplàcits del servent del trio de criminals de La Caixa, ha escrit: «Doncs bé, gràcies a la investigació, s’ha pogut concretar que els asimptomàtics són els responsables del 59% dels contagis...». Es pot tenir el cervell molt descompost, però arribar a afirmar això és tenir-lo fet farinetes. La Mare de Déu! Ara - innovació dintre de la innovació mèdica mundial! -, ara resulta que els sans contagien malalties. No es pot arribar a ser més profundament idiota, i això va per la limitadeta afortunada en el sorteig de la facultat de ‘llorologia’, per la minyona que dirigeix el tebeo i per tota la colla de retardats investigadors que han demostrat en el seu estudi l’absoluta incomprensió de conceptes bàsics i fonamentals per entendre la realitat. Qui no entengui que una persona sana no pot contagiar cap malaltia, és senzillament un retardat intel·lectual amb profunda indigència cognitiva. No és que no sàpiga res de ciència, és que no sap parlar, i mal que pesi als científics, tot comença amb la paraula. Que els nassos faci anys que tergiversen les paraules per convertir la realitat en un parany (com veurem en les següents notícies) no significa ni desautoritza l’evidència que tot comença amb la paraula. Una societat que no sap què parla, és una societat morta, sense futur i òrfena. Per contagiar una malaltia s’ha d’estar malalt, i a més a més la malaltia ha de ser infecciosa, ja que estar malalt, pel fet mateix, no comporta la transmissió. Els que tenen atacs de cor no transmeten la malaltia, ni els que tenen càncer. Però això, vés a fer-ho a entendre a deficients intel·lectuals, tan deficients, que es creuen i santifiquen la seva ignorància. Un malalt no es troba bé. Un sa, sí. Si el món fos normal, aconsellaria a qui no ho entengui d’anar a un psicòleg, però aquests no saben ni quina és la finalitat dels seus coneixements... per anar-los a demanar consell! O potser, heu sentit algun psicòleg anar contra la tirania que se’ns imposa: ni una paraula contra els confinaments, ni un paraula contra l’augment de depressions i suïcidis, ni una paraula contra la destrucció del creixement adequat del desenvolupament mental i emocional dels nostres fills. Això són els psicòlegs, que no tenen res a envejar a la limitadeta que ha vomitat en el paper higiènic de l’Antich per a satisfacció de la serventa; que em pregunto, si no deu dur davantalet a la redacció. Recordeu: estar sa és no tenir malalties. I si voleu estar sans: ELS METGES COM MÉS LLUNY MILLOR.
https://www.vilaweb.cat/noticies/clara-ponsati-parlament-europeu-euroordre-comissari-justicia/
La segona notícia és aquesta, de la qual és protagonista la Clara Ponsatí que era una de la poques persones del ‘procés d’aniquilació de Catalunya’ que pensava que pensava. Però guaiteu-la! Entren al femer i és clar, tothom es contamina. Les defecacions mentals dels llimacs del Parlament Europeu són molt contaminants. La senyora Ponsatí, que es veu que ha trobat el gust a fer de paràsit més que fer el servei als seus coneixements - que la pela és la pela -, ha fet, segons el Vilaweb - que cada volta és més paper higiènic -, una dura intervenció contra el comissari de Justícia. Anem a pams:
Diu que el deficient que està al càrrec dels excrements amb toga europeus, hauria de defensar l’estat de dret a Espanya. Clara, si us plau, perquè no us dirigiu als tirans de la Genociditat de Catalunya i reclameu el respecte als drets fonamentals de l’home que sistemàticament estan violant els llimacs catalans? És de ser molt hipòcrita, i us juro que sento haver-ho d’escriure, però, anar al Femer dels Femers, on la sacerdotessa copròfaga enverina amb passió els ciutadans europeus, i reclamar que Espanya respecti el dret, quan ni al Femer ni a la Genociditat de Catalunya són respectats, és el súmmum de la hipocresia. Si tingués la dignitat que se suposa, el que hauria de fer com a responsable polític és EXIGIR les proves de tota la immensa mentida, desemmascarar els criminals que la dirigeixen, molts d’ells sovint a la seu del Femer, preguntar com és que Europa sabia el 2018 de l’epidèmia de 2019 i defensar veritablement els drets de les persones. O és que preservar-les de la mentida corporativa i del genocidi no és obligació d’un parlamentari? Ponsatí, assenyalant la putrefacció judicial espanyola, no s’oculta la CORRUPCIÓ SISTEMÀTICA A CATALUNYA, i vostè, molt més que jo ho sap, i a més a més coneix personalment la colla de llimacs traïdors. Si li resta un mínim de dignitat, renunciï a viure del robatori dels criminals europeus, torni a la Universitat, i si bé, poc de profit hi podrà fer, almenys no es posarà en evidència. Avui cap dels qui viuen de l’organització criminal del BIS, la Comuna Europea, pot desconèixer que pertany a l’aparell ‘estatal’ més cruel que mai ha existit en el món. No fer-li front, és col·laborar-hi. I els crims d’aquesta organització mafiosa són crims de LESA HUMANITAT. Per tot plegat, Clara, amb tot el respecte, no s’infecti, potser si li fan un PCR sortirà contaminada de la putrefacció que es respira en aquest cau de delinqüents, però encara hi ha la possibilitat que sigui asimptomàtica. Una altra intervenció com aquesta reclamant vols de coloms amb la que tenim al damunt, demostrarà que vostè també està malalta i pateix de la Covid, sí: el benefici personal a canvi l’extermini individual i social de totes les llibertats, que això és la Covid.
La tercera és graciosa, o seria graciosa si no hi hagués assassinats pel mig. Molt ens hauria de fer pensar i poc ens costarà d’adonar-nos que si vols trobar el criminal, has de mirar cap amunt. La notícia d’aquest criminal, que accidentalment fou ‘lloro’, ho diu tot. El més esglaiador és que s’afirma en la notícia: «... desafiant Jordi Pujol (il capo) i va ser el primer director de TV3, nomenat, segons que ell mateix va confessar, per tot el que sabia i callava de la rebotiga del poder convergent». Aplaudiu amb les orelles. Vols tenir currículum? Actua com un mafiós, tergiversa, extorsiona, suborna, amenaça, assassina... i els poders polítics, mesells dels veritables amos, et donaran l’oportunitat de la teva vida. La societat és corrupta perquè l’home ha acceptat la corrupció com a ‘modus vivendi’. I això és degeneració. Per aquesta raó som on som, perquè els més inútils i malvats són empesos a la ‘dignitat’ social. Això passava quan il capo Jordi Pujol va convertir Catalunya en Sicília, i ara, TOTS els que xumen de la mamella, pertanyen a alguna facció criminal. Prou que sabem que els nassos ensumen la intel·ligència, la llibertat i la dignitat, que per això els capaços, els lliures i els dignes són apartats de la societat, de manera discreta o de manera total, que els assassins que ens governen, són això: assassins. Si ho era un ‘lloro’ miserable, què no seran els que estan damunt seu. I no oblidem que assassí és tant qui assassina materialment, com qui mana l’assassinat. I no sé per què, m’acut al cap ara, el premi Nobel de la Pau, el ximpanzé que menjava plàtans a la Casa Blanca i la seva sòcia criminal Killary Clinton. Ves, si voleu merda, no aneu al lavabo, aneu a les altes instàncies del poder, si podeu arribar-hi, perquè el tuf és tan intens i marejant que només hi poden arribar els nassos corromputs i els cossos sense ànima.
En fi, que abans hi havia un assassí dirigint TV3 i ara hi tenim un independentista (no rieu massa, vejam si prendreu mal).
https://www.elnacional.cat/ca/cultura/pol-guasch-guanya-premi-llibres-anagrama_574521_102.html
I finalment cultura, que no art. Val a dir que durant molt de temps foren gairebé el mateix, per bé que mai no ho són, però ara s’ha imposat la cultura, que és el mateix que dir la ‘indigència intel·lectual’. De fet, on són els intel·lectuals que s’oposen al crim més gran comès contra la humanitat? Avui la cultura és el multiculturalisme, o sigui, la destrucció total de la cultura, perquè si alguna cosa és impossible en la cultura, per raons evidents, és el multiculturalisme; que malauradament, els deficients intel·lectuals són absolutament incapaços de comprendre. Cultura alemanya n’hi ha gràcies als genis alemanys en el seu art, i cultura francesa n’hi gràcies als genis francesos en el seu art, i cultura espanyola, catalana, italiana, etcètera, n’hi ha gràcies sempre a la ‘peculiaritat’ de l’art nacional. On hi ha multiculturalisme hi ha desert. Només hem de veure quant de temps fa que no hi ha cap manifestació artística, perquè, que els lloros parlin d’art, és l’evidència que no n’hi ha. O us penseu que un lloro menja-pinso i cacauets és capaç de transcendir? No siguem babaus! I ara, a la notícia:
Val a dir, com és lògic, que no he llegit la suprema obra literària d’aquest noi. M’alegro per ell que hagi guanyat el premi Anagrama. Però, com és de sentit comú, si no has convertit el teu cervell en les farinetes en què s’esmercen a convertir-lo els centres de la ‘cultura’, ningú pot creure’s els panegírics editorials i els altaveus dels papers higiènics. Recordeu quantes novel·les de referència indispensables en la història de la literatura hi ha en els últims quaranta anys. El noi és un escriptor modern. És a dir, més que el seu pensament, s’ha de destacar la seva imatge. Ell llueix uns arots molt cridaners, i d’acord a la idiòcia moderna, per la imatge els coneixereu, i com més estrambòtics i inusuals, més capacitat intel·lectual se suposa. Tanmateix, si algú recorda escriptors notables o imprescindibles d’anys enrere, abans de la corrupció editorial, no trobarà éssers peculiars, sinó homes que destacaven pel que escrivien i no pel seu aspecte. Cela, Espriu, Borges, Mann, Céline, Márquez, Cortázar, Pla...
Quant a aquest noi, torno a dir que no puc jutjar-lo per la seva obra, perquè no l’he llegida, però sabent què hi ha avui dia – em refereixo als darrers quaranta anys – resulta sospitós que un noi de 24 anys sigui un mestre literari (cal saber molt de la vida per a ésser-ho). De tota manera, les credencials són prou per certificar la capacitat literària: format (que vol dir educat, ensinistrat, no ho oblidem) en Estudis Literaris per la Universitat de Barcelona, màster en Construcció i Representació d’Identitats Culturals per la mateixa casa de barrets, i màster en el Programa d’Estudis Independents del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Art contemporani, suposo que no cal que us expliqui què és, i fer-ne un màster, no us vull dir què deu ser intel·lectualment parlant); forma part de la productora cultural La Sullivan, ha estat professor associat de literatura i crítica de la cultura (?) i ara investiga sobre teoria i literatura contemporànies amb una beca al King’s College de Londres (que esperem que no tingui ‘l’excel·lència en idiòcia’ de l’Imperial College). Com veieu, amb només 24 anys, o sigui, sis anys després d’acabar els estudis de batxillerat, el que es pot arribara a fer! Després, descreguts, dieu que no tenim la generació més preparada de la història. Només heu de veure’ls a tots amb morrió! Per això deu ser que el tema de la novel·la és la ‘distòpia’, que sembla l’única raó per a l’existència literària, que a la casa de barrets de Barcelona en saben molt, i ja no dic al Museu d’Art Contemporani! Tanmateix, no són els crèdits que demostren els seus coneixements, ni els arots, ni la seva joventut (que tenint present la destrucció sistemàtica del lliure pensament del procés educatiu actual, resulta ben sorprenent les coses que diuen d’ell), ni la seva obra, que no discuteixo, perquè la desconec i per tant no puc discutir-la. I val a dir que si algun dia cau a les meves mans, la comentaré; per bé que val a dir que m’interessa més aviat poc el que pot escriure algú amb 24 anys actualment. Però, escric això, perquè en l’article hi ha una frase del Pol mateix que encén les alarmes a qui no es xuma el dit i comprèn que escriure és una tasca tan difícil que avui, després de totes les meravelles que hem pogut gaudir després de tants de segles, la producció literària hauria de ser gairebé inexistent – i fomentar la lectura dels imprescindibles -, perquè no té cap sentit escriure per a no aportar res de nou, sinó ocurrències. Però aturem-nos en la frase, que és la clau per entendre-ho tot: «L’amor pot ser una esperança o, per contra, una foscor, ens salva o és la mateixa idea de salvació el que ens enfonsa?» La reflexió està feta per un jove de 24 anys. I no ho dic per ell, perquè la joventut ha de ser agosarada i dir el que pensa, per més que gairebé sempre no pugui dir més que bestieses i ximpleries. Però els ‘experts’, se suposa que gent més gran que ell, no s’han adonat de res en aquesta vida? Saben què és l’amor? De veritat? O només hi veuen òrgans sexuals? Caldria rumiar-ho. Leibniz, i que em perdoni el Pol, però era una ment molt privilegiada, ens deia: «Estimar és trobar en la felicitat d’un altre la pròpia felicitat». Fixeu-vos que la joventut del noi li impedeix que comprendre la ‘direcció’ de l’amor, ell el veu des d’ell (ens salva o ens enfonsa), Leibniz el veu en l’altre. O Tolstoi: «A un gran cor, cap ingratitud el clou, cap indiferència el cansa». Altra vegada és fora de nosaltres. No hi cap cap ‘ens’ ni cap ‘jo’. Certament en els nostres dies costa d’entendre, perquè han convertit l’amor en un vestit que et poses i et treus, però l’amor és sempre, perquè no pot ser d’una altra manera. No culpo el noi de la seva ignorància, però sí que es premiï la ignorància. Al capdavall, ja el gran sant Agustí digué: «Estima i fes el que vulguis», que és qualsevol cosa menys fàcil d’entendre.
La corrupció dels conceptes, i sobretot de l’amor, són manipulacions interessades fetes al nostre enteniment, així de l’intel·lectual com de l’espiritual, per tal de destacar-ne com a fonamental l’emocional, que és el més feble i espuri. I malgrat que pesi a molts, l’emoció no és res, i com a molt, pot ser el començ d’una experiència intel·lectual o espiritual que, però, aviat s’oblida. Al capdavall, l’emoció no arriba ni a afecció. Molt de compte amb les escombraries ideològiques que ens volen fer empassar.
Certament comprendre la magnitud de l’amor és gairebé com comprendre-ho tot. Potser no hi ha cap diferència entre l’Amor i el Tao, potser són dos noms per a la mateixa existència, que és i no és alhora. Que és el Tot i el No-res.
Confondre la ‘preferència’ amb l’amor, és confondre ous i nous. I val a dir que molta gent dedicada a tasques humanístiques mai no ha comprès la magnitud d’aquest concepte, que si alguna cosa no té, és interès. Per això dubtar si et salvarà o t’enfonsarà és errar de ple. L’amor només et pot salvar, com ens va ensenyar Goethe.
I concloc amb un home avui molt de ‘moda’, George Orwell:
«Quan s’estimava algú, se l’estimava per ell mateix, i si no hi havia res més que donar-li, sempre se li podia donar amor».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada